entrada 480 (any 2)

Avui estava llegint un blog que parlava sobre l’experiència en el treball i com aquesta és un punt a favor... possiblement, però llegint-lo no he pogut més que recordar dues coses: la primera és una història que expliquen en forces dels seminaris als que m’envien (val a dir que totes aquestes històries són falses, i no són més que formes senzilles d’explicar conceptes senzills que els humans tendiu a complicar fins l’infinit), doncs bé, la història diu que fa temps es va fer un experiment amb un grup de ximpanzés, se’ls va tancar en una gàbia (sinó no us podeu imaginar el merder que haguessin muntat), on hi havia una roda penjada del sostre al mig de la sala, doncs bé, cada vegada que un ximpanzé la tocava se’ls hi tirava aigua des de una mànega i es mullaven tots els humanets (humanets?, ainsss volia dir ximpanzés), doncs bé, passat un temps es va aconseguir que cap dels animalons toqués la roda, i aleshores es van anar substituint ximpanzés vells per altres de més nous, aquests inicialment van tocar alguna vegada la roda, però el càstig de l’aigua i el dels propis membres de la comunitat va fer que ho deixessin de fer, doncs bé, al cap d’un temps i amb els canvis que anaven fent es va donar la situació que cap dels ximpanzés de la gàbia havia sofert mai el càstig de l’aigua, ni tan sols l’havien vist, però en canvi cap tocava la roda i és més, quan algú ho volia fer, la resta de la comunitat se n’encarregava de prohibir-li a base de caneos sistemàtics... aquesta història em recorda a forces dels humans que passen dia rere dia pensant allò de: “Si una cosa funciona perquè canviar-ho...” enfront dels que pensen “No es poden arribar a noves fites caminant pels mateixos camins...” (la frase no és meva); el segon fet al que feia referència, és que ahir va tancar (fallida) una de les empreses amb més “experiència” en un sector, i la gràcia és que precisament aquesta experiència els va fer inexperts, jo encara recordo quan em van mirar indignats i van riure en la meva cara quan davant la seva justificació de que tenien treballadors amb més de vint anys d’experiència jo els hi vaig dir que preferia un senzill treballador amb una visió nova que no pas vint amb la vista fixada en el que sempre han fet... bé, ara només espero que paguin la darrera factura que un per molt vampir que sigui no viu només de l’aire, tot i que moltes empreses sempre em diuen que els hi xuclo la sang (mai tan ben dit!!)... je je je (sentit d’humor vampíric); aquest matí mentre feia el cafè m’han fet una pregunta que he respòs més ràpidament del que pensava, algú m’ha preguntat si és important tenir visites al blog... en la meva opinió l’important no és tenir visites/lectors (tot i que no tota visita acaba per ser lector), l’important d’un blog és escriure-hi, el blog mai serà res per les visites o les opinions que rep, el blog sempre serà en funció del que s’escrigui, tot i que coneixent els humans sé que vosaltres feu les cosses per tal que altres les mirin i us diguin lo boniques i ben fetes que són, perquè com a espècie estúpida sou incapaços de valorar per vosaltres mateixos el que feu, no sigui que pequeu de supèrbia... però bé, tot i treure aquest pecat encara us en queden sis més, dels que abuseu sempre que podeu... així que mentre donava voltes a aquesta idea he vist a un dels socis de l’empresa prenent el cafè amb la mirada perduda, m’hi he acostat tot preguntant “Una nit dura?”, ell m’ha mirat i forçant un somriure m’ha contestat “No, no, res...” quan he fet la intenció de marxar ha seguit “Saps?, ahir em va passar una cosa força estranya”, sabia que no tenia que preguntar, que acabaria per cagar-la, però una vegada més la curiositat natural dels vampirs va poder més que jo “I això?”, ell em va mirar mentre vigilava la gent del voltant “Mira, ahir estava a les plantes baixes (va dir escopint lo de baixes...), i vaig anar un moment al servei, com sabràs allà a baix i gràcies al tecnoeco que tenen (he recordat que tenen un ecopijo que va estudiar una enginyeria i que es dedica a torturar a tot Deu amb les seves idees del TBO), doncs bé, allí la llum dels servies està programada, i al cap d’una estona es para... doncs bé, m’estava rentant les mans quan es va parar, i vaig quedar a les fosques, em vaig quedar allí parat, deixant que la foscor m’envoltés i instintivament vaig mirar l’endoll de la paret... i saps?, no el vaig pitjar vaig gaudir d’aquella pau i aleshores em va passar la idea pel cap, imaginar que s’obria la porta i entrava algú més, vaig somriure al imaginar la sorpresa que tindria de trobar-me allí dins entre la foscor, i el que em va espantar no va ser la tontada de donar un ensurt, sinó el valorar la possibilitat de poder matar a algú des de la foscor....”, l’he mirat tot preguntant-me com collons havia aconseguit pervertir el cafè amb alcohol a aquelles hores del matí “Saps?” li he dit “Diuen que matar a algú que no et pot veure la cara no és matar, no deixa de ser un acte de covardia i de incapacitat per acceptar el que es fa..., amb tot gràcies, ara ja sé que em cal anar amb una llanterna cada cop que vagi al bany de les plantes baixes, i per cert, tampoc es perdria massa si desaparegués un d’aquells personatges...”...