entrada 73 (any 2)

Els vampirs ens movem entre etapes d'un clar frenesí nihilista i una certa calma que podríeu considerar força humana, el meu darrer període de calma va ser fa segles ja, quan vaig decidir passar tota una existència humana en un poblet prop del Danubi, em fa gràcia com molts parlen de temps increïbles, en corts encara més increïbles i amb dones més increïbles (si fos possible), en el meu cas, va ser ben senzill, un es cansa de caminar per camins i de tenir aquella sensació de no pertànyer a enlloc, prop del Danubi en una aldea que avui en dia ja no existeix, tot i que m'hi escapo cada cop que puc vaig conèixer a l'Adriana, era la filla menor del ferrer del poble, i el seu encant natural va aconseguir que durant un temps la meva sed quedés en un segon terme, ella mai va arribar a entendre com podia ser que envellís mentre jo em conservava relativament igual, de poc van servir els meus intentat per envellir o donar una imatge d'envellit, ella era capaç de mirar dins dels meus ulls i veure la veritat, i el que em sorprenia era que no hi veia reflectits en els seus grans ulls blaus, cap mena de por o interès pel secret que jo tenia, simplement hi havia un sentiment de comprensió i dolor pel que m'havia tocat viure, mai m'ho va dir però durant els llargs i freds hiverns ella aixecava la vista de tant en tant i em mirava amb aquell somriure que feia tornar la primavera a casa, els anys van passar i finalment va esdevenir l'inevitable, l'Adriana va morir a l'edat de 64 anys, tot un privilegi en aquells anys, tot i va ser en el darrer moment que va entendre que alguns dels anys que havia viscut havien tingut un origen fosc i tèrbol, amb tot i amb el seu somriure em va perdonar aquestes petites entremaliadures.... encara recordo les seves darreres paraules "Et deixo, i només et demano que siguis feliç, i que si pots em recordis de tant en tant"... mai es va engar a envellir, i no es va negar a morir, era conscient que els moments venen i van, i que no en som propietaris, se'ns donen com a regals i càstigs, i de la mateixa manera que els gaudim els hem de deixar passar. Encara avui recordo les darreres paraules de l'Andrea... passa-t'ho bé i recordem... i estic segur que el seu ordre mai va ser, recordem i passa-t'ho bé, a vegades les persones més senzilles són les que més ens omplen. Aquella nit m'ho vaig bé, molt bé, fins i tot possiblement massa bé, i és clar els excessos es paguen.... aquest va ser un dels motius que avui en dia no hi hagi cap poble o ciutat allí, encara avui la recordem com una zona maleïda on una nit de fa temps, van morir tots els habitants d'una forma cruels i salvatge....