entrada 477-2 (any 2)

Vampíricament parlant el Robert era un bon jan, fins i tot tenia un sentit de l’humor força fosc i tancat que feia les delícies del que són com jo, ara, segons l’estúpida escala humana el Robert era un granfilldeputa (amb totes les lletres), el vaig conèixer prop del 1890 i ja en aquell temps s’havia retirat d’una gran ciutat per acabar en una ciutat més “assequible” com deia ell, el tipus havia estat un gran inventor/metge, havia creat escola en certes tipologies d’operacions, i hi tenia la mà trencada alhora de diagnosticar i resoldre enigmes mèdics, així que després de trencar-se les banyes uns anys havia dit prou i s’havia retirat, ell sempre feia la broma dient que havia salvat tantes vides com vides havia pervertit i que així estava en pau, de fet era un tipus que passava de sant a diable amb una facilitat pasmosa, un addicte a qualsevol vici i en qualsevol condició i situació, de fet els de la ciutat van començar a acabar-ne fins als collons, però quan una malaltia els va envair les coses van canviar, coneixedors de qui era li van demanar si podia obtenir-ne una cura, ell inicialment s’hi va negar, però després de que li demanessin i fins i tot l’imploressin va acceptar, no va trigar massa en trobar el motiu de la malaltia i començar-la a tractar, però és clar, ànima salvada, ànima que calia pervertir, així que el bo del Robert va començar a abusar de l’alcohol, i de les dones de la ciutat, després del primer escàndol el van detenir, però vuit morts després, el van deixar anar per tal que continués curant a la gent (els morts sempre han estat una bona moneda de canvi), ell va seguir curant, i va passar de les dones a les casades i del alcohol a altres substàncies, el següent escàndol va ser més gran i van caldre uns quants morts més per tal que el deixessin anar, finalment el Robert es va decantar pels nens i nenes i per triar a qui salvar, la gent de la ciutat cansada d’ell el van tornar a detenir i es va iniciar el debat de si valia la pena tornar a deixar lliure o no, però és clar, no hi ha com que es mori una persona propera per veure que el següent pot ser un mateix, així que se li va tornar a oferir el tracte, i aquest cop, el bo del Robert tot dient que ja n’estava fart es va negar a curar a ningú més, va ser aleshores quan la gent de la ciutat va dir-li que allò no era acceptable, i van decidir que qualsevol camí era vàlid per tal de salvar la seva merdavida, el pobre Robert va ser torturat, vexat i finalment assassinat un cop va curar la darrera persona de la ciutat, passats els anys i quan ja no quedava cap testimoni del fet, tothom recordava la malaltia que havia arribat a la ciutat i com gràcies a les oracions i l’esforç se n’havien sortit i també recorden al criminal assassí d’un tal Robert que la població va executar després de ser condemnat en un judici just, més justícia que no pas cap de la que ell havia donat a les seves víctimes... cada cop que hi penso no puc més que somriure tot pensant “Fotuts fills de puta humans, ja ho diuen que no hi ha més monstre que aquell que lluita i jutja als monstres”...