Mentre escolto al David (Bowie) en el que suposo que deu ser el seu darrer disc m’ha vingut al cap una frase que em van dir fa anys: “La felicitat ens fa més fàcil i dóna sentit a la vida, en canvi el dolor i la impotència ens fan més forts…”, ahir llegia sobre el gran reguitzell de blocaires solidaris i amb excés de cor i bones intencions que hi ha per la xarxa, i vaig recordar una situació que vaig viure fa ja molts anys, em van cridar per què tingués una reunió amb dos aspirants a un lloc directiu d’una multinacional en expansió, mai he servit massa per temes de recursos humans, així que vaig anar cabrejat i encuriosit per parts iguals a la reunió… el primer candidat tenia unes qualificacions excel·lents, possiblement l’única crítica era que la universitat d’on venia era considerada massa “lliberal” pels membres de l’organització, li vaig preguntar si tenia alguna idea d’on estaven a punt d’enviar-lo, em va contestar que si i em va ficar al dia sobre el país, fins i tot em va dir que havia començat a aprendre nocions bàsiques del llenguatge (i va remarcar que no ens ho prenguéssim com una mesura de força), arribats a aquest punt li vaig recordar que el país on anava era un vesper de pobresa, guerres i corrupció, ell em va respondre que segur que en el fons hi hauria alguna cosa bona, a més em va comentar que tenia previst anar a viure prop de la gent i fins i tot s’havia plantejat de cedir part del seu sou (desorbitat en proporció al que cobraven en aquella merdapaís) a alguna ONG o fins i tot crear-ne una ell en el seu temps lliure, podia veure la brillantor dels seus ulls i com vivia cada una de les coses que deia, el vaig acomiadar tot dient que aviat li diríem alguna cosa, passats uns minuts i després d’obrir les finestres per treure de l’atmosfera l’excés de bondesitjarisme que ens havia contaminat va entrar el segon aspirant, provenia d’una universitat un xic més conservadora, i les notes senzillament eren notes, vaig preguntar-li també a ell si tenia clar on anava, em va mirar sense massa felicitat “A una merda de país, no?”, li vaig preguntar perquè hi volia anar “Miri, no crec que ascendeixi per mèrits propi sinó em sacrifico anant a llocs com aquell, el meu avi sempre em deia que la manca d’intel·ligència es cobria amb un excés de purgatori… la manca d’aptituds coberta per un excés d’actituds” va escopir, a la pregunta si tenia cap noció de l’idioma del país va contestar amb un senzill “És necessari?, no parlaran el meu idioma els que tingui per sota meu?”, i al comentar el tema de la pobresa, la guerra i la corrupció, senzillament va somriure tot dient “Almenys una bona notícia, això voldrà dir que hi haurà gent disposada a treballar per poc, gent disposada a resoldre problemes per un xic més, i un poder que farà el que ens sigui més beneficiós… no pinta malament el lloc”, li vaig comentar el diferencial de sou i allí ell va saltar “No hi aniré cobrant menys, ni tan sols el mateix, si hi vaig vull un increment de sou, que allí siguin una pandilla de desgraciats no vol dir que jo també ho sigui…” finalment li vaig preguntar si volia res o desitjava fer cap pregunta… ell va agafar aire “Miri si li he de ser sincer, voldria saber si podré viure en una urbanització “segura” i si tindré servei de seguretat, segur que són molt bona gent, però no els vull tenir més a prop del que sigui estrictament necessari, i també agrairia que els meus subordinats directes fossin expatriats com jo”, li vaig dir que ho consideraríem tot dient que li diríem alguna cosa, un cop els va estar fora vaig agafar aire infectat d’excés de realitat, la decisió va ser fàcil, hi vam enviar al segon qui va fer guanyar forces diners a l’empresa, el primer va aconseguir un trasllat en la següent promoció tot i els avisos que els hi havia donat, va esdevenir un element altament problemàtic per l’empresa al confondre qui el pagava amb qui havia de servir, un dia va anar a passejar per la selva i no hi va tornar… suposo que fos quin fos el seu destí l’afrontaria amb aquell estúpid somriure que tenia i amb una alta dosis de bonrotllisme sense saber que la gent no és el que volem que siguin ni el que esperem que siguin, i que fins i tot molts no volen ser salvats, senzillament volen sobreviure…
The girl who cried love
Won't you come and play with me?
You can be cassandra
Underneath the sun of democles
We'll tear this baby apart
Wise like solomon
Run, come shatter me now
Shatter me with hope
Cold come rip me
Without all sorrows
Scream me a dream
And touch my shadow
Baby shatter me now, shatter me now
Shatter me with hope
She`ll be the weakness
To the repulsive bitter end
Push the kneeling
To the canticles of ecstasy
Turn to pag 43
And you'll know how l fell
Swear on your heart's grave i'm wrong
An love like your last
We'll tear this baby apart
Wise like salomon
Turn to page 43
And you'll know how l feel
Cançó 1
Cançó 2
1 comentari:
Suposo que té raó...
Publica un comentari a l'entrada