entrada 81-3 (any 2)

Com ja he dit moltes vegades el temps acaba per posar tothom al seu lloc, fa temps vaig conèixer una noia que en teoria era divinadelamuerte, o almenys així seria si ens creguéssim els seus comentaris, amb tot, fa segles que ja no crec el que em diuen els humans per la qual cosa sempre els vaig ficar en dubte, però és clar, ja em direu que treu una persona al mentir sobre el seu físic, quelcom tan obvi i visual.... s'ha de ser de la classe tonta per fer-ho, doncs vet aquí que ens trobàvem davant una de bastant tonta, tant tonta com lletja, i a vegades crec que els humans confoneu l'autoestima amb l'estupidesa... però el millor no era el fet que la divinadelamuerte, era una divinamentemuerta, sinó que a més tenia els collons, si, si, els collons de dir que ella estava per passar-s'ho bé i que li traguessin el que havia fet.... mon dieu, de fet tonta i lletja, era d'aquelles persones que enlloc de passar-s'ho bé, estant en aquest mon perquè els altres s'ho passin bé amb elles, i com veieu jo no en desaprofito la situació... amb tot, i com a descàrrec de la pobra noia, dir que possiblement no té un domini total del llenguatge, ja que deuria passar més temps intentat seduir al professor que escoltant, o bé ensenyat les calcetes per sota la taula... i és clar, un cop entrats els anys no és qüestió de jutjar els gustos i com es veu cadascú, però trobo trist que la millor definició d'un provingui d'un físic que ens ve donat i on poc hi podem fer, i que el desig del que esperem aquesta vida és passar-ho bé i sense complicacions, aquest tipus de persones són les ideals per un sopar, perquè a la fi, ningú les troba a faltar, sempre es conclou que o ja no es divertien o que s'han divertit massa, i òbviament la seva empremta queda ràpidament substituïda per la de les noves generacions, que més maques o no almenys són més joves. Així doncs, donar les gràcies a la noia per ser tal com és, gràcies a ella i a milers com ella nosaltres no passem fam, i a vegades i només a vegades fins i tot ens donen les gràcies...

entrada 81-2 (any 2)

Vaaaaaa, que és difícil triar entre una o altra canço, així que us en deixo una altre....

I find you in the morning
After dreams of distant signs
You pour yourself over me
Like the sun through the blinds
You lift me upAnd get me out
Keep me walking
But never shout
Hold the secret close
I hear you say
You know the wayIt throws about
It takes you in
And spits you out
It spits you out
When you desire
To conquer it
To feel you're higher
To follow it
You must be clean
With mistakes
That you do mean
Move the heart
Switch the pace
Look for what seems out of place
On and on it goes
Calling like a distant wind
Through the zero hour we'll walk
Cut the thick and break the thin
No sound to break no moment clear
When all the doubts are crystal clear
Crashing hard into the secret wind
You know the way
It twists and turns
Changing colour
Spinning yarns
You know the way
It leaves you dry
It cuts you up
It takes you high
You know the way
It's painted gold
Is it honey
Is it gold
You know the way
It throws about
It takes you in
And spits you out
You know the way
It throws about
It takes you in
And spits you out
It spits you out
When you desire
To conquer it
To feel you're higher
To follow it
You must be clean
With mistakes
That you do mean
Move the heart
Switch the pace
Look for what
Seems out of place
It's o.k.
It goes this way
The line is thin
It twists away
Cuts you up
It throws about
Keep me walking
But never shout.

De fet si mai arribeu a conèixer a en Pet Murphy, i ho podeu explicar us podré ben assegurar que heu estat molt aprop d'un veritable vampir i heu viscut per explicar-ho.....

Com no pot ser d'una altra manera us deixo el link...
http://www.youtube.com/watch?v=dUsWur3EqUE

entrada 81 (any 2)

Avui us deixo una cançó que espero us agradi...

Disarm you with a smile
and cut you like you want me to
cut that little child
inside of me and such a part of you
ooh, the years burn
I used to be a little boy
so old in my shoes
and what i choose is my choice
what's a boy supposed to do?
the killer in me is the killer in you
my love
i send this smile over to you
Disarm you with a smile
and leave you like they left me here
to wither in denial
the bitterness of one who's left alone
ooh, the years burn
ooh, the years burn, burn, burn
I used to be a little boy
so old in my shoes
and what i choose is my voice
what's a boy supposed to do?
the killer in me is the killer in you
my love
i send this smile over to you
The killer in me is the killer in you
send this smile over to you
the killer in me is the killer in you
send this smile over to you
the killer in me is the killer in you
send this smile over to you

La podeu veure a:
http://www.youtube.com/watch?v=QQtLoJlQD6E

entrada 80 (any 2)

Fa temps que em pregunto si la ignorància és el desconeixement de la veritat o la necessitat humana de la no acceptació d'allò que volem, de fet ja ho diuen que no hi ha pitjor persona que l'ignorant, tot i que a vegades el coneixement ens pot fer lliures però no feliços, i com sempre la pitjor ignorància és la que s'imposa un mateix davant la realitat amb un intent de veure-la no com és sinó com volem que sigui, no hi ha res més patètic que escoltar a algú dient: podria ser, si passes això aleshores allò, si volgués fer aleshores... crec que el condicional és una forma verbal utilitzada en excés per la humanitat. Generalment els vampirs ho tenim un xic més clar, les coses són el que són i no val la pena intentar transgiversar-les o transvestir-les, si ho fem possiblement ens podrem enganyar una temps però al final ens trobarem que el nostre feliç mon actual, no és real i faltarà veure si estem preparats per la realitat. Fa segles passejant pel sud d'Anglaterra vaig trobar un camperol ven entrada la nit, em vaig preguntar per que nassos encara estava treballant la seva terra, i com que la curiositat és inherent als vampirs m'hi vaig acostar, després de les presentacions es va començar a sincerar i mentre compartíem una ale, em va dir que si treballava era per poder-se casar, havia posat l'ull a la filla del hostaler, i voli casar-s'hi, però abans havia de fer una mica de calaix, ja que no hi volia anar amb les mans buides, òbviament no vaig preguntar si la filla de l'hostaler estava tan desitjosa com ell, i va començar a construir tot el seu futur amb un preciós condicionals, en resum, si treballava i podia vendre tot el que cultivaria, aleshores tornant a invertir i amb un xic de sort i bon temps, podria tornar a generar suficient per plantejar-se la boda. Vaig somriure i el vaig deixant treballar, dient-li amb un somriure que a vegades els deus ens tenen guardades sorpreses i que no val massa la pena fer plans, al que em va contestar, que pocs deus es fixarien en un simple camperol. Vaig marxar creuant-me amb una persona que anava en direcció al bon Jim.... tot i la distància vaig escoltar la conversa i sense mirar vaig veure la mirada de sorpresa del Jim, possiblement cap Deu, s'havia interessat per ell i els seus plans, però si algú altre, algú que encara tenia el regust de la seva estimada a la boca, i possiblement li vaig fer un favor, la filla de l'hostaler no estava feta per camperols, tenia els ulls massa alts per veure la terra que trepitjava, i només aquells qui poden volar es poden permetre aquests luxes, els que no podeu volar, acostumeu a caure, que és el que li va passar, ella va caure en braços equivocats, i el seu coll en dents certeres, la seva mort va ser lenta, la vaig gaudir com havia gaudit tota l'estona abans, era jove i sabia el que feia i com ella va dir "Algun dia marxaré d'aquesta merda de poble, on només hi ha gent camperola, i aniré allà molt enllà", de fet sempre m'agrada fer reals els desitjos dels humans, va deixar el poble, i es troba allà, molt allà, cremant al fons de l'infern.

entrada 79 (any 2)

Soledat, de fet suposo que per algú que no té un línia temporal massa definida la solitud és quelcom al que un s'ha d'acostumar, i de fet us puc assegurar que no es porta massa malament, de fet veient el que hi ha pel mercat us puc assegurar que cada cop més valoro el poder tenir temps per mi mateix sense necessitat de compartir-lo amb segons qui, de fet no crec que hi hagi avui en dia cap persona amb qui lamentés perdre el contacte, com diuen els japonesos no val la pena tenir por d'allò que no es té, si no es té la necessitat de la companyia aleshores ja no es té por d'estar sol, i com sempre crec, que la meva pròpia companyia és moltes vegades millor que la de tercers, possiblement els anys han fet que em conegui molt millor que qualsevol altre. Amb tot, he de ser franc i dir que hi ha... una o possiblement dos persones de qui si que lamentaria perdre el contacte, suposo que no és la necessitat d'estar amb elles sinó l'interès que són capaces de despertar en mi.... L'altre dia vaig escoltar que els diaris els escriuen aquells que es senten sols, que la gent que està acompanyada no té necessitat d'escriure allò que voldria dir i que com no pot dir, aleshores no té cap altra solució que escriure-la i esperar que algú ho llegeixi, bé de fet, veient la peli on ho deien us puc assegurar que es pot ficar força en dubte la realitat d'aquestes afirmacions. El que si que us puc dir és que no hi ha cap problema en estar sol, el problema és no poder estar amb ningú, i aquest no té res a veure o ben poc amb estar sol, de fet estar sol perquè es vol és molt diferent que estar sol perquè ningú ens aguanta, del divins de la mort que som. I aquí és on teniu el problema, que assimileu a tots els que estan sols amb el fracassats que us heu sentit vosaltres quan hi heu estat, i no veieu que és precisament quan s'està sol que s'està més acompanyat, ja que és en aquells moments que no hi ha ningú més que un mateix i és aleshores quan ens podem dedicar tot el temps del mon a nosaltres mateixos, això si.... si un és tan avorrit que no interessa ni a un mateix això ja és una altra història....

