La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 28 d’abril del 2010

entrada 484-2 (any 2)

Avui estava fent el cafè amb un tipus genial, és advocat, i dels bons (diuen), de fet només defensa l’indefensable, i a vegades fins i tot guanya els casos (més vegades de les que voldria la societat), ell sempre diu que té la feina més fàcil del mon, de fet ningú espera que guanyi cap dels casos que porta, així que si mai sona la flauta tot el que té de guanyat, hi ha molta gent que l’evita i fins i tot alguna persona que canvia de vorera tot recordant al mort/a, violat/da, o qualsevol altre damnificat/da que ha vist les seves ànsies de justícia truncades per la seva defensa, fins i tot a vegades li han dit que es cuidi de que un dia no li parteixin la cara, al que ell sempre diu que per moltes bones persones que li vulguin fer mal, les poques dolentes que ha conegut al llarg de la seva carrera i que veuen en ell una solució a forces dels seus problemes, se n’encarreguen que la vida li sigui força fàcil; un cop li vaig preguntar com havia arribat a la conclusió que havia de defensar sempre als culpables, i la seva resposta va ser senzillament brutal: “Tothom vol defensar a les víctimes, primer perquè s’ho mereixen, i segon perquè tothom s’identifica amb elles, així que si volia no tenir massa competència només em quedaven els monstres...”, la veritat però va un xic més enllà, tot li ve d’una classe de la facultat que un dia em va explicar, aquell dia va entrar el professor i el va escollir, segons el professor farien un cas pràctic sobre la justícia, el professor va plantejar una situació: “Imaginem que estem en una societat, i vostè n’és el jutge, davant seu té a una vuitantena de persones, imaginem que una d’elles és un assassí en sèrie que ha comés forces crims, i que tenim clar que continuarà cometent-los, s’arriscaria vostè a seleccionar una persona d’entre els presents per tal de tenir una probabilitat d’encertar i evitar els assassinats?”, el meu conegut va dir que no, y va citar la màxima “in dubio pro reo”, el professor va somriure i va continuar “Doncs bé, imagini ara que l’assassí decideix que serà vostè la seva propera víctima... aleshores s’arriscaria?”, el meu conegut va trigar un xic més a respondre però va seguir amb un “No”, aleshores el professor va assenyalar una noia i la va fer fora... “I ara?, ja ha matat a una persona el seu assassí”, ell va seguir amb un “No”, i així fins que van quedar només deu persones a l’aula, aleshores el professor va dir “I ara?, i abans de respondre i ja que es afeccionat a les frases llatines crec que hauria de recordar la cita... homo proponit, sed Deus disponit, i en aquest mon que és aquesta aula jo sóc el seu Deu, vol que li sigui sincer, no acostumo a aprovar força gent, crec que només quan veuen el que costa aprovar es prenen seriosament l’assignatura, i per no deixar lloc a l’atzar l’aprovat no el dono a la primera, i no, no hi ha cap assassí, he fet un tracte amb una persona de la sala, ell és l’assassí, si queda el darrer haurà aprovat amb matrícula mentre els altres suspendreu, ara bé, si vostè l’encerta ell penjarà i la resta tindreu opcions en l’examen, i de moment ell guanya... ara ja no és un joc, oi?, ara ja nota l’assassí a prop seu, ara ja veu com de relativa és la justícia”, el meu conegut va mirar als presents, assenyalant a un dels presents “Ell és l’assassí”, “Molt bé, i ara la pregunta, i és culpable?, o ho és vostè amb la seva incompetència i la seva falsa moralitat, de fet ell ha fet el que s’espera d’ell i vostè no ha fet justícia (la seva justícia) fins condemnar a quasi tota la classe, em pot dir qui és el culpable?”...

1 comentari:

maria ha dit...

Una persona sense escrúpuls...