entrada 476 (any 2)

Aquest cap de setmana m’ha tocat fer de xofer, i tot gràcies al nuvolet que ens ve d’Islàndia, des d’on normalment només venia el bacallà, i ara han decidit que a part de portar-lo també el tallaran un xic tocant els collons als que estaven o volien iniciar un viatge, amb tot i veient per la televisió els efectes del núvol i les reaccions, he reafirmat que en una de les moltes possibilitats de dividir als humans, aquests es poden dividir entre els que es mouen amb el mon i els que mouen el mon, els primers són els que es presenten a l’aeroport, fan la preceptiva cua i després de queixar-se i cercar una càmera de televisió per explicar les seves penes i preguntar allò de: “Y esto cuando lo hechan?” (si, ja sé que el hechan va sense “h” però aquests idiotes ho diuen amb “h”, així són...), doncs bé, després de fer-ho es queden allí asseguts, o piratejant el bufet d’algun hotel que els hi posaran al seu servei tot esperant que els hi solucionin els seus problemes mentre diuen que la situació és “intolerable” i fan el volta i volta a l’hotel que estan gorronejant i que òbviament pensen no pagar a més de reclamar una indemnització per danys morals (que materialment ja van ben servits), això si, ells sense moure un putu pel, i després hi ha aquells que un cop feta la preceptiva cua, i veure que com en la majoria dels casos si ells no es solucionen els problemes poca gent els hi arreglaran decideixen actuar, via localitzar mitjans alternatius i cercant persones per compartir-los, via buscant solucions més o menys enginyoses, i suposo que jo i el meu cotxe hem estat una d’aquelles solucions, però tot i cagar-me en el fet que em recordessin i no per res de bo, també ha estat un cap de setmana un xic diferent, de fet un no fa el turista com he fet jo per quatre poblets fins Paris i tres de baixada, com deia el conegut que ha muntat aquest recorregut: “De la gent no pots esperar actes extraordinaris ni la pots valorar pels mateixos, la gent senzillament ha de fer i els hi has d’exigir actes ordinaris”, i així ha estat, la suma d’uns pocs actes ordinaris ha esdevingut un fet extraordinari, com el que set persones han pogut seguir amb la normalitat de la seva vida i fent que els seu particular mon continués funcionant, mentre forces d’altres estan esperant un acte extraordinari que solucioni el problema als milers que han decidit que si els altres no els hi solucionen qui son ells per solucionar-se’ls tots solets, i com sempre, aquest fet és extrapolable a qualsevol realitat paral•lela, la pregunta que un s’ha de respondre és si senzillament forma part dels que mouen o dels que es mouen amb el mon, i recordo que no cal córrer massa ni destacar en excés per ser d’un o dels altres, només cal que un decideixi en quin equip vol jugar, ara bé, coneixent com conec als humans, suposo que els que decideixen que el mon ja va prou bé i que perquè canviar allò que funciona guanyen per golejada als tontets que decideixen que tot i que la història la escriuran altres, ells la viuran tal com ho desitgin i no pas com els hi diguin, i després els altres que escriguin el que els hi roti pels collons...