entrada 484 (any 2)

Fa anys em pagaven per promoure revolucions, ara en canvi ho fan per que les impedeixi, suposo que com tot en aquest mon i com em van dir fa temps: “Qui de jove no té una rosa al cor, de vell no té seny”, i de fet no ens va anar del tot malament, el 1775, el 1789 o el 1917 van ser unes bones feines, possiblement diran que no hi havia cap altre solució, que la pura i senzilla revolució, i que el nostre mèrit no ho és tan, tot i que jo em pregunto si hi ha cap altre solució davant de qualsevol dia que un viu que no sigui precisament una revolució... ahir van contractar els meus serveis com a assessor (més aviat guardaespatlles i ase dels cops), d’un empresari que ha decidit dir “prou” i xapar el xiringu, deixant al carrer a no menys de cent persones, ahir reunió a l’empresa, i per primera vegada en forces mesos no hi faltava ningú, vaja que hi havia els treballadors de baixa, aquells que tenien fills o altres membres familiars malalts, els que estaven de festa recuperant hores que ningú havia vist, vaja tots els membres de l’organització i els que he nomenat abans en la primera fila, i cridant força més que els altres (si, ja ho sé que si treus el plat de menjar a un gos afartat per tu, el més segur és que t’acabi mossegant, tot i que en el cas dels gossos hi ha la fidelitat i la mirada neta al seu favor...), així que després que passés un expert financer, l’advocat de l’empresa, i el propi empresari, aquest es va girar i va donar la paraula al “assessor”... “assessor?”, hi havia un assessor en el recinte?, va ser quan vaig veure totes les mirades, les de burla dels altres professionals, la de senzilla i temporal tranquil•litat de l’empresari i d’odi per part dels treballadors, ains, almenys les màquines donen pel cul però no et miren després dient que la culpa és teva... no recordo massa bé el que vaig dir però va anar més o menys... “Assessor?, no, no ho crec pas, més aviat avui un senzill filldeputa, com ja us han dit (al poble no serveix de res tractar-lo de vostè, sóc dels que creu que els títols un se’ls ha de guanyar i no pas donar-los per suposat) l’empresa tancarà les portes en tres mesos, possiblement alguns de vosaltres ho trobareu quelcom inadmissible i una falta de respecte després dels anys que heu dedicat a l’empresa... però només us vull fer una observació, fins i tot vosaltres compreu el que us convé i regategeu fins obtenir el preu que desitgeu, o senzillament no compreu, i si cobreu menys deixeu de fer algunes despeses i cap de vosaltres s’imagina al botiguer a qui heu estat comprant aquests anys que us vingui a reclamar que li seguiu comprant, i que en cas que no ho feu li pagueu una indemnització, i qui diu el botiguer diu qualsevol persona de qui hagueu demanat els serveis i que en un moment o un altre heu decidit de prescindir dels mateixos, possiblement el més fàcil es donar la culpa a l’empresari ja que ell no ha sabut protegir-vos i garantir el vostre futur, però veient com tampoc ho feu vosaltres pels vostres fills no sé que dir o pensar, en el fons la culpa del que esteu sentint o de com us trobeu és senzillament vostre, ningú ha caminat la vida per vosaltres, ningú ha decidit fer o desfer sinó vosaltres, vosaltres heu decidit el nivell d’esforç, sacrifici i treball personal per tal d’evolucionar, i molts us heu quedat en un estadi que ja us estava bé, un estadi on la temperatura i el clima eren suficients per no arriscar-se a res més, un estadi que heu volgut que sigui etern i que no us el canviïn, i sento dir-vos que l’empresari no és Deu i que només Deu cedeix espais a títol gratuït per tal que la humanitat faci el subnormal, ara us podria dir que davant vostre s’obre un nou mon, amb nous reptes, possiblement sigui així, però no vec més que gent conformada amb el que tenien i que seran víctimes d’un mon on el canvi és constant i on els que han decidit immobilitzar-se estan morts sense ni tan sols saber-ho, així que si voleu cridar o enfadar-vos amb algú no teniu més que mirar-vos al mirall i dir: “en quina merda de persona m’has tornat”, tot i que tinc clar que segons vosaltres la culpa no és vostra sinó de l’empresari que us ha explotat”, després dels primers brots de crits i gesticulacions no vaig poder més que recordar dues frases que m’havien dit feia segles: “Jo parlo pels homes, però només m’escolten bèsties...”, i “Les persones no volen la veritat, les persones només volen l’estabilitat...”, un cop acabada la nostra interpretació serà el temps dels “negociadors”, ja hi ha les cartes damunt la taula i ara només toca negociar quan es paga per un costat netejar la consciència, i per un altre enganyar-la, el primer creient que pagant queda lliure de culpa i els segons creient que cobrant el que els hi pagaran han fet el millor que podien fer, si els humans no tinguessin la tírria natural al passat, i tinguessin un xic més de memòria i cultura (sobretot cultura) podrien recordar... 1775, 1789, 1917... i actuar en conseqüència, ningú hauria de creure que les coses es tenen senzillament perquè si, tothom hauria de saber que les coses es tenen perquè és guanyen i que com un es descuidi no es tenen massa temps (almenys les coses bones)....