entrada 474 (any 2)

La Sara era espectacular, tant que si el de la flaca l’hagués conegut s’hagués (o donés), estat de tanta tonteria de composar i hagués invertit el temps en altres coses força més prductives, perquè si algú coneix a personatge tan espectacular és de la mètrica tonta el fer poemes quan un pot fer diàlegs a dues llengües... vaig observar com la Sara s’aixecava del llit i anava contornejant el seus malucs fins la finestra, la va obrir i les cortines van deixar passar una corrent d’aire, ella va saludar a algú al carrer qui segurament havia vist dos sols en un sol dia, un sol brillant de llum i un altre brillant de nuesa, es va girar clavant els seus ulls foscos en els meus: “Saps, l’error d’aquesta revolució ha estat el dir allò de una persona un vot, i després no explicar que no tots els homes o dones són persones..., al final he descobert que les minories només desitgen el poder per tal de venjar-se de les majories anteriors, i que els que reclamen la llibertat ho fan fins que aquesta llibertat els molesta, i aleshores reclamen l’obediència, tot oblidant que això va ser el que va motivar la seva revolució...”, es va estirar al meu costat resseguint el meu pit amb els seus dits “Saps, pels d’aquí sóc una puta espanyola, pels espanyols una francesa renegada, i per aquests una illenca estúpida... Suposo si et digués que voldria marxar i anar lluny d’aquí em mentiries tot dient que m’hi pots portar a canvi de que follem un xic més, no?, i al final?, suposo que em deixaràs quan te’n cansis o en trobis una altra de més jove... els homes sou patètics, patètics i predibles, i les dones estúpides per arribar a estimar a algú de qui saps el que acabarà fent...”, he fet alguns viatges més a aquella terra, i sempre que he pogut he acabat passejant pel carrer on viu, com ella diu, l’embolcall s’ha anat fent malbé de tantes mans per les que ha passat el regal, i mans que l’han intentat obrir, ara està com aquell paper d’un regal no obert, rebregat, amb menys color i brillantor, però orgullós de fer la seva feina i amagar aquell present que ningú encara ha estat capaç d’obtenir o guanyar-se, el darrer cop que la vaig veure estava asseguda prop de la platja, aquella platja que ens havia vist feia tants anys, quan li vaig demanar de marxar ja que començava a caure la nit senzillament em va dir “Marxa tu, que jo marxaré d’aquí poc, saps no em fa por el morir, el que em fa por és viure més del compte i veure allò que no hauria de veure...” vaig deixar-la a la platja, aquella nit l’hotel al acostar-me a la finestra, notant la brisa en el meu cos, vaig sentir les cortines acariciant el meu cos i només per un instant un tacte força conegut en el meu braç, l’endemà el poble n’anava ple, la Sara havia mort, l’havien trobada asseguda a la platja amb aquell somriure encisador que tenia i que havia fet creure que estava senzillament dormida tot esperant que sortís el sol, aquell dia el sol va picar de valent, i els vells del poble deien “Dale cabron, ahora que nadie te hace la competencia te aprovechas...”