entrada 478 (any 2)

Ahir passejant amb un conegut i veient la nova vida que porta la primavera, i que com a tota acabarà per arribar al seu hivern i desaparèixer vam passar per davant d’una botiga de fotografia, de fet sempre m’ha semblat increïble que un professional (o almenys això diuen ser), es dediqui a penjar part del seu treball i a més (i ull al tema), sense demanar permís i per acabar de rematar-ho sent el propietari del mateix, és a dir, que un paga a un fotògraf per un reportatge de noces, i no li pot demanar el negatius per fer-se un mateix les còpies de les afotos; i així treure una pasta per pagar-se la primera puta un cop casat estant de viatge de noces (puta o putu, que no vull escandalitzar ja de primera hora a les erices cabrejades...), i a més, i si les fotos surten bé un s’arrisca a que el pengin de l’aparador i vegi com alguns dels que passen per davant... tornem-hi que avui encara rebré..., alguns o algunes, dels que passen per davant deixin anar el riure fàcil tot pensant en el pobre desgraciat que s’ha casat amb tal o qual i que ja pot estalviar per pintar el sostre de la casa setmana si, setmana també... el meu conegut davant d’una de les fotos va deixar anar un: “Si senyor, aquesta tipa no podia tenir cap altre futur que casar-se”, vaig mirar la foto i no vaig poder evitar deixar escapar un “Joer!”, allí estava la germana bessona de la Moby, Dick de cognom (pels incults) i per cert no estaria de més que cerquéssiu que vol dir Dick en inglishpitinglish, si és que el Melville tenia un sentit de l’humor... doncs bé, allí estava tota cofoia ella, inflada en el seu gran dia (i per Deu que hi ha grans angulars en venda, perquè sinó un no s’explica com es podien haver fet les fotos), així que mentre movia el cap per veure les imatges senceres, el meu conegut em va preguntar “Veus l’afortunat?”, i allí vam explotar en rialles, entre tan de blanc l’afortunat no deixava de ser un puntet negre, de fet aquest cop l’Ahab tampoc caçaria a la Moby, però segur que al final se n’alegraria, el meu acompanyant va agafar aire tot dient “Veus, hi ha dones que només es realitzen o que tenen el seu destí en casar-se, quantes pors vençudes després de fer-ho i creure’s normal, i haver aconseguit allò que les que poden aconsegueixen amb els ulls tancats i poden repetir tantes vegades com volen...” me’l vaig mirar tot dient “I ara tingues els collons de dir que no hi ha núvia lletja...”, ell va somriure “Bé, no sé si lletja o maca, però no em podràs negar que sana ho està...”, valent cabron!, després de l’experiència misticreligiosaesoterica, ens vam deixar caure per una llibreria (que Sant Jordi està aquí ja), i vaig començar a mirar els llibres que podrien passar a ser meus aquest any, tot i pensar on nassos el posaré a la biblioteca que ja comença a grinyolar, tot i que si a la Moby li cabia el vestit de boda segur que a la meva biblioteca hi cabran alguns llibres més, vaig passar per davant d’un exemplar d’Invictus i em van venir unes paraules que fa segles algú em ensenyar: “Està bé creure en les possibilitats de les nostres accions i en l’èxit de les mateixes, de fet és la base de tot triomf, ara bé, és d’estúpids pensar que sempre tindrem èxit i amb aquest pensament afrontar totes les situacions, perquè fins i tot un cor després de bategar milions de vegades acabar per aturar-se, no segueix bategant perquè sempre ho ha estat fent, esperar que tot sigui sempre igual es tan tonto com esperar que algú ens voldrà sempre de la mateixa manera...”