entrada 477 (any 2)

La història aquesta del volcà islandès m’ha portat a recordar el que fa temps que em van explicar, diuen que fa molts segles hi havia un home qui picava pedra tot el dia, dia rere dia, s’aixecava anava prop del riu i picava una pedra i així tots els dies, un dia va aixecar el cap i va veure al sol tot brillant notant com cermava la seva pell i el feia suar, i va desitjar que si pogués voldria ser el sol, tan fort i potent com ell, per art de màgia l’home va desaparèixer i es va adonar que ara era el sol, va viatjar per tota la terra i amb el seu calor i llum jugava sobre la terra donant o traient collites, quan començava a creure que era el més poderós de l’univers va veure com un núvol li tapava la visió i com per molt que volgués aquest núvol el cegava, aleshores l’antic home, ara sol, va decidir que voldria ser com aquell núvol, i així va ser, sent el núvol també va viatjar pel mon i va fer ploure o no creant felicitat i infelicitat per parts iguals, però un dia va arribar davant una muntanya, i allí es va quedar, el núvol va ser incapaç de sobrepassar-la i ell va decidir que voldria ser muntanya, ara ja no viatjava però ho veia tot des del cim, veia fins on no havia vist ningú, i va concloure que allò era ser poderós, però un dia un altre núvol que no va poder passar la muntanya va començar a rebel•lar-se fent ploure, ell va riure, però va observar com l’aigua poc a poc anava menjant-se la muntanya i l’anava desfent, fent cicatrius cada cop més fondes en la seva pell, així que l’antic home, vingut a sol, passant per núvol i ara muntanya, va decidir que volia ser aigua, va lliscar per la muntanya veient la força que tenia i decidint que ara veritablement si que tenia poder... però heus ací que en un moment va picar contra una pedra, i per molt que ho va intentar no va aconseguir passar, la pedra va fer de tap i l’aigua es va quedar allí tancada, aleshores va decidir que voldria ser com aquella pedra, i així va ser, i van passar anys i anys, i ell va concloure que ara definitivament tenia el poder, però un dia va veure aparèixer un home qui es va acostar cap a ell, va ser incapaç d’evitar riure al veure l’insignificant que era aquell home davant d’ell, i aleshores l’home va treure un pic i va començar a picar la pedra a picar-lo a ell, i encara va riure més, “Que il•lús!, com podia esperar fer-lo ni tan sols trontollar”, però l’home tornava dia rere dia, i cada dia picava de la sortida a la posta de sol, i així un dia l’home que havia estat, el sol, que havia estat un núvol, que havia estat muntanya i aigua i havia acabat sent pedra, va veure aterrat com un senzill home amb una clara determinació acabava per trencar-lo i fer-lo miques, allò a que havia renegat considerant que era el darrer d’aquest univers era el que ara acabava amb la seva hegemonia i regnat, i aleshores va decidir tornar a ser home, es va despertar i va veure la pedra prop de casa seva, va esmorzar i va sortir amb un somriure (fet que no havia succeït des de feia anys), i es va dirigir cap a la pedra tot preguntant-se que deuria ser abans aquell que ara estava davant d’ell reptant-lo sense saber que per molt alt i fort que fos, poc tenia a fer davant la determinació ben orientada d’un home...
Torno a dir que la història no és meva, me la van explicar fa ja molts anys, però mireu, si voleu la podeu passar als que escriuen llibres d’autoajuda i que us paguin uns royalties per la idea...