entrada 65 (any 2)

09 febrero
entrada 65 (any 2)
En aquesta vida (pels humans), hi ha gent per a tots els gustos, òbviament posats a escollir sempre he preferit la gent interessant, la gent que sorpren i repta intel·lectualment, sempre he preferit els que qüestionen que no pas els que accepten, tot i que al final tots acabem per acceptar certes coses, i en el fons aquest és el famós "acord social". Fa temps, passejant per la Toscana vaig ser testimoni d'un d'aquells fets, que haguessin fet les delícies dels germans Grimm, una parelleta estava propr d'un pou, i el noi (com sempre el noi), intentant impressionar a la noia li va dir que si tirava una moneda i demanava un desig aquest es faria realitat, el noi va agafar una moneda i fent un petó a la noia la va tirar tot picant l'ullet, bé no calia ser un Sherlock per endevinar el desig del tontet, la noia li va demanar una moneda i mirant-la la va tirar al pou, tot dient que estava segura que res del que havia dit el noi era cert. Un cop de nit, la noia es va sobresaltar, tenia clar que havia tancat la finestra, i aleshores?, i va ser aleshores quan va veure una figura sentada als peus del seu llit, "Se t'ha complert el desig?", "Com?", va contestar amb un fil de veu. Vaig estirar la roba del llit que ella va intentar retenir però es va escapar dels seus dits, "No patiu" li vaig dir, ella es va mirar sorpresa i va deixar escapar un somriure "Com heu desitjat, viure sempre rodejada de cors que bateguin per la vostra persona", ella portava un pijama tot estampat de cors de tots els colors, tants colors que molt possiblement els united colors of benetton, s'haguessin quedat com un sol color united o no de benetton. "Aleshores, si la història del pou era certa, també es complirà pel meu estimat". Vaig somriure, com diuen les estranyes flors creixen sempre allí on primer surt el sol, i aprofiten la primera i més pura de les llums... "Suposo, que en aquest cas no em queda més que desitjar-vos una vida feliç", vaig dir mentre em dirigia cap a la finestra, "Perdoneu, em podríeu dir el vostre nom?", "Po", vaig contestar mentre saltava per la finestra. I just al pis de sota, hi havia una altra preciosa flor, que no havia tirat (encara) cap moneda a cap pou, i és clar, un és un cavaller i va voler explicar la història del pou màgic, i entre tant d'exercici em va venir la gana... però aquest ja és una altra història.... on les monedes no van anar a cap pou i si a les mans de Caronte.