entrada 78 (any 2)

El fet de viure molts anys fa que tinguem una memòria històrica important i que puguem donar explicacions de molts fets passats, amb tot no tenim el coneixement absolut del que passarà en el futur, amb tot els fets passats ens donen claus per entendre el present i projectar el futur com a projeccions futures de fets passats, i de fet he viscut l'ascens i la caiguda de grans imperis i fins i tot he participat en certa mesura en la caiguda d'imperis que havien de sobreviure a la humanitat, però al final sempre passa el mateix, la humanitat treu el peu de l'accelerador i es va alentint, fins que apareix algú amb velocitat i aleshores qualsevol intent és inútil, i el gran imperi descobreix que és massa gran per ser un imperi i finalment esdevé un gran desastre, aleshores es produeixen multitud de petits imperis que lluiten per demostrar que són els dignes successors de l'imperi primigeni i després de moltes guerres la terra està tan devastada que es necessiten segles per poder tornar a crear un imperi amb cara i ulls, tot decliu però i vista la meva experiència s'inicia amb un fet, un fet distintiu del decliu humà, i és quan exterioritzeu les vostres necessitats, quan algú cerca fora el que no té o no creu tenir dins és quan la màquina dubta i es qüestiona, i és precisament en aquest instant quan tot sembla susceptible de perdre's i la persona es tanca en si mateixa i aleshores és incapaç de veure que és l'exterior i no l'interior el que dóna les possibles respostes, però totes aquestes provenen de la interiorització no pas de la externalització. Possiblement la solitud dels vampirs prové en part que hem aprés que ningú com un mateix es coneix, i que la solució a molts problemes és interna i no pas externa, l'exterior ens dóna les claus, però qui las fa girar dins del pany i obre les portes som nosaltres, amb tot sempre s'ha d'estar preparat per suportar el que hi ha darrera de la porta, ja que a vegades aquestes portes fan tanta por quan érem infants i no gosàvem a mirar sota el llit...

entrada 77 (any 2)

Avui ha estat un dia tranquil, un dia per prendre's amb calma, he aprofitat per obrir un bon vi i brindar per tots aquells que he conegut i que ja no hi són, i encara sense saber massa bé, el meus records han anat molt enllà a un 25 d'octubre de 1854 a Balaclava, he assistit moltes vegades a enveges i gelosia entre els humans però mai amb un resultat com aquell, tot i que després es va intentar transgiversar en un dels actes bèl·lics més heroics, però jo us puc ben assegurar que poca heroïcitat va tenir pels 600 que hi érem..."en la vall de la mort, cavalcaven el 600, canons a la dreta i canons a l'esquerra, vomitant i tronant sobre ells..."
1.
Half a league, half a league,
Half a league onward,
All in the valley of Death
Rode the six hundred.
"Forward, the Light Brigade!"
"Charge for the guns!" he said:
Into the valley of Death
Rode the six hundred.
2.
"Forward, the Light Brigade!"
Was there a man dismay'd?
Not tho' the soldier knew
Someone had blunder'd:
Theirs not to make reply,
Theirs not to reason why,
Theirs but to do and die:
Into the valley of Death
Rode the six hundred.
3.
Cannon to right of them,
Cannon to left of them,
Cannon in front of them
Volley'd and thunder'd;
Storm'd at with shot and shell,
Boldly they rode and well,
Into the jaws of Death,
Into the mouth of Hell
Rode the six hundred.
4.
Flash'd all their sabres bare,
Flash'd as they turn'd in air,
Sabring the gunners there,
Charging an army, while
All the world wonder'd:
Plunged in the battery-smoke
Right thro' the line they broke;
Cossack and Russian
Reel'd from the sabre stroke
Shatter'd and sunder'd.
Then they rode back, but not
Not the six hundred.
5.
Cannon to right of them,
Cannon to left of them,
Cannon behind them
Volley'd and thunder'd;
Storm'd at with shot and shell,
While horse and hero fell,
They that had fought so well
Came thro' the jaws of Death
Back from the mouth of Hell,
All that was left of them,
Left of six hundred.
6.
When can their glory fade?
O the wild charge they made!
All the world wondered.
Honor the charge they made,
Honor the Light Brigade,
Noble six hundred.


Encara guardo un bala de mosquetó que em van treure del costat, molt possiblement si no hagués estat per la meva naturalesa avui no us escriuria, però algun avantatge té el ser un vampir, i mirant el troç de metall entre els meu dits, maleeixo als humans per la facilitat amb que us mateu per tal d'obtenir un xic de glòria, però i sense que serveixi de dubte, d'aquell dia els records van per aquells que van caure i van deixar la seva vida, perquè com diu el poema, no era missió dels herois discutir o qüestionar les ordres, l'únic que s'havia de fer era morir.
Us deixo una altra opinió que trobo més que qualificada d'aquell dia...

Insistir, a estas alturas, en que aprecio en general más a los perros que a los hombres es una obviedad que no remacharé demasiado. He dicho alguna vez que si la raza humana desapareciera de la faz de la tierra, ésta ganaría mucho en el cambio; mientras que sin perros sería un lugar más oscuro e insoportable. Cuestión de lealtad, supongo. Hay quien valora unas cosas y quien valora otras. Por mi parte, creo que la lealtad incondicional, a prueba de todo, es una de las pocas cosas que no pueden comprarse con retórica ni dinero. Tal vez por eso, la lealtad, en hombres o en animales, siempre me humedece un poquito las gafas de sol. Todo esto viene a cuento porque acabo de darle un repaso a El Valle de la Muerte, un ensayo de Terry Brighton sobre la carga de la Brigada Ligera durante la guerra de Crimea. Aquello, más conocido por la carga entre los que están en el ajo, es asunto que algunos frikis de la materia –los periodistas Jacinto Antón y Willy Altares, mi compadre Javier Marías, yo mismo y algún otro– cultivamos, desde hace muchísimos años, como materia de reflexión y tertulia, sobre todo a la hora de comparar la leal actuación de los lanceros, dragones y húsares ingleses aquel 25 de octubre de 1854, dejándose el pellejo bajo la artillería rusa, con la criminal incompetencia de los mandos británicos que ordenaron el ataque, notorio entre las grandes imbecilidades militares de la Historia. La historia es conocida: cinco regimientos de caballería británicos cargaron de frente contra una batería rusa, a través de un valle de kilómetro y medio de largo, batido a la ida y a la vuelta por fusileros y artillería. De seiscientos sesenta y seis hombres volvieron a sus líneas heridos o ilesos, muchos a pie y todos bajo fuego enemigo, trescientos noventa y cinco. Hasta la suerte de sus caballos se conoce: de los pobres animales que montaron los ingleses, galopando entre el estallido de las granadas o sueltos luego por el valle enloquecidos y sin jinete, murieron trescientos setenta y cinco. Ni siquiera los famosos versos de Tennyson, que varias generaciones de escolares aprendieron de memoria –«Media legua, media legua / media legua más allá...»–, pueden embellecer el asunto. Fue una carnicería en el más exacto sentido de la palabra. Pero de lo que quiero hablar hoy es de perros. Porque lo que pocos saben es que, ese día, dos perros cargaron también contra los cañones rusos. Se llamaban Jemmy y Boxer, y eran, respectivamente, las mascotas del 11o y del 8o regimientos de húsares. Los dos canes habían acompañado a sus amos desde sus cuarteles de Inglaterra, y estaban en el campamento británico cuando se ordenó a la Brigada Ligera formar para la carga. Así que, como tantas otras veces en desfiles y maniobras, los dos fieles animales acudieron a colocarse junto a las patas de los caballos de los oficiales, dispuestos a marchar al mismo paso, sin obedecer las voces de los soldados que les ordenaban apartarse de allí. Después sonó la corneta, empezó la marcha al paso, luego al trote, y cuando, bajo intenso fuego de artillería, se pasó al galope y sonó el toque de carga, con las granadas reventando, hombres cayendo por todas partes, estruendo de bombazos y caballos destripados o sin jinete, Jemmy y Boxer siguieron corriendo imperturbables, junto a sus amos, en línea recta hacia los cañones rusos. Parecerá increíble para quien no conozca a los perros. Esos chuchos cruzaron todo el valle de Balaclava entre un diluvio de fuego –«Hasta las fauces negras de la Muerte, / hasta la boca misma del Infierno»– y permanecieron junto a los húsares, o lo que quedaba de ellos, mientras éstos acuchillaban a los artilleros enemigos y morían entre los cañones. Después regresaron despacio, al paso de los caballos maltrechos que traían a los supervivientes, junto a hombres desmontados o heridos que caminaban y caían exhaustos, entre el tiroteo ruso y los disparos de quienes remataban a sus caballos moribundos ante de seguir a pie. Tres largos kilómetros de ida y vuelta. Jemmy y Boxer hicieron la carga junto a los primeros caballos de la brigada y regresaron a las líneas inglesas con el primer hombre montado de sus respectivos regimientos que volvió a éstas: Ileso Boxer, sin un rasguño; herido Jemmy por una esquirla de metralla en el cuello. Y ambos, acabada la campaña, regresaron a Inglaterra y murieron viejos, honrados y veteranos, en su cuartel. Ni Tennyson ni poeta alguno hablaron nunca de ellos, ni en el poema famoso ni en ningún otro maldito verso. Por eso he contado hoy su historia. Para decirles que por el Valle de la Muerte, cargando contra los cañones con la Brigada Ligera, también corrieron dos buenos perros valientes.
Los perros de la brigada ligera
ARTURO PÉREZ-REVERTE XLSemanal 1 de Junio de 2008

