entrada 483 (any 2)

Fa molts anys prop del Danubi (quan aquest riu era blau...), vaig trobar un monge assegut prop de la riba, tenia els peus dins del riu i al costat seu hi havia un jove estudiant, aquest tot observant com el seu mestre mirava cap al terra va somriure tot dient: “Mestre, sense faltar al respecte, crec que faríeu millor mirant al cel que no pas al terra, ja que segurament serà en el cel on acabareu...”, el monge va somriure aixecant la mirada “Saps?, el major triomf del dimoni ha estat fer creure que el paradís està en el cel, ja no cal que faci res tothom hi vol anar i de pas van omplint l’infern..., no li cal obligar a la gent a fer actes dolents, només li cal que creguin en la seva mentida i desitgin anar al cel...”, l’estudiant el va mirar sense entendre un esborrall del que li estaven dient, avui he recordat aquestes paraules mentre estava dinant; prop de la taula on érem hi havia un grupet de pseudogrupiespupiesiupies, i no ha calgut afinar massa l’orella per escoltar totes les seves queixes de en que havien acabat, tots els somnis perduts a canvi d’una realitat que en la majoria del casos res o poc tenia a veure amb el que ells havien esperat, com em va dir aquella mateixa nit el monge “La gent es divideix entre els que canvien i els que volen canviar, el canvi és una veritat inexorable, ningú, ni tan sols tu t’hi pots resistir, el dia a dia fa que cada instant ens transformi i ens provoqui precisament aquest canvi, així doncs hi ha gent que canvia i es confia de que allò que desitgen els hi vingui de forma regalada, i altres que davant cada canvi en forcen un altre i un altre fins trobar dins dels canvis la millor opció possible, i el divertit és que els primers són els que acaben per queixar-se de no obtenir el que esperaven, quan normalment el que obtenen ja és més del que es mereixen, pel senzill fet que els hi bé regalat, en canvi els segons es queixen menys tot i que quasi mai aconsegueixen allò que persegueixen, i saps perquè és això?, doncs perquè els primers no valoren el que tenen per la senzilla raó que els hi ve regalat, i en canvi els segons valoren qualsevol resultat per la senzilla raó que s’han esforçat per obtenir-ho, i ara la pregunta... qui creus que mereix més respecte i reconeixement dels dos?”, es va prendre un temps mentre apurava la seva pipa, vaig somriure però abans de poder obrir la boca em va interrompre: “No em facis quedar malament vampir, com suposo que ja saps... cap dels dos mereix cap respecte o reconeixement, perquè els dos cerquen un somni, una imatge, un desig, i aquest mon no té ni somnis, ni imatges ni desitjos, aquest mon només té realitats i una capacitat innata per fer que la gent es cregui que tot pot anar a millor, i que ells poden ser millors només pel senzill fet de desitjar-ho (si, si, ja sé que direu que estava equivocat, però en aquella època el bo del Coelho encara no havia nascut), a vegades crec que Deu va incloure aquest atribut a la humanitat per tal d’evitar suïcidis massius... saps, ningú serà més del que és, ni millor del que pot arribar a ser, senzillament un només es pot enganyar més i més per creure’s-ho...”