entrada 460 (any 2)

No hi ha res com una nit moguda i un retorn amb un bon Kuhri esperant, ahir mentre em plantejava de fer mal amb l’adolescent, de fet tots els del vagó ho eren per mi, no vaig poder evitar veure la dona que tenia uns seients més endavant, havia abaixat el diari i després de creuar la mirada amb mi es va aixecar acostant-se, va obrir la boca per dir alguna tonteria però al veure el meu ordinador va saltar “Ostres, no creia que ningú l’hagués comprat!, perdona em dic Núria” em va dir allargant una tarja “Com et funciona?” va dir assenyalant la pantalla del meu portable, “L’ordinador?, doncs toca un xic els collons fins que un no s’ho acostuma”, passats uns segons va tornar a insistir “T’he donat la meva tarja no?” “Si, però jo no en tinc de meves, ja saps… la crisis…” ella va somriure, així que davant meu tenia a una de les creadores del soft de seguretat que trenca tots els esquemes, i que per desgràcia personal em toca patir, la pròpia webcam fa un seguiment de la mirada de l’usuari quan aquesta no es centra en la pantalla o detecta més persones enfosqueix la pantalla, a més quan un escriu no es veuen les paraules, només després de marcar-les amb el ratolí són visibles, de normal només es veu una senzilla línia de color negre, pel que sembla avui no deixa de ser un prototip de seguretat i demà forces ho tindran a la seva empresa… vaig tancar l’ordinador invitant-la a una cafè, estava en viatge de negocis, mentre força part de la població començava les vacances, li vaig comentar que ja érem dos els que teníem feines pendents, ella va explotar amb un riure “Saps, semblem als de up in the air” “Vols dir que follarem?”, ella es va mossegar el llavi sense contestar al veure les seves cartes a l’aire, la conversa va ser força correcta quan ens van avisar que arribàvem al nostre destí, “Saps” va començar ella “Fins dissabte no m’esperen, m’he agafat un dia més per… bé, per motius personals, estic allotjada al Melia Colon, i em preguntava si ja tens reserva, per Deu!, semblo una adolescent idiota…” “Ets una adolescent idiota…” li vaig dir amb un somriure “I amb gust passaria la nit amb tu”, ella va somriure, “Potser no serà tan santa la setmana”, “Tot depèn de la penitència que vulguis seguir…”, ella va somriure mentre l’adolescent arrufava el nas, la joventut no sempre és el que decideix i menys en aquell viatge… la vaig acompanyar al seu hotel, Sevilla per setmana santa és especial, no hi ha cap altre lloc com aquell i més en divendres, divendres era quan tot va passar… va pujar la seva bossa a l’habitació, no em va convidar a pujar, suposo que allò era quelcom que em tocaria guanyar, va baixar, al cap d’una estona, “On anem?”… li vaig tapar els llavis amb un dit, i la vaig agafar de la mà, la primera parada no podia ser cap altre, anar a veure al Jesus de la Sentència, el bo del Pablo al veure’m no va poder amagar el somriure “Otra vez a pedir el perdon?” “Deja el perdon para los culpables”, frase que portava més de quaranta anys dient-li, la Núria va sentir el mateix escalfred que sent qualsevol mortal al veure’l “Sembla viu…”, possiblement sigui més que tan sols semblar-ho, molts diuen que està realment viu, després vam anar a veure a la Macarena, a Sevilla un és del a Macarena o de la Trianera, sempre m’ha fet gràcia que jo pertanyi a la primera i en canvi em decanti per la segona… en un moment de descuit el Pablo va estirar la cadena que em penjava del meu coll… “Aún lo llevas? Al señor y la señora?”, la Núria va deixar anar un “Hòstia!” al veure el meu penjoll, vaig forçar el somriure “Qui si no em pot perdonar pel que faig…”, vaig deixar al Pablo qui tenia millors coses a fer i vaig prendre a la Núria, la nit va ser llarga, nit de torbes i ràdios per anar seguint el recorregut dels senyors d’aquella nit… desprès de forces hores la vaig acompanyar al seu hotel, un cop a la recepció em va mirar “Vols pujar?, tinc la sensació que això encara no ha acabat…”, vaig somriure mentre l’agafava per la cintura i l’acompanyava cap a l’ascensor…