Així doncs, els 25 d'octubre no surto a passejar amb els meus gossos, ja n'he tingut prous de passejos aquesta data.

entrada 76 (any 2)

Empatia.... de fet suposo que deu ser la paraula de moda, tothom ha de ser empàtic amb la resta, és la forma més fashion de dir que tothom s'ha de deixar donar per cul per les neures d'un, i si no es fa, aleshores no ets empàtic i ets un Dexter que cal eliminar... Bé suposo que com a vampir estic un xic fora d'aquest conceptes, veient aquestes neures des del punt de vista vampíric he de reconèixer que si els humans gastéssiu la meitat de l'energia que gasteu intentant fer creure als altres que no fer el que vosaltres voleu és dolent, en intentar ser vosaltres mateixos els qui analitzin si a vegades val la pena no ser un nenet fill únic i egoista, segurament les coses us anirien millor. Un dels punts forts dels vampirs és que no esperem res dels altres, tot el que ens pugui venir sempre serà de més, però mai he esperat res de bo, ni d'altres vampirs ni dels humans, i amb tot sempre hi han hagut extraordinàries excepcions que m'han confirmat que no tota la raça humana està perduda. Amb tot, fins i tot en aquests casos he vist com s'intenta complicar el senzill, el passar dia a dia amb una persona, no porta més que a això a passar dia a dia amb una persona, qualsevol intent de cercar mots macos que justifiquin aquest acte no és més que una pèrdua de temps i una justificació, i el temps en el cas dels humans no està per perdre sinó més aviat per gaudir-lo. Com em van dir fa temps, "Ja no hi ha deus, i el destí no existeix, tot el que ens queda és la llibertat, i aquesta lluny d'esdevenir quelcom alliberador, moltes vegades esdevé el pitjor del càstigs". Els humans sou lliures, i com ja he repetit fins la sacietat intenteu justificar els actes de forma que no vinguin dels vostres actes, i finalment només dir-vos, us creieu tant importants com que per algú superior a vosaltres es prengui la molèstia de perdre el temps dissenyant futurs per vosaltres?, no em direu ara que els humans teniu vocació de sims....

entrada 75 (any 2)

Com a bon vampir a vegades tinc atacs de melancolia, de fet som pràcticament immunes a molts dels mals i infermetats, però a canvi no se'ns ha donat el benefici de l'oblit, és més tenim una bona memòria el que fa que a vegades esdevinguem una molt mala companyia (i no només quan es tracte de menjar...), ahir passejant per la platja i escoltant de fons la remor del mar no vaig poder més que retrocedir molt endarrere en el temps, de fet el mar i jo estem vinculats, bona part de la meva vida l'he passat prop del mateix, i ha esdevingut al llarg del temps una bona companyia, el caminar per la platja sota un mar d'estels i amb un altre mar al costat és una de les experiències que us recomano, de fet els vampirs tenim els sentits diferents als dels humans i som capaços de trobar matisos que als humans us passen de llarg, aquesta relació ha esdevingut tan íntima que a vegades em sorprèn la sensació que em parla, entre la remor de les ones puc arribar a escoltar la seva veu i sempre em retreu que cada cop el vec de forma més espaiada en el temps, i sempre contesto que prou sort té que el vagi a veure sempre que puc. Vaig escoltar fa segles "Sort farà qui t'estimi i no et tingui...", va ser una frase a la que inicialment no li vaig prestar atenció, però que al llarg dels anys ha anat agafant significat per a mi, i en moltes ocasions he vist com trencar un cor en un determinat moment és evitar trencar tot una vida. Com ja vaig dir, no tothom encaixa amb tothom tot i que com sempre hi ha persones més o menys mal·leables i amb vèrtexs més o menys propensos a encaixar, això si, quan se'n troba una on el contacte és net i la primera mirada als ulls elèctrica es pot donar per segur que alguna cosa farà moure l'univers. Fa anys en una de les meves excursions per centreamèrica, em van explicar una història, es diu que inicialment els humans eren sers perfectes i complerts (vaja quasi que com els vampirs), i que els Deus cansats d'aquesta perfecció van dividir l'ànima dels humans en dos, enviant-les lluny una de l'altre, des de les hores els humans intenten al llarg de moltes reencarnacions de trobar aquesta meitat perduda, i es diu que quan es troba quelcom subjacent a la persona ens ho diu, aquesta felicitat dura fins la mort de les persones, al tornar a néixer s'inicia de nou aquesta recerca de l'ànima perduda, I així esdeveniu els humans, eterns buscadors de la vostra meitat perduda, destinats a trobar-la, sentir-vos afortunats i finalment perdre-la, per tornar a néixer i tornar-la a buscar.

entrada 74 (any 2)

Vaja, avui ha estat un dia de descobriments, semblaria ser que els pecats depenen del sexe.... pels homes abunda, la luxúria, la gola i la peresa, en cavi per les dones la supèrbia, l'enveja i la ira.... Qui ho anava a dir, si és que al final qui mourà el mon seran elles, perquè posats a triar a excepció de la luxúria, les dones tenen uns pecats més animats que no pas els del homes, tot i que també són més tocacollons per a tercers... i fins aquí puc llegir ;), si és que no demostren que hi són no estan contentes, les eriçones cabrejades.... I avui poc més, tret d'una nova aportació a la societat, i és que a vegades em sento temptat a retornar un xic del que la societat dels humans m'aporta i reverteixo coneixement i idees per tal de qüestionar i fer pensar, i de pas veure si hi ha candidats/es a sobrepassar la frontera del menjar al divertimento, a vegades se'ns acusa de jugar amb els humans com el gat amb el ratolí, però més lluny de la veritat!!, segur que els gats s'ho passen molt millor jugant que no pas nosaltres.... La humanitat fa segles que s'ha tornat avorrida i sense capacitat pel joc, avui en dia sota la idea que les coses ràpides són per si bones, s'han perdut molt bones tradicions. I finalment per la tarda he reafirmat que els humans sempre voleu representar que sou més o sabeu més del que és la realitat, òbviament això darrer amb la confirmació i el ridícul de l'expert que se m'ha creuat al camí... com podeu veure, no ha estat un mal dia, he vist que les dones fan més partícips als altres dels seus pecats, segurament els hi ve d'Eva i la famosa poma, he format i pervertit ments, i finalment algú que ha estat un ningú m'ha fet somriure, i tot això sense sopar. Ummmm, i després de pensar un xic, vaja tot encaixa, qui es culpava de pecar de supèrbia, bé que és una noia, així doncs hauré de donar validesa a l'estudi... i considerar que la noia era: "En gairebé totes les llistes, l'orgull és considerat l'original i més seriós dels Set Pecats Capitals, i de fet, és també la principal font de la qual deriven els altres. És identificat com un desig per ser més important o atractiu que els altres, fallant en afalagar els altres." Sabeu qui va pecar inicialment de supèrbia?, no?, doncs ho hauríeu d'esbrinar, algú que sempre juga amb les cartes marcades... i quins serien els pecats dels vampirs??, bé sense masses dubtes la paciència i la bondat, ja que d'altra manera ja faria segles que els humans hauríeu deixat la terra....

entrada 73 (any 2)

Els vampirs ens movem entre etapes d'un clar frenesí nihilista i una certa calma que podríeu considerar força humana, el meu darrer període de calma va ser fa segles ja, quan vaig decidir passar tota una existència humana en un poblet prop del Danubi, em fa gràcia com molts parlen de temps increïbles, en corts encara més increïbles i amb dones més increïbles (si fos possible), en el meu cas, va ser ben senzill, un es cansa de caminar per camins i de tenir aquella sensació de no pertànyer a enlloc, prop del Danubi en una aldea que avui en dia ja no existeix, tot i que m'hi escapo cada cop que puc vaig conèixer a l'Adriana, era la filla menor del ferrer del poble, i el seu encant natural va aconseguir que durant un temps la meva sed quedés en un segon terme, ella mai va arribar a entendre com podia ser que envellís mentre jo em conservava relativament igual, de poc van servir els meus intentat per envellir o donar una imatge d'envellit, ella era capaç de mirar dins dels meus ulls i veure la veritat, i el que em sorprenia era que no hi veia reflectits en els seus grans ulls blaus, cap mena de por o interès pel secret que jo tenia, simplement hi havia un sentiment de comprensió i dolor pel que m'havia tocat viure, mai m'ho va dir però durant els llargs i freds hiverns ella aixecava la vista de tant en tant i em mirava amb aquell somriure que feia tornar la primavera a casa, els anys van passar i finalment va esdevenir l'inevitable, l'Adriana va morir a l'edat de 64 anys, tot un privilegi en aquells anys, tot i va ser en el darrer moment que va entendre que alguns dels anys que havia viscut havien tingut un origen fosc i tèrbol, amb tot i amb el seu somriure em va perdonar aquestes petites entremaliadures.... encara recordo les seves darreres paraules "Et deixo, i només et demano que siguis feliç, i que si pots em recordis de tant en tant"... mai es va engar a envellir, i no es va negar a morir, era conscient que els moments venen i van, i que no en som propietaris, se'ns donen com a regals i càstigs, i de la mateixa manera que els gaudim els hem de deixar passar. Encara avui recordo les darreres paraules de l'Andrea... passa-t'ho bé i recordem... i estic segur que el seu ordre mai va ser, recordem i passa-t'ho bé, a vegades les persones més senzilles són les que més ens omplen. Aquella nit m'ho vaig bé, molt bé, fins i tot possiblement massa bé, i és clar els excessos es paguen.... aquest va ser un dels motius que avui en dia no hi hagi cap poble o ciutat allí, encara avui la recordem com una zona maleïda on una nit de fa temps, van morir tots els habitants d'una forma cruels i salvatge....

