entrada 461 (any 2)

Com deia aquell “M’encanta que els plans surtin bé”, ahir mentre caminava pels carrers de Sevilla algunes de les moltes llegendes urbanes que fan referència a la Setmana Santa i a la ciutat em van anar venint al cap, mentre em dirigia cap al meu destí vaig recordar aquella en que un “costaler” va veure com el seu fill es posava malalt, com que el seu fill no millorava va demanar per després implorar directament a la imatge que durant forces anys havia dut que fes quelcom, al final el fill va morir i ell va deixar la germandat, sempre per aquestes dates li recordaven el seu lloc, i ell acabava dient: “Si em vol, ja sap on em pot trobar...”, diuen que aquell any va ser un any de pluges, quan això passa les imatges no surten fins el darrer moment, i en cas de fer-ho i si plou cerquen una casa o portal on protegir-les, diu la història que aquell any va començar a ploure, i que els cofrades van començar a buscar un portal on protegir el pas, tots eren petits fins que van arribar davant una porta d’una casa sense pensar-s’ho van trucar, com ja us podeu haver imaginat a aquestes alçades la casa era la d’aquell qui havia perdut el fill, al obrir la porta va veure la imatge que ell tan havia ajudat a portar i com li deia “Puc passar?”, arribats a aquest punt sempre se m’escapa el riure, perquè no em negareu que la situació té la seva guasa com diuen per aquí, però el fet és que la imatge es va salvar i algú va recuperar la fe que mai havia perdut... em vaig parar davant del portal, allí estaven, una mare força eficient, fins i tot pel cas que la medicina acabés per fallar de nou, havia decidit portar a la filla a Sevilla on sinó es podria salvar?... vaig pujar les escales fins al tercer pis, vaig agafar aire profundament visualitzant l’edifici, els passadissos, els plànols del pis, escoltant tot els sorolls, vaig acostar-me a la porta pitjant el timbre “Hola?” va dir la dona mirant-me sorpresa “Puc passar?” i no vaig poder evitar somriure pensant en la història anterior, una puntada i la cadena que feia d’esguard va saltar, la gent hauria d’aprendre que ficar cadenetes de disseny per fer la feina de forrellats no deixa de ser una estupidesa, la porta es va obrir, per sort la dona la va parar amb els seu cos i no va picar contra la paret, l’impacte la va atordir, vaig entrar colpejant el plexe solar de la dona, aquesta va caure com sac al veure com perdia tot l’aire dels seus pulmons, va començar a esbufegar intentat recuperar l’aire, quan vaig descobrir que quelcom no anava bé, en teoria hi hauria d’haver tres persones, però allí hi bategaven quatre cors... vaig mirar cap on sonava el mes potent i el vaig veure, un home que em mirava des del menjador, allò si que tenia guasa, estava a punt de resoldre un problema que la puta de la dona havia solucionat ella sola, segurament el fill ni tan sols era del que m’havia encarregat la feina, però en aquest negoci no hi ha lloc pels canvis i un cop es comença el millor és acabar-ho, vaig colpejar de nou a la dona qui va caure sortint darrera l’home, aquest intentava arribar al balcó, pel camí vaig agafar un estatueta de força mal gust i li vaig llençar, l’impacte el va tirar contra la porta de vidre, aquesta es va fer mil miques, ell es va frenar amb la barana, es va girar i aquest va ser el seu error un puntada el va aixecar i una altra el va llençar fora del balcó, el cos encara no havia tocat el terra quan em vaig parar al costat de la dona de nou, “Saps, tot hagués pogut ser més fàcil... partint del fet que sou una creació de Deu i un xic menys que el seu fill de qui també en teniu part, crec que seria força apropiat dir que això és la sang de Crist...” el ganivet li va tallar el coll, ella va intentar amb les mans impedir l’impossible, el coll es va obrir com el mar roig i força roges eren les aigües que d’allí van sortir, em vaig maleir per perdre uns segons mirant la sang i dubtant de si fer-la meva, no, aquella sang no era per mi, em vaig aixecar anat cap a una de les habitacions l’olor a mort era tan fort que molt possiblement qualsevol que hi hagués passat se li haguessin posat els pels de punta, vaig obrir la porta per veure-la, “Em vens a buscar?” va dir la nena que hi havia al llit “Ja em toca?”, m’hi vaig acostar, l’àngel que havia caigut del balcó accelerava el temps que tenia per acabar amb allò, vaig somriure, “Tens por a morir?” “Fa temps que estic enganyant a la mort, i la veritat és que ja en començo a estar cansada”, li vaig tancar els ulls amb la mà i la sang de la seva mare es va barrejar amb la seva, els romàntics diran que vaig tenir basques pel fet que era una nena, però el fet és que aquella sang estava ja més morta que viva, i si voleu passar per l’experiència, intenteu menjar-vos poc fet un bistec que porti forces dies fora la nevera, això o menjar-vos el cony d’una puta de carretera després d’una nit de “serveis” que també acostumen a acabar més mortes que vives tot i que en aquest cas sigui interiorment... vaig anar cap a la porta quan els plors d’un infant em van recordar que eren tres els escollits per tenir un accident, però que allí finalment hi havia hagut quatre persones, vaig entrar a l’habitació i el vaig veure, i aleshores ho vaig escoltar “Cal?”, “Importarà a algú que mori o visqui?”, “Jo et vaig enviar com a ovella i en llop t’has convertit, però no s’afarten també els llops? I doncs quin mèrit té el fer el que tothom pot fer?”, vaig agafar la criatura sortint del pis, vaig pujar al sotre i vaig anar saltant fins arribar al punt de fuga, em vaig deixar caure veient la mirada de l’infant clavada en la meva... unes hores després en Pablo estava revisant el pas quan em va veure “Joder!, no me des estos... por Dios que llevas allí?”, “Un futuro cofrade...” li vaig dir allargant-li l’infant, “Sabes que yo no...”, “Bueno, entonces la solución és fácil” vaig aixecar la mà i aleshores vam escoltar un soroll sec, ell es va girar deixant escapar un crit fus, de fet era força conegut tot i que no per tothom que arrel d’un “incident” de feia ja uns anys la imatge tenia un braç un xic delicat, el braç havia caigut i ara assenyalava a l’infant, aquest mirava seriosament la imatge preguntant-se qui collons era aquell que hi havia allí adalt... hores després vaig tornar a l’hotel, ella encara estava dormint o això em volia fer creure, “Has trigat molt” va deixar anar mentre em ficava al seu costat “Ha estat una nit moguda...” “Ni que ho diguis...” va contestar amb somriure fent patent allò que els humans sempre pensen que es parla d’ells en qualsevol context... ara ja estic a escassos quilòmetres de casa, diuen que aquests són precisament els més delicats, aquells on es comenten els errors més grans, així que em deixo portar i en tot cas que l’error el faci un altre... abans de sortir de Sevilla he llegit els diaris tot i que com sempre en els nostres casos poques notícies o referències a l’incident, i és que coses més estranyes passen o es fan passar per aquestes dates....