entrada 75 (any 2)

Com a bon vampir a vegades tinc atacs de melancolia, de fet som pràcticament immunes a molts dels mals i infermetats, però a canvi no se'ns ha donat el benefici de l'oblit, és més tenim una bona memòria el que fa que a vegades esdevinguem una molt mala companyia (i no només quan es tracte de menjar...), ahir passejant per la platja i escoltant de fons la remor del mar no vaig poder més que retrocedir molt endarrere en el temps, de fet el mar i jo estem vinculats, bona part de la meva vida l'he passat prop del mateix, i ha esdevingut al llarg del temps una bona companyia, el caminar per la platja sota un mar d'estels i amb un altre mar al costat és una de les experiències que us recomano, de fet els vampirs tenim els sentits diferents als dels humans i som capaços de trobar matisos que als humans us passen de llarg, aquesta relació ha esdevingut tan íntima que a vegades em sorprèn la sensació que em parla, entre la remor de les ones puc arribar a escoltar la seva veu i sempre em retreu que cada cop el vec de forma més espaiada en el temps, i sempre contesto que prou sort té que el vagi a veure sempre que puc. Vaig escoltar fa segles "Sort farà qui t'estimi i no et tingui...", va ser una frase a la que inicialment no li vaig prestar atenció, però que al llarg dels anys ha anat agafant significat per a mi, i en moltes ocasions he vist com trencar un cor en un determinat moment és evitar trencar tot una vida. Com ja vaig dir, no tothom encaixa amb tothom tot i que com sempre hi ha persones més o menys mal·leables i amb vèrtexs més o menys propensos a encaixar, això si, quan se'n troba una on el contacte és net i la primera mirada als ulls elèctrica es pot donar per segur que alguna cosa farà moure l'univers. Fa anys en una de les meves excursions per centreamèrica, em van explicar una història, es diu que inicialment els humans eren sers perfectes i complerts (vaja quasi que com els vampirs), i que els Deus cansats d'aquesta perfecció van dividir l'ànima dels humans en dos, enviant-les lluny una de l'altre, des de les hores els humans intenten al llarg de moltes reencarnacions de trobar aquesta meitat perduda, i es diu que quan es troba quelcom subjacent a la persona ens ho diu, aquesta felicitat dura fins la mort de les persones, al tornar a néixer s'inicia de nou aquesta recerca de l'ànima perduda, I així esdeveniu els humans, eterns buscadors de la vostra meitat perduda, destinats a trobar-la, sentir-vos afortunats i finalment perdre-la, per tornar a néixer i tornar-la a buscar.