entrada 72 (any 2)

Feia temps que no incorporava cap cançó doncs bé, avui per compensar us en deixo 2:

(Ville Valo)I'm giving up the ghost of love
And the shadows cast on devotion
(Lauri Ylonen)She is the one that I adore
Queen of my silent suffocation
(Both)Break this bittersweet spell on me
Lost in the arms of destiny
(Ville Valo)Bittersweet
(Lauri Ylonen)I won't give upI'm possessed by her
(Ville Valo)I'm bearing her crossshe's turned into my curse
(Both)Break this bittersweet spell on me
Lost in the arms of destiny
(Lauri Ylonen)BittersweetI want you
[I wanted you] (Ville Valo)
And I need you
[How I needed you] (Ville Valo)
(Both)[ohhhhh]
(Lauri Ylone) Break this bittersweet spell on me
Lost in the arms of destiny
Break this bittersweet spell on me
Lost in the arms of destiny
(Both)Bittersweet
http://www.youtube.com/watch?v=73VqwAKJ1Kk

I la segona:
Memories, sharp as daggers
Pierce into the flesh of today
Suicide of love took away all that matters
And buried the remains in an unmarked grave in your heart
With the venomous kiss you gave me
I'm killing loneliness (Killing loneliness)
With the warmth of your arms you saved me,
Oh, I'm killing loneliness with you
I'm killing loneliness that turned my heart into a tomb
I'm killing loneliness
Nailed to the cross, together
As solitude begs us to stay
Disappear in the lie forever
And denounce the power of death over our souls and
secret words are said to start a war
With the venomous kiss you gave me
I'm killing loneliness (Killing loneliness)
With the warmth of your arms you saved me,
I'm killing loneliness with you
I'm killing loneliness that turned my heart into a tomb
I'm killing loneliness
Killing loneliness
With the venomous kiss you gave me
I'm killing loneliness (Killing loneliness)
With the warmth of your arms you saved me
http://www.youtube.com/watch?v=Re_YW8efORY

entrada 71 (any 2)

Com ja he dit alguna vegada la paciència és una de les virtuts que inicialment hauríem de tenir els vampirs, jo personalment la combino amb l'interès, l'interès per quelcom genera inherentment paciència, amb tot i si la gana apreta a vegades un pessiga el plat abans que aquest estigui totalment cuinat, però saben que la perfecció no és d'aquest mon, tampoc cal posar-se massa crítics si el plat no ha estat del tot cuinat, de fet els vampirs no podem aspirar a estrelles michelin, en tot cas a rh's michelin..... (un altre cop el famós humor vampíric), amb tot he aprés a esperar i observar, i a no fer-me il·lusions, qualsevol fet que pugui passar de la mateixa manera pot no passar, així doncs, si aquest es produeix val la pena donar-se totes les oportunitats possibles, i perdonar les més que possibles errades de l'altre part, i òbviament esperar que en les perdonin, tot i que nosaltres no en cometem masses, i aquest és un dels grans defectes que tenim, som una companyia excel·lent, som la llum o la mel (i podeu acabar la frase vosaltres mateixos), un xic de nosaltres és un excés per vosaltres, i amb tot, sempre he decidit no assaborir l'èxit fàcil ni forçar les situacions, m'agrada veure com tot esdevé un sol fet, com milers de peces formades de casualitat, sort, accions, reaccions i moltes altres cosses, s'ajunten per formar un sol tot, una imatge que reflecteix el resultat de les accions, i a vegades la imatge no agrada però és el que hi ha, un cop no agrada sempre ens queda anticipar el sopar o desaparèixer, fet que els vampirs tenim certament controlat. Així doncs, moltes vegades tinc la sensació que em perdo en aquesta espera, i que a vegades val més la pena d'accelerar els fets, per tal que si no surten bé, un pugui triar el següent... i possiblement aquesta sigui una visió humana, massa humana, però no per algú que te l'eternitat com a companya. Amb tot, aquesta mateixa eternitat fa que a vegades sigueu els humans qui acabin per desaparèixer, així doncs per no plorar com un nen davant la pèrdua d'una sortida o posta de sol he aprés que com en el cas del sol, les ocasions sempre venen i van, i com ja he dit, cada cop que no he sopat amb algú, he trobat a algú a qui sopar....

entrada 70 (any 2)

Al llarg de la meva existència he assistit a la caiguda de moltes ciutats, tantes que quasi no en recordo els noms, amb tot, sempre ha estat el mateix, quan algú es tanca en un lloc ja està mort, la naturalesa ho té clar parar-se en un lloc és un error, perquè tots els llocs són per definició violables, no he conegut encara cap lloc on no s'hagi pogut entrar, des de Numància a Masada o qualsevol que us pugueu pensar. I quan més es resisteix més violència provoca i més violenta és la resposta de l'invasor, he vist tants carrers vermells de la sang dels defensors que fins i tot a mi se'm feia vergonyós la pèrdua del menjar d'aquella manera, els humans sou experts en demostrar màxims d'humanitat i deshumanitat i en aquests llocs és on he observat el que podeu ser, el súmmum de la destrucció, us puc assegurar que molts dimonis podrien tenir vergonya dels seus actes al veure els vostres.En el meu cas, tota caiguda de ciutat no ha estat més que una justificació per donar-me una satisfacció al meus gustos més baixos, mai he pogut camuflar amb tanta normalitat els meus actes sense necessitat de vigilar ni controlar-los, ja que no son ni molt menys els actes més salvatges que es produeixen... He aprés que la mesura i el control, és el que ens dóna el control i la força per poder sobreviure al llarg dels segles, no hem de ser pitjors ni tampoc millors, hem de ser un terme mig, una nota aliena i sense record, he comés tants pecats que tota una existència virtuosa no els podria netejar, i amb tot, no hi ha registre ni evidència dels mateixos, sempre he estat sobrepassat pels propis humans, els quals m'han fet un gran favor que mai podré retornar.Aquest cap de setmana ha estat un xic especial, de fet no ha estat el que tenia de ser, però tantes vegades no ha estat el que tenia de ser que... un aprèn a valorar les sorpreses del destí, amb tot ahir vaig recordar abordatges i entrades en ciutats sota el crit de "No presoners", i fins i tot algun somriure se'm va escapar, és el que tenen les nits del cap de setmana, nits on res és el que sembla i on finalment tot acaba per ser, i fins i tot en la bogeria d'ahir vaig lamentar el que estava perdent-me, però com en tot sempre hi ha noves oportunitats i per molt desitjat que sigui un vi, la paciència sempre dóna un valor afegit, ja ho diuen.... al final l'objecte desitjat no és la fim la fi és el desig en si mateix...

entrada 69 (any 2)

Crec que odio als humans tant com els estimo, de fet, en sóc plenament conscient que no és més que una puta relació d'amor-odi, he viscut tants anys entre vosaltres, que tal com deia l'agent Smith a Matrix alguna cosa vostra per força se m'ha tingut d'enganxar contaminant-me, tot i voler mantenir les distàncies un al final acaba per semblar-se a aquells a qui vigila o amb qui conviu, i aquest és precisament un dels problemes més grans que tenim els vampirs, el intentar ser humans o voler ser humans pel simple fet d'imitar el comportament o d'estar entre humans, jo fa segles que he descobert que intentar enganyar-se a un mateix, no porta a ser feliç ni tan sols a enganyar-se, només porta a descobrir que les veritats tenen una força molt superior a la de qualsevol mentira. He de reconèixer que fins i tot fa segles camuflava la meva mort, i he assistit somrient a molt enterraments meus, tot per intentar semblar humà i que el record meu fos el màxim d'humà possible, però ara ja fa molts anys que no he mort (figuradament), he aprés que els humans sou encantadors sempre dins d'una mesura, i que com tot en excés sou dolents, podem compartir entorn espaial, però per molt que vulguem uns i els altres no som el mateix, i encara que no fóssiu víctimes tampoc seríem el mateix, vosaltres no sou més que humans, un conjunt d'enllaços moleculars que per la gràcia d'algú dóna com a resultat un cos que actua i sent com humà, i en canvi nosaltres, nosaltres tenim poc d'això ja.... no sentim, ni pensem com humans, i els que hem tingut la sort de sobreviure sabem que no som humans, aleshores pensem i sentim com a éssers diferents, amb diferents sensacions i necessitats, tota l'escala humana amb que vosaltres mesureu la vostra existència, esdevé una simple banqueta per a nosaltres, nosaltres us hem vist amb la perspectiva que ens dóna la història, i podem anticipar els vostres desastres, tot i que hem promès de no actuar, i no per fer-vos un favor, sinó simplement perquè sabem que en el fons els humans voleu tenir la possibilitat d'equivocar-se, i donar les culpes de tots els desastres a tercers, molts de nosaltres us hem intentat ajudar, però no en recordo cap que hagi passat els 33 anys humans, tots han mort abans, i sento dir que no pas a mans vostres, molts han mort al veure que sou una espècie que no permet de consells ni ajudes, si el materialisme fos doctrina, vosaltres en serieu el seu més clar exponent...

