entrada 482-2 (any 2)

Avui mirant blogs n’he trobat un força interessant, hi havia una sèrie d’anuncis “igualitaris”, n’hi havia tres i en un es veia un tipus al llit i la seva dóna davant un armari obert dins del qual hi havia una noia nua... no he pogut reprimir un somriure tot dient a una de les erices cabrejades de l’empresa “Ta bé, no?” ella se l’ha mirat deixant escapar un altre somriure “Doncs si...”, aleshores encara he somrigut més i ella ha vist com havia caigut al parany... perquè el seu igualitarisme comporta acceptar que els vicis que es critiquen als mascles també són inherents a les femelles, però en el seu cas no són criticables, sinó senzillament justificables... amb tot he pensat en lo graciós de la imatge, suposo que si una tipa arriba a casa i al obrir l’armari es troba amb una altra noia, muntaria en còlera davant la infidelitat, si al obrir l’armari es trobés amb un home, es quedaria allí parada preguntant-se on havia fallat i després muntaria igualment en còlera, en canvi un tipus si obre l’armari i es troba amb un altre home possiblement també muntaria en còlera per ser “igualitari” (sempre que en la comparació surti perdent, sinó només cal un somriure de “jo guanyo”, són així de senzills els homes, o no heu assistit mai a un concurs per veure qui pixa més lluny?, ara bé, si obrís l’armari i es trobés una altra dona, segurament abans de muntar en còlera deixaria escapar un somriure tot preguntant-se, si aquella era la seva tarda de sort i podria assolir un dels seus secrets més ocults, el de fer un trio... el somriure de la situació m’ha marxat quan he recordat una frase que em van dir fa temps: “La història l’escriuen els vencedors, als perdedors només els hi queden les cançons i les llegendes, i hi ha tantes mentides en la història com en les cançons i llegendes, tot i que mentre tothom posa en entredit la història pocs ho fan amb les cançons i llegendes que els perdedors canten i reciten per tal de creure l’increïble...”, fa poc estava en un dels actes que ara es fan i es desfan per tal de recuperar la memòria històrica, no hi volia anar però no m’hi vaig poder negar ja que qui m’havia convidat és tot un model a seguir, el vaig conèixer al començament del conflicte i el vaig acompanyar fins ben entrat el 1937 quan el van fer presoner, encara recordo com va prometre als seus patrons que guardaria el seu patrimoni i com arriscant la seva vida ho havia aconseguit, però no era ell a qui se li feia l’homenatge, l’homenatge anava destinat a uns pocs i entre ells vaig reconèixer la figura del Felip, els anys poc havien pogut fer a aquell jove petit i corbat que ja de jove no tenia cap virtut que el temps pogués prendre i que havia estat l’ombra del patró, qui havia menjat de la seva mà tot desitjant mans més grans per tenir més i qui al patró mai li va donar l’esquena, just en el moment de l’aixecament el Felip i dos amics més havien assaltat la casa del patró l’havien penjat del balcó i havien violat i assassinat a les seves filles i dona, després el Felip s’havia quedat amb la casa, encara recordo quan hi vaig anar amb el meu conegut per fer-lo entrar en raó com va posar una pistola damunt la taula, i ens va preguntar si teníem cap problema, aleshores ell va esdevenir el patró de la casa, i no hi ha res pitjor que donar les claus de la despensa a un mort de gana ja que mentre el fart menja per necessitat le mort de gana ho fa per desig, les seves normes van ser clares... el servei podia escollir: o morir de gana o morir violades... un cop va acabar la guerra ell va fugir; menys sort van tenir els seus dos companys que van ser detinguts i afusellats, ell va tornar passats els anys quan pocs recordaven el que havia fet, i ara el tenia allí damunt reclamant justícia pel seus amics que “Havien estat assassinats sense motiu i per les seves idees polítiques”, valent fill de puta, si la Cristina hagués sobreviscut al seu joc de veure qui se la follava aquella nit, o de veure qui li trencava el primer os de la pallissa per haver-los rebutjat quan eren el que eren, una merda, tot i que aleshores eren merdes sense control i sense ningú qui els controlés, després de la musiqueta i del tiberi m’hi vaig acostar, el que venia amb mi va intentar bloquejar-me però el vaig esquivar, a distància ja era capaç d’olorar l’aroma del mentider i del afalagat coneixedor que no mereix res del que li ofereixen... “Hola, suposo que el Joan i el Carles estarien contents amb el que has dit?”, “La veritat jove, la....”, va centrar la mirada en la meva figura i va quedar blanc “Saps Felip, la veritat té la tossuda costum de fer-se sempre present, i la veritat sempre porta la justícia...”, ell va somriure, allí entre els cadells dels cadells es sentia totalment segur, a més, qui té por física dels seus fantasmes de joventut?, però el destí a vegades guarda sorpreses, el Felip va sortir al diari tan pel seu discurs com per la seva mort, alguns diran que el destí li va donar el temps necessari perquè s’expliqués, jo crec que senzillament el destí es va cansar d’un altre mentider, i avui el recordava llegint i rellegint la premsa, fa gràcia com només hi ha víctimes d’un costat i assassins d’un altre, voleu oblidar l’obvi, en aquella guerra hi havia homes, i els homes només poden garantir una cosa... actes injustificables sigui quin sigui el seu bàndol, i voler fer sants de dimonis és tan estúpid com voler dimonis de sants, però és clar, suposo que aquesta és la sort de ser un vampir, que per molt de temps que passi, un no ho ha escoltat un ho ha viscut i veu que no hi ha ni històries, ni cançons, ni llegendes, senzillament hi ha fets que en la majoria del casos no val la pena recordar...