entrada 464 (any 2)

“El comunisme no ha mort, l’han matat!”, això deia un dels personatges que estava assegut ahir a la sala, després de veure sortir al Raulito per la caixa tonta, frase que va anar acompanyada de tot un seguit de cartes volant, “El que et passa és que no tens una bona mà” va respondre a algú de la taula amb un somriure que es va contagiar “Aneu a cagar” va acabar dient el primer aixecant-se i marxant, la persona a qui havia anat a veure, va assaborir de nou la cigarreta que li havia donat d’amagatotis tot dient “Ja ho veus company, les pagues són tan justes que un se les empesca de totes totes per conservar-les... però ens ho hem de prendre amb humor, fa anys que hem deixat la seriositat pels joves...”, a vegades em deixo caure pel casal que hi ha prop d’on visc, no és un putu casal rock ni res que s’assembli, és senzillament un lloc de reunió de gent gran que a més saben que ho són, gent que ja fa vidriola per poder pagar el suborn a Caronte qui segurament els hi farà de capità del seu proper creuer de l’amor amb destí cap al mateix però sense la primera vocal... ja fa temps que porto observant com en un altre intent infantil d’allargar el que no es pot allargar... ara és quan us he de ser sincer i dir-vos que tots els allargapenis no funcionen, ho sento pels propietaris d’un micropenis, personatges qui diuen que la mida no importa, collons! que han de dir..., doncs bé de la mateixa manera que aquells aparells no funcionen tampoc ho fa la costum que teniu de fer saltar la gent de noi a vell, passant en alguns (comptats) casos per senyor, observo bocabadat com ja no hi ha ni homes ni dones, la gent passa de nen a noi o jove, i aquest noi o jove s’allarga fins que un ja és senzillament vell o padrí, suposo que la gent de quaranta prefereixen ser considerats nois o noies abans que homes o dones... un altre gest estúpid d’una humanitat estúpida, doncs bé, parlava amb el vell (amb quatre lletres i dos collons), el vaig a veure quan vull prendre un xic d’aire, quan vull centrar-me en el que arribareu a ser tots en un o altre moment (vaja, això els afortunats que hi arribeu...), i aleshores me n’adono de que aquells que tenen menys temps per viure són els que el viuen més pausadament, i no sota la idea de que si molt s’ha viscut poc queda per viure, sinó sota la idea que si poc et queda per viure val la pena escollir el que es vol viure, ell sempre em fica el mateix exemple, “Si entres a una pastisseria amb gana, segurament menjaràs el primer que hi trobis, si hi entres conscient que no et queda massa estómac per omplir segurament t’hi miraràs un xic més, i triaràs allò que realment et vingui de gust....”;avui he observat que tinc un comentarista, i suposo que lector, nou, des d’aquí i com sempre sorprendre’m que la gent pugui malbaratar el seu temps en espais com aquest enlloc d’obrir la finestra i veure el mon, però és clar, fins i tot els humans amb el vostre temps limitat podeu fer-ne el que vulgueu amb el mateix...