entrada 68 (any 2)

Estic aterrat, bé, possiblement aquest no sigui el mot, però.... acabo de descobrir la darrera maniobra dels humans per eliminar els vampirs, i us he de dir que l'he trobada molt baixa i de molt mal gust, ahir veient la sèrie de True blood, vaig observar amb cara de tontet (humà pel que ve al cas), com es deia que els vampirs eren uns grans amants, que tenien un gran aparell, i que el seu aguant era increïble. Total, que ara resultarà que se'ns rifaran, i que a canvi d'una mossegada haurem de demostrar les dots de Nacho Vidal o de Rocco Sifredi... a veure, els vampirs no som ni pitjors ni millors amants que els humans, possiblement el temps ens ha donat una certa perspectiva, i per tal de no veure mala sang (la que li queda a una noia que deixes a mitjes), preferim dedicar-nos una estoneta més, i de pas obrir la set... així doncs NOOOOOOO us creieu el que veieu per la TV, o també hauríeu de creure que hi ha un tipus que porta els calçotets per fora i vola... Ahhhh, segurament algú per portar-me la contrària dirà i possiblement jurarà, que som uns amants terribles, però res, vosaltres ni cas, de la mitjana cap abaix... Vaja, que si us trobeu amb un vampir millor li deixeu mossegar el coll directament i no perdeu el temps, avisades quedeu (no utilitzo el avisats perquè per si no ha quedat clar, aquest comentari te els destinataris acabats en "es").
Per cert, una altra fantasia que voldria deixar clar, és que els vampirs no tenim els homes llop com a servents, de fet els respecto massa per tenir-los com a tals, en cas de voler servents sempre he cregut que els humans ompliu millor aquest aspecte, sou porucs i temorosos i us deixeu guiar sota promeses que mai se sap si es compliran. Ahhh, i per cert, els homes llop tampoc existeixen, van desaparèixer fa segles, la raó? van morir de cansament al donar voltes al seu voltant intentant mossegar-se la cua, i es clar el que se la mossegaven es morien no per extenuació sinò per dolor o vergonya al veure que havien fet.... ahhh, i les dones llop, bé aquestes van morir també de cansament, però no us ho puc explicar que encara estic en horari infantil :).

entrada 67 (any 2)

Justícia social... bé suposo que sota aquests meravellosos mots, s'amaga la justificació a fet no tan meravellosos, parlar de justícia social, és parlar de moltes coses i molt diferents com en la darrera entrada va quedar clar, però, sento dir-vos que la justícia no és d'aquest mon, i que els humans no sou precisament un pou de ciència en el moment de repartir justícia, i com sempre, la justícia social té com a fi, l'inici de la sensació que alguna cosa em molesta.... els humans sou capaços de defensar qualsevol valor mentre aquest valor no vagi en la vostra contra, a partir d'aquest moment entrem en una altra dimensió..... i ja se¡n pot fotre un fart de riure la dimensió desconeguda d'aquesta nova dimensió. Fa temps, en una d'aquestes conferències li vaig preguntar al ponent que si tant creia en el seus valors, perquè no renunciava al que estava a punt de cobrar i ho donava als necessitats, la resposta va ser que necessitava els diners per viure, al que vaig preguntar de nou, si sense els diners d'aquella sola conferència no podria viure, després de pensar-s'ho va somriure dient que podria viure, però no com estava acostumat a viure. Voila!, ja hem arribat al final de carrer, tots els humans esteu disposats a renunciar a allò que no es vostre, però que no us toquin el que us pertoca.... és una forma un xic "especial" d'entendre qualsevol justícia social, jo ho tinc més clar, de fet sempre he parlat sota concepte de recursos... aquests són limitats i els demandants són superiors als disponibles, o almenys als disponibles sota la configuració actual, qualsevol estudiant d'econòmiques serà capaç d'explicar-vos que és una corba d'utilitat (per al més interessats les podeu consultar a: http://es.wikipedia.org/wiki/Curvas_de_indiferencia)
I com sempre, tot es resumeix en recursos, i satisfaccions, tothom té un conjunt de recursos que consumeix i que li reporten una satisfacció, aquesta creix en funció dels recursos de que es disposen arribant a un màxim on a partir del qual per més recursos que es tinguin aquesta no creix.... de fet és ben fàcil d'entendre i no crec que siguin necessaris exemples... ara bé per la part inferior hi ha un punt on a manca de recursos la satisfacció disminueix i apareix la insatisfacció, a partir d'aquest punt, un intenta retornar com a mínim al punt de satisfacció mínima i és quan es reclama la justícia social, però mentre s'ha estat en un pla de satisfacció de justícia social més aviat el mínim... i el problema no és que sigueu així... el problema és que ho negueu, i negar la veritable naturalesa d'un, em porta a pensar que us coneixeu ben poc, tant poc que aleshores us sorprèn quan algú actua com humà, només us recorda que els humans, heu espoliat i explotat recursos naturals, eliminat espècies animals i vegetals, modificat entorns al vostre gust, trencat equilibris naturals, i un llarg etcètera de fets, que em fan plantejar que sou certament cínics de parlar en termes de justícia social... potser podríeu parlar en termes de justícia planetària i realitzar un suïcidi massiu, segurament la Terra i moltes espècies animals i vegetals, declararien aquell dia com a a dia de festa mundial.

entrada 66 (any 2)

A vegades les notícies més petites em provoquen els majors sotracs, llegia fa uns dies al diari que s'estava fent una ponència en com educar en el valors, i rellegint la notícia, parlava de valors com: pau, igualtat i justícia social, Deu ni do, bé els vampirs no podem tenir descendència o almenys no de forma natural, ummm, trencant un altre tabú, us podria dir que si que podem, però no ho hauríem de fer, com diuen els savis, cap pare, hauria de sobreviure als seus fills. Amb tot, he educat moltes vegades, i quasi sempre que he tingut la oportunitat he ensenyat els valors contraris als que ara semblaria ser que estan de moda, tot i que com tot, suposo que la propera temporada aquests principis ja seran uns altres.... però si els analitzem individualment... pau: "
La palabra paz deriva del latín pax. Es generalmente definida, en sentido positivo, como un estado de tranquilidad o quietud, y en sentido negativo como ausencia de inquietud, violencia o guerra." Possiblement sigui un bon valor, però inútil en un entorn on precisament el que nega és el que regna, en un mon de violència i en guerra, el valor de la pua no és més que un intent de sotmetre a la gent a un estat de control, perquè si tan valorem la pau, perquè es declaren tantes guerres??, jo sóc força més partidari de les ensenyances tradicionals "si vis pacem para bellum", i així ho he ensenyat i us puc assegurar que massa malament no els hi ha anat. El següent valor seria igualtat.... si partim que tots som diferents, i com tothom diu, no hi ha dos persones iguals, a que porta parlar d'igualtat, o som iguals en? drets? obligacions?, i finalment qui marca en que som iguals...., tant d'interès per la igualtat porta al final a una persecució i engació dels que són diferents, i possiblement no cal que us recordi (o potser si), que el primer simi que va baixar dels arbres per caminar dret, era diferents als seus ancestres... si hagués aplicat el concepte d'igualtat, possiblement la gran majoria de vosaltres encara estaria menjant plàtans i caçant puces a algun company poc polit, jo sempre he considerat més important la evolució i la diferenciació, cadascú és com és, i mai es pot amagar sota el paraigües d'una suposada homgeneïtzació, la individualitat del individu es inherent al mateix, i negar-la és negar-se com a unitat. I finalment el que em fa més gràcia, la justícia social.... "
La justicia social comprende el conjunto de decisiones, normas y principios considerados razonables de acuerdo al tipo de organización de la sociedad en general, o en su caso, de acuerdo a un colectivo social determinado. Comprende por tanto el tipo de objetivos colectivos que deben ser perseguidos, defendidos y sostenidos y el tipo de relaciones sociales consideradas admisibles o deseables, de tal manera que describan un estándar de justicia legítimo. Un estándar de justicia sería aquello que se considera más razonable para una situación dada. Razonable significa que determinada acción es defendible ante los demás con independencia de sus intereses u opiniones personales, esto es, desde una perspectiva imparcial; así, para justificar algo hay que dar razones convincentes que los demás puedan compartir y comprender.
Es también un término utilizado para referirse a las condiciones necesarias para que se desarrolle una sociedad relativamente igualitaria en términos económicos. Comprende el conjunto de decisiones, normas y principios considerados razonables para garantizar condiciones de trabajo y de vida decentes para toda la población. Alejandro Korn sostiene que la justicia social es un ideal que solo puede definirse a partir del hecho concreto de la injusticia social.[1] Algunos estudiosos,[2] sostienen que el concepto «justicia social» se corresponde con la «justicia distributiva» de Aristóteles, en tanto que la noción de «justicia conmutativa» del estagirita, corresponde a la idea clásica de justicia, en la sociedades modernas.
Algunos de los temas que interesan a la justicia social y a las políticas socio-económicas son la igualdad social, la igualdad de oportunidades, el estado del bienestar, la cuestión de la pobreza, la distribución de la renta, los derechos laborales, etc."
Què us puc dir..... buff, bufff, m'ho poseu tant a huevo, que deixaré per demà els comentaris, i aquesta nit, si no sou cap de les afortunades o afortunats que tingueu la companyia d'un vampir hi podeu pensar... Això si, penseu en pau i en igualtat, que ningú pensi més que l'altre, no sigui que perdem aquests valors, que us han portat on esteu, un mon de pau, igualitari i just... com per correr-se de gust vaja.

