entrada 63 (any 2)

Bonic quadre, no? el motiu de posar-lo és per recordar que en un dia com avui vaig conèixer a la noia del quadre, ahhhh, i jo no sóc el del costat.... a mi, aquestes mariconades hel·lèniques no em van massa... però la noia tenia el seu encant, un encant que amb el temps es va anar marcint, i a canvi d'un fosc pacte, va recuperar i mantenir, molt possiblement si cerqueu entre les cares que aquests dies han anat passant per la televisió en trobareu una de molt semblant, més diria jo, sospitosament semblant. A vegades encara quedem i recordem els canvis del 1873 a l'actualitat, ella és de les que creu que tot en el fons no ha canviat tant, s'ha fet creure que els homes són més lliures, i que les dones manen més, però com sempre ha estat les dones manen des de les ombres i els homes actuen executant en molts casos els consells desinteressats de les dones, que a la fi, són els que acostumen a solucionar els problemes. Com deia una amiga, els homes poden matar, però difícilment una dona matarà el fill d'alguna altra dona.... discrepo obertament però no acostumo a portar la contrària a una dona, o molt possiblement em quedaria sense sopar, o amb mal gust de boca després de la mala sang (un altre acudit vampíric).
Avui és divendres, y divendres és un bon dia, podríem dir, que els divendres i dissabtes són els dies on un bon vampir no hauria de sortir a caçar, mases víctimes i mases fàcils, res de bo es pot trobar un divendres o un dissabte, són els dies de les desesperacions per definició, de les trucades no rebudes, de les salutacions no retornades, de les cites que no es produeixen, i en molts casos de les esperances que no s'assoleixen... vist fredament crec que els hauríeu de prohibir aquests dies, perquè qui molt espera ha de ser capaç alhora de fer molt, i això és quelcom que no feu.... Possiblement aquest cap de setmana hi hagi molts ànimes que sota qualsevol excusa surtirant per buscar alguna ànima a qui acostar-se, gent que no és res per si sola i que necessiten d'altres que els hi diguin el que són, encara no hi ha pastilles per l'autoestima crec, i si n'hi hagués, no hauríeu d'oblidar que tenir de forma fictícia el que no es té naturalment, no ens torna en el que no som, ens fa veure cruelment el que podríem ser i no som, i que en molts casos mai arribarem a ser. És en aquests dies que surto i ric, de veure tant per beure, i de rebutjar portar-me als llavis segons quins gustos que la gent arrossega amb ella, possiblement faria molts favors, però encara avui faig els favors que vull i a qui vull. Amb tot, alguns dies em quedo parat i observo amb un somriure encara major, com entre la foscor de la humanitat apareix algú amb llum pròpia, algú que em reconeix i somriu sense por, és un repte i cadascú coneix el seu rol, víctima i botxí, tot i que al llarg d'una nit els papers sempre es canvien i al final mai se sap quines cartes tindràs. Com va passar fa segles, la víctima va jugar i va guanyar, i encara avui ens trobem cada 6 de febrer, jo em cobro la part dels serveis prestats, i l'altre part suma un any més a la seva existència. Con ja vaig dir, les coses no són com volem, acostumen a ser com són, amb tot, sempre somric al veure una nova llum...