entrada 65 (any 2)

09 febrero
entrada 65 (any 2)
En aquesta vida (pels humans), hi ha gent per a tots els gustos, òbviament posats a escollir sempre he preferit la gent interessant, la gent que sorpren i repta intel·lectualment, sempre he preferit els que qüestionen que no pas els que accepten, tot i que al final tots acabem per acceptar certes coses, i en el fons aquest és el famós "acord social". Fa temps, passejant per la Toscana vaig ser testimoni d'un d'aquells fets, que haguessin fet les delícies dels germans Grimm, una parelleta estava propr d'un pou, i el noi (com sempre el noi), intentant impressionar a la noia li va dir que si tirava una moneda i demanava un desig aquest es faria realitat, el noi va agafar una moneda i fent un petó a la noia la va tirar tot picant l'ullet, bé no calia ser un Sherlock per endevinar el desig del tontet, la noia li va demanar una moneda i mirant-la la va tirar al pou, tot dient que estava segura que res del que havia dit el noi era cert. Un cop de nit, la noia es va sobresaltar, tenia clar que havia tancat la finestra, i aleshores?, i va ser aleshores quan va veure una figura sentada als peus del seu llit, "Se t'ha complert el desig?", "Com?", va contestar amb un fil de veu. Vaig estirar la roba del llit que ella va intentar retenir però es va escapar dels seus dits, "No patiu" li vaig dir, ella es va mirar sorpresa i va deixar escapar un somriure "Com heu desitjat, viure sempre rodejada de cors que bateguin per la vostra persona", ella portava un pijama tot estampat de cors de tots els colors, tants colors que molt possiblement els united colors of benetton, s'haguessin quedat com un sol color united o no de benetton. "Aleshores, si la història del pou era certa, també es complirà pel meu estimat". Vaig somriure, com diuen les estranyes flors creixen sempre allí on primer surt el sol, i aprofiten la primera i més pura de les llums... "Suposo, que en aquest cas no em queda més que desitjar-vos una vida feliç", vaig dir mentre em dirigia cap a la finestra, "Perdoneu, em podríeu dir el vostre nom?", "Po", vaig contestar mentre saltava per la finestra. I just al pis de sota, hi havia una altra preciosa flor, que no havia tirat (encara) cap moneda a cap pou, i és clar, un és un cavaller i va voler explicar la història del pou màgic, i entre tant d'exercici em va venir la gana... però aquest ja és una altra història.... on les monedes no van anar a cap pou i si a les mans de Caronte.

entrada 64 (any 2)

Ahir vaig sortir a sopar fora, de fet en el meu cas sempre acostumo a sopar fora, no sabeu com poden deixar de perduda la catifa alguns sopars.... i és clar, després de la primera mossegada mai se sap com s'acabarà.... tot i els avisos del divendres vaig decidir sortir i és clar, si es fan avisos per algun motiu seran, en el cas dels vampirs tenim la mala sort que el nostre menjar té la mala costum de parlar (per no dir res), mentre es cuina, i ahir no va ser diferent, suposo que el títol d'expert en psicologia a alguna gnet li és inherent i que es creuen que per haver llegit una mica o per tenir un grupet d'amics subnormals tothom està tallat pel mateix patró, però és clar, tampoc es costum de posar la poma al a boca de la gent abans que aquesta estigui al punt, i com que m'havia oblidat els taps de les orelles a casa em va tocar escoltar tot un seguit de frases fetes, que suposo intentaven psicoanalitzar-me i que no van fer més que posar-me nerviós, a vegades crec, que Deu en el moment de néixer, deu dir: "Tu seràs estúpida, això si, seràs rossa i amb un bon parell de pits, no sigui que em titllin de cruel....", i és clar, no és que totes les rosses siguin tontes, és que tota la humanitat ho és. La darrera frase amb cert sentit que he escoltat és quan em van dir, que actualment s'hauria de veure el mon i pensar sota paràmetres de playstation, ja que qualsevol altre punt de referència restava sobrepassat i he de reconèixer que molt possiblement aquesta ha estat una de les darreres veritats que he escoltat. Bé, mentre la meva psicòloga intentava analitzar-me i jo notava com cada cop més, els seus llavis s'humitejaven i no tan sols el de la boca va sortir un tema sorprenent, "intel·ligència emocional", brutal, és a dir les emocions són intel·ligents o la intel·ligència té emocions.... va ser aleshores quan vaig entendre al pobre Hal 9000, i em vaig replantejar no sopar perquè molt possiblement tenia davant meu un futur premi Nobel... òbviament la interessada va ser incapaç de definir intel·ligència, i emoció, i si esteu rient, intenteu-ho fer en menys de 10 segons espavilats, i es que ni els vostres colls resten a salvaguarda de proves tan senzilles. Li vaig dir, que no patigués, que molt possiblement al final de la nit poc sentit tindrien aquestes paraules, i amb un somriure em va preguntar, si serien més emocionals que intel·ligents, i li vaig dir que si, que per falta d'intel·ligència ja només queda ser emocional.... aleshores i just en el moment que anava a restar... restar he dit?, bé per restar suposo que primer hauria de sumar.... i aquella noia crec que poc havia sumat, així doncs no anava a restar res, anava a treure un neutre de circulació. Quan algú em va demanar foc, em vaig girar certament indignat, no hi ha res més molest que et parin quan començaràs a sopar, però l'espera va valdre la pena "El Doctor Livingstong, suposo?. Prefereixes menjar escombraria o cuinar un xic més?", la rossa va intentar dir la seva, però la meva nova amiga la va morrejar dient-li que per poca cosa més servien els seus llavis i em va agafar de la ma. La nit va ser màgica, no van caure els estels del cel, però si que van caure altres coses, i us puc dir que l'univers s'expandeix i no pas es contrau, però com tota nit va tenir un final, una mirada enigmàtica i una pregunta que esdevé quasi bé que eterna "Ho acabem aquí o t'arriscaràs a tornar a caçar-me?". Vaig somriure mentre se'm fonia entre els braços, encara tenia un xic del regust als meus llavis, una barreja de gustos com feia segles que no havia experimentat, i ja des de la distància algú va dir "Sempre seràs un romàntic, amb tot, em diverteixes, i espero tornar-te a veure aviat, tot i que pels anys que tens encara tens una certa tendència a confondre forats....". Va ser una nit, amb rosses, intel·ligències, emocions, i molt més, però a la fi ,el que queda és el fet, que un cop més la nit va merèixer la pena, un dissabte interessant, ves qui m'ho hagués dit el divendres....

entrada 63 (any 2)

Bonic quadre, no? el motiu de posar-lo és per recordar que en un dia com avui vaig conèixer a la noia del quadre, ahhhh, i jo no sóc el del costat.... a mi, aquestes mariconades hel·lèniques no em van massa... però la noia tenia el seu encant, un encant que amb el temps es va anar marcint, i a canvi d'un fosc pacte, va recuperar i mantenir, molt possiblement si cerqueu entre les cares que aquests dies han anat passant per la televisió en trobareu una de molt semblant, més diria jo, sospitosament semblant. A vegades encara quedem i recordem els canvis del 1873 a l'actualitat, ella és de les que creu que tot en el fons no ha canviat tant, s'ha fet creure que els homes són més lliures, i que les dones manen més, però com sempre ha estat les dones manen des de les ombres i els homes actuen executant en molts casos els consells desinteressats de les dones, que a la fi, són els que acostumen a solucionar els problemes. Com deia una amiga, els homes poden matar, però difícilment una dona matarà el fill d'alguna altra dona.... discrepo obertament però no acostumo a portar la contrària a una dona, o molt possiblement em quedaria sense sopar, o amb mal gust de boca després de la mala sang (un altre acudit vampíric).
Avui és divendres, y divendres és un bon dia, podríem dir, que els divendres i dissabtes són els dies on un bon vampir no hauria de sortir a caçar, mases víctimes i mases fàcils, res de bo es pot trobar un divendres o un dissabte, són els dies de les desesperacions per definició, de les trucades no rebudes, de les salutacions no retornades, de les cites que no es produeixen, i en molts casos de les esperances que no s'assoleixen... vist fredament crec que els hauríeu de prohibir aquests dies, perquè qui molt espera ha de ser capaç alhora de fer molt, i això és quelcom que no feu.... Possiblement aquest cap de setmana hi hagi molts ànimes que sota qualsevol excusa surtirant per buscar alguna ànima a qui acostar-se, gent que no és res per si sola i que necessiten d'altres que els hi diguin el que són, encara no hi ha pastilles per l'autoestima crec, i si n'hi hagués, no hauríeu d'oblidar que tenir de forma fictícia el que no es té naturalment, no ens torna en el que no som, ens fa veure cruelment el que podríem ser i no som, i que en molts casos mai arribarem a ser. És en aquests dies que surto i ric, de veure tant per beure, i de rebutjar portar-me als llavis segons quins gustos que la gent arrossega amb ella, possiblement faria molts favors, però encara avui faig els favors que vull i a qui vull. Amb tot, alguns dies em quedo parat i observo amb un somriure encara major, com entre la foscor de la humanitat apareix algú amb llum pròpia, algú que em reconeix i somriu sense por, és un repte i cadascú coneix el seu rol, víctima i botxí, tot i que al llarg d'una nit els papers sempre es canvien i al final mai se sap quines cartes tindràs. Com va passar fa segles, la víctima va jugar i va guanyar, i encara avui ens trobem cada 6 de febrer, jo em cobro la part dels serveis prestats, i l'altre part suma un any més a la seva existència. Con ja vaig dir, les coses no són com volem, acostumen a ser com són, amb tot, sempre somric al veure una nova llum...

entrada 62 (any 2)

Avui volia parlar de les muses, però no hi com voler parlar d'algú perquè no es presenti, així que suposant que estiguin ocupades en altres menesters, escriurem sobre altres temes, de fet i observant a la gent crec que la gent no canvia en la seva darrera naturalesa, com em va dir algú fa molt de temps, els escultors, no fan les estàtues des de 0, són capaços de veure la figura que conté cada pedra i l'únic que fan es treure allò que sobra, pensant d'aquesta manera em prenc poques sorpreses amb la gent, ja que normalment la primera impressió és la que val, i tot el que li segueix no és més moltes vegades que intents de transformar el que ha anat malament o senzillament no ha anat... amb tot, i a vegades quan puc perdre el temps, i per els vampirs, el temps té un significat molt diferent al que té pels mortals, em dedico a donar oportunitats a situacions que estan prenyades de bon inici, i lamentablement els resultats finals sempre em porten a reforçar la idea, que si quelcom no funciona bé als 10 segons, difícilment ho farà als 10 anys.
Aquest principi concorda amb el fet que al llarg de meva existència (parlar de vida, quan un en teoria no està viu, em sembla un xic agosarat), he servit a molts senyors, de fet el servir a algú facilita enormement la vida, i en èpoques poc vitals sempre he escollit anar amb la corrent mentre intento passar l'avorriment de viure amb qui no em desperta el més mínim interès. Però amb el pas del temps he descobert que els temps dels grans homes s'han acabat i que ja no queda ningú a qui valgui la pena servir. Així doncs, orfe de cap senyor a qui servir, em dedico a aquelles causes que són capaces de fer-me despertar algun somriure, possiblement sigui molt més senzill i simple, però tota existència ha de tenir un objectiu, qui viu per viure, es pot preguntar algun cop: "realment, perquè visc?". Un dels inconvenients de canviar senyor per motius, és que la naturalesa humana queda reflectida, quan cada cop que m'involucro en un motiu se'm pregunta, quin serà el cost o el perquè dels meus actes, bé, normalment sempre ho faig sense interès, sense cap altre que el simple somriure final a la feina ben feta, ara bé... si se'm pregunta el motiu o el perquè, aleshores decideixo fer feliç a l'altra part, i em cobro de l'única manera que sé el servei prestat.... Recordeu, recordeu, deixeu fer a un vampir, i no pregunteu ni molesteu, si perdem l'interès o ens distreuen del que fem, molt possiblement ens interessarem en altres cosses, i us asseguro que no us agradaran :)

entrada 61 (any 2)

A vegades em pregunten si dins dels vampirs també hi ha classes, castes, o famílies, bé com a ex-humans que som, no podem ser perfectes, i si.... hem agafat alguns dels vicis de la nostra denostada humanitat, entre ells el intentar creure que hi ha gent millor que d'altres pel simple fet de neixament, la gent oblida molt ràpid, que els nobles no ho són per voluntat divina, sinó perquè s'ho han sabut muntar divinament (aquesta frase com sempre, no és meva, és de la polla records :) ). Amb tot, tenim dos famílies, les dues europees i les dues en una lluita constant per poder i per proclamar-se la família primigènia de l'espècie. Primer tenim el Weggner, una família que posa els seus orígens documentats en la Grècia clàssica, d'on van emigrar posteriorment a centre Europa, i per un altre costat els Smittrali, família resident a l'actual Itàlia però que diuen tenir un origen en l'estepa russa. Al contrari del que podrieu pensar, tot i les disputes, no hi ha actes de violència ( o almenys des de fa segles) entre les dues famílies, és més acostumen a compartir vicis i virtuts a parts iguals, jo personalment he lluitat tan per una com per l'altre, i m'he ficat al llit amb unes i altres, sense poder a dia d'avui determinar quines ofereixen més plaers. Si voleu que us sigui francs, sempre he preferit les mortals, el fet de tenir un temps limitat obliga a aprofitar el moment i no perdre el temps, quan es té una eternitat per endavant els polvos setmanals poden passar a polvos centanuals, que no centanals.... I és clar, cent anys d'acumulació.... pot fer baixar el pes específic d'un, un xic més avall del melic.
De fet la relació d'aquestes dues famílies té molt i alhora poc a veure amb una famosa obra de teatre que teniu els humans...
En Verona, escena de la acción,dos familias de rango y calidadrenuevan viejos odios con pasióny manchan con su sangre la ciudad.

De fet l'he vista milers de vegades, i crec que com en tot els humans demostreu en ella una doble punt de vista, per un costat sempre he escoltat crítiques de les tonteries que es diuen en l'obra, de l'increible que és, i del recarregat del llenguatge.... però sento dir-vos que no he vist mai dones més predisposades que aquelles a qui se'ls hi sap parlar, i en el fons sou terriblement romàntics, el que passa, és que com tot, fer-ho és un art, i l'art té una bona part d'inspiració i una part encara més gran de sacrifici i formació, i ahhhhh, recordeu, recordeu, els humans ho voleu tot fàcil, i doncs per que dir galanteries i perdre el temps quan el que es vols és simplement sexe.... com en tot, perdeu el mon de vista, el plaer no s'obté en la relació, el plaer s'obté en tot el que va entre la primera salutació, i la darrera respiració compartida, conformar-se només amb el climax, ens fa perdre tot el que va al mig, però suposo que aquesta deu ser una altra de les vostres necessitats, la necessitat d'anar ràpid per no perdre l'oportunitat ens fa, que a manca d'errors i pèrdues esdevinguem millors. De fet a qui no li agradaria que li digeussin...

JULIETADime, ¿cómo has llegado hasta aquí y por qué?Las tapias de este huerto son muy altasy, siendo quien eres, el lugar será tu muertesi alguno de los míos te descubre.
ROMEOCon las alas del amor salté la tapia,pues para el amor no hay barrera de piedra,y, como el amor lo que puede siempre intenta,los tuyos nada pueden contra mí.
JULIETASi te ven, te matarán.
ROMEO¡Ah! Más peligro hay en tus ojosque en veinte espadas suyas. Mírame con dulzuray quedo a salvo de su hostilidad.
JULIETAPor nada del mundo quisiera que te viesen.
ROMEOMe oculta el manto de la nochey, si no me quieres, que me encuentren:mejor que mi vida acabe por su odioque ver cómo se arrastra sin tu amor.
JULIETA¿Quién te dijo dónde podías encontrarme?
ROMEOEl amor, que me indujo a preguntar.Él me dio consejo; yo mis ojos le presté.No soy piloto, pero, aunque tú estuvieras lejos,en la orilla más distante de los mares más remotos,zarparía tras un tesoro como tú.
JULIETALa noche me oculta con su velo;si no, el rubor teñiría mis mejillaspor lo que antes me has oído decir.¡Cuánto me gustaría seguir las reglas,negar lo dicho! Pero, ¡adiós al fingimiento!¿Me quieres? Sé que dirás que síy te creeré. Si jurases, podríasser perjuro: dicen que Júpiter se ríede los perjurios de amantes. ¡Ah, gentil Romeo!Si me quieres, dímelo de buena fe.O, si crees que soy tan fácil,me pondré áspera y rara, y diré « no »con tal que me enamores, y no más que por ti.Mas confía en mí: demostraré ser más fielque las que saben fingirse distantes.Reconozco que habría sido más cautasi tú, a escondidas, no hubieras oídomi confesión de amor. Así que, perdónamey no juzgues liviandad esta entregaque la oscuridad de la noche ha descubierto.
ROMEOJuro por esa luna santaque platea las copas de estos árboles...
JULIETAAh, no jures por la luna, esa inconstanteque cada mes cambia en su esfera,no sea que tu amor resulte tan variable.
ROMEO¿Por quién voy a jurar?
JULIETANo jures; o, si lo haces,jura por tu ser adorable,que es el dios de mi idolatría,y te creeré.
ROMEOSi el amor de mi pecho...
JULIETANo jures. Aunque seas mi alegría,no me alegra nuestro acuerdo de esta noche:demasiado brusco, imprudente, repentino,igual que el relámpago, que cesaantes de poder nombrarlo. Amor, buenas noches.Con el aliento del verano, este brote amorosopuede dar bella flor cuando volvamos a vernos.Adiós, buenas noches. Que el dulce descansose aloje en tu pecho igual que en mi ánimo.
ROMEO¿Y me dejas tan insatisfecho?
JULIETA¿Qué satisfacción esperas esta noche?
ROMEOLa de jurarnos nuestro amor.
JULIETAEl mío te lo di sin que lo pidieras;ojalá se pudiese dar otra vez.
ROMEO¿Te lo llevarías? ¿Para qué, mi amor?
JULIETAPara ser generosa y dártelo otra vez.Y, sin embargo, quiero lo que tengo.Mi generosidad es inmensa como el mar,mi amor, tan hondo; cuanto más te doy,más tengo, pues los dos son infinitos.[Llama el AMA dentro.]
Oigo voces dentro. Adiós, mi bien.-¡Ya voy, ama!-Buen Montesco, sé fiel.Espera un momento, vuelvo en seguida.[Sale. ]
ROMEO¡Ah, santa, santa noche! Temoque, siendo de noche, todo sea un sueño,harto halagador y sin realidad.
[Entra JULIETA arriba.]
JULIETAUnas palabras, Romeo, y ya buenas noches.Si tu ánimo amoroso es honradoy tu fin, el matrimonio, hazme saber mañana(yo te enviaré un mensajero)dónde y cuándo será la ceremoniay pondré a tus pies toda mi suertey te seguiré, mi señor, por todo el mundo.
AMA [dentro]¡Julieta!
JULIETA¡Ya voy!-Mas, si no es buena tu intención,te lo suplico...
AMA [dentro]¡Julieta!
JULIETA¡Voy ahora mismo!-..abandona tu empeñoy déjame con mi pena. Mañana lo dirás.
ROMEO¡Así se salve mi alma...!
JULIETA¡Mil veces buenas noches!
Sale.
ROMEOMil veces peor, pues falta tu luz.El amor corre al amor como el niño huye del libroy, cual niño que va a clase, se retira entristecido.
Vuelve a entrar JULIETA [arriba].
JULIETA¡Chss, Romeo, chss! ¡Ah, quién fuera cetreropor llamar a este halcón peregrino!Mas el cautivo habla bajo, no puede gritar;si no, yo haría estallar la cueva de Ecoy dejaría su voz más ronca que la míarepitiendo el nombre de Romeo.
ROMEOMi alma me llama por mi nombre.¡Qué dulces suenan las voces de amantes en la noche,igual que la música suave al oído!
JULIETA¡Romeo!
ROMEO¿Mi neblí?
JULIETAMañana, ¿a qué hora te mando el mensajero?
ROMEOA las nueve.
JULIETAAllá estará. ¡Aún faltan veinte años!No me acuerdo por qué te llamé.
ROMEODeja que me quede hasta que te acuerdes.
JULIETALo olvidaré para tenerte ahí delante,recordando tu amada compañía.
ROMEOY yo me quedaré para que siempre lo olvides,olvidándome de cualquier otro hogar.
JULIETAEs casi de día. Dejaría que te fueses,pero no más allá que el pajarilloque, cual preso sujeto con cadenas,la niña mimada deja saltar de su manopara recobrarlo con hilo de seda,amante celosa de su libertad.
ROMEO¡Ojalá fuera yo el pajarillo!
JULIETAOjalá lo fueras, mi amor,pero te mataría de cariño.¡Ah, buenas noches! Partir es tan dulce penaque diré « buenas noches » hasta que amanezca.
Tonto i estúpid per creure en unes paraules que algú acusaria de buides i banals, molt possiblement, però fins i tot sent un mort en vida, em sento a vegades més viu que vosaltres, i sense vergonya de dir el que sento i el que penso, i que algú sense sentiments digui el que sent ja és estrany.... o bé és un mentider.....

entrada 60 (any 2)

Seràs un bon soldat... si em paguessin per cada vegada que he escoltat aquesta frase molt possiblement seria ric (tot depenent del que em paguessin....), he participat en tantes guerres que ja n'he perdut el compte, i ni tan sols les puc recordar fàcilment, els humans teniu una facilitat innata per liar la troca fins un punt on l'única sortida natural esdevé el conflicte, i òbviament els que han liat la troca, no acostumen a participar activament en el mateix, amb el pas dels segles, he anat veient com el que més ordenen i pensen en un conflicte es tronen cada cop més lluny del mateix... possiblement és fàcil apostar quan un no perd res personalment, amb tot em quedo amb la frase d'un bon amic "A vegades mal baratar homes és economitzar sang", tot i que amb el tema de la sang hi hauria molt a dir... Així doncs cada vegada que em diuen que seré un bon soldat, les paraules actuen com a catalitzador i l'interlocutor no acostuma a acabar massa bé el dia... Bé possiblement si les guerres les haguessin de fer aquells que les promouen n'hi hauria moltes menys, amb tot, els humans sou tan estúpids que doneu un valor tan elevat a aquestes persones que fa que els seus actes estiguin fora de tot control, i que les seves decisions puguin afectar a milers de persones menys a ells, jo sempre he cregut que una bona decisió és aquella que ens permet de solucionar un problema, i qui serveix al poble, les hauria de fer i en tot cas, i com a servent del poble, el màxim seria prendre decisions que el perjudiquessin a ell, però mai al poble, que en els fons ha estat qui l'ha escollit.... vaja ja torno a semblar V, però com sempre, els humans esteu tan ficats en temes personals que no veieu com us utilitzen per fins globals orientats al benefici d'uns pocs, sou una màquina formidable, fa segles una màquina pensant, avui en dia una simple màquina actuant. I la gràcia és que us creieu única, tots penseu que sou únics i diferents i que això us fa especials, sabeu que fins i tot en el laboratoris totes les rates són úniques i diferents), i això les torna especials?, no, això no treu que siguin rates....

entrada 59 (any 2)

Aquest cap de setmana i després de rumiar força he trobat l'epitafi perfecte pels humans, molt possiblement el dia del judici final, quan creareu una cua més formidable encara, que la que es forma a la frontera d'Andorra quan la poli espanyola està de vaga de zel, vers l'infern. Ja que no crec que molts de vosaltres entreu en el regne del Senyor, amb tot podeu esperar que el dia del judici final caigui en gener i amb les rebaixes... igual n'entra algun que altre més. Doncs bé, l'epitafi perfecte per la humanitat seria "Tot i poder ser-ho tot, hem esdevingut un no res", possiblement segles de tranquil·litat us han convertit en sers apàtics i sense un fil d'energia, molts de vosaltres difícilment sobreviurieu si haguéssiu nascut fa tan sols 200 anys, i hem arribat a un punt o fins i tot si us donessin els fills nats signaríeu, per tal de no tenir de gaudir de l'embaràs, us heu tornat unes persones còmodes i autocomplaents, i aquest és un defecte greu, molt greu.... si fos per vosaltres encara tindríem un planeta pla, i els indis d'Amèrica us estarien força agraïts, ja que molt possiblement encara no els hauríeu descobert. Un cop algú va dir "Prefereixo arrepentir-me del que he fet, mes que no d'allò que no he fet", tot i que no estic totalment d'acord amb la frase, almenys aquesta no peca de covardia, i és que moltes vegades la valentia o gossadia és el que ens fa donar un pas més, més enllà i aprendre que el desconegut sempre és millor que el conegut, amb tot també n'hi ha que diuen "El mar està ple de valents"... així que entre morir ofegat i arrepentir-se del que no s'ha fet està el tema, i gràcies a la vostra condició humana podreu triar, ara no em sigueu nens petitets (i no dic nenes, primer per no molestar les erices cabrejades i després per que no se'm consideri un rebenta bressols), amb tot i sento dir-ho, jajajajaja avui estem de cites "Joventut apreciat tresor".... mai competiu amb algú més jove, perquè els/les joves, tenen les cartes marcades, i a més si són maques/cos, aleshores ja és la hòstia, i tot bon cavaller sap que hi ocasions on una retirada és una sortida honorables (ole, ole, una altra cita).
Així doncs, en lamentem o ens ofeguem?
Jo sempre he optat per ofegar-me, bé de fet faig un xic de trampes perquè els vampirs no tenim masses problemes per l'escassetat d'aire, de fet i al costat de segons qui, quasi que ho agraïm, així doncs, i com ja vaig fer un cop amb veritables exploradors, qui mai van fer un lleig a un viatge amb bitllet d'anada i tornada no garantida, optaré per arriscar i molt possiblement perdre, però que hi ha millor que enriquir a altres?, ja ho sabeu qui molt té, molt té a perdre i molt a de vigilar, i dos ulls no donen per tot.... bé el tercer ull, o està darrera la selva o massa fosc....

entrada 58 (any 2)

Humanitat, humanitat, suposo que hauria de ser allò que us defineix als humans, però en tinc alguns dubtes, primer caldria definir que és la humanitat, i aleshores ens treobem en:
f. Conjunto formado por todos los seres humanos:han declarado el monasterio patrimonio de la humanidad.
Sensibilidad, compasión, bondad hacia los semejantes:le acogió con mucha humanidad.
Corpulencia, gordura:intentó levantarse, pero rodó de nuevo con toda su humanidad.
pl. Rama del conocimiento que incluye la historia, la literatura, las lenguas clásicas y modernas y el arte, entre otras disciplinas caracterizadas por no tener una aplicación práctica inmediata:en la reforma educativa ha resultado polémico el nuevo papel de las humanidades.
Bé mirant la definició d'humanitat els humans em sembleu el sers amb menys humanitat.... amb tot suposo que hi deu haver apreciacions, avui és dissabte nit, bé parlant amb propietat ja és diumenge de matinada, i tinc sed... suposo que alguna persona en la seva gran humanitat estarà disposada a satisfer la meva sed, de fet ja és diu que la humanitat, és la sensibilitat, compasió i bondat cap als semblants.... i estic segur que ningú podria descobrir la meva manca d'humanitat, així doncs la vostra gran bondat és el que permet satisfer la meva sed.... encara tinc en les meves mans un got de la darrera ofrenda i mentre el buido recordo que els humans penjeu massa dels batecs del cor, i que aquest no és més que un organ, com sempre doneu valor a coses que per si soles poc valor tenen, o algú s'ha preguntat mai el que val un kilogram de cors al mercat??.