entrada 459 (any 2)

Els trens ja no són el que eren, ara un s’asseu i es deixa portar, quasi que no es té la sensació de que un es mou a una velocitat tal que si el tren li donés per obrir nou camins pocs ho explicarien, recordo encara quan viatjar en tren era tot un luxe, a la mà de ben pocs, recordo també com es va anar democratitzant, de fet, com tot amb el pas dels temps, i com les diferències de categoria es van anar eliminant per tal de deixar-ho tot en dues categories, recordo quan la divisió en categories feia més fàcil el trajecte, ara en canvi un mai té clar a qui li tocarà al costat, aixecant un xic el cap puc veure el somriure d’una adolescent qui viatja al costat de la seva mare, fent-me recordar que vivim els temps on les mares són megahiperenrotllades i com es descuidin les filles fins als seus novis es follen, i ja us podeu riure dels vampirs com jo, davant les vampires com aquelles, vampires necessitades de juventut i que aprofiten a les seves filles per gaudir-ne d’una segona, robada molts cops a les seves pròpies filles, les quals sota uns falsos principis creuen a més que els hi fan un favor a les seves mares, i només els hi allarguen la idea de que el temps s’ha parat per elles, fet que tothom sap en el fons que no passa, mares proclius als ansiolítics, antidepressius i a la tonteria vària… així que mentre no he pogut deixar escapar un somriure que l’adolescent creia que anava amb ella, quan en realitat era que anava amb la vella gallina del seu costat he recordat el motiu del meu viatge, fa uns dies un dels directius de l’empresa em va cridar, després de fer fora a la secretària em va oferir una copa, a l’empresa està prohibit l’alcohol, i que el tipus en disposés del seu propi bar indicava que ell era dels que dictava les normes més que no pas qui les patia, aleshores m’ho va explicar, havia estat feliçment casat i havia tingut una filla, feia poc més d’un any li havien diagnosticat una malaltia de les considerades “rares”, totes les teràpies a les que havia estat sotmesa (més o menys radicals i més i menys alternatives), havien fracassat, finalment un dels metges els hi va oferir un nou tractament, mitjançant teràpia gènica es podria intentar curar a la seva filla, ara bé, hi havia un petit problema que amb el temps creixeria, necessitaven tenir un nou fill, un fill dissenyat genèticament per tal de curar la filla, en aquells moments ell ja no era feliç en el seu matrimoni, i tenia clar el cost d’un fill més en qualsevol acord de divorci, i l’estalvi obvi d’una filla menys… la seva dona va acceptar des d’un inici (com no… per això es parla d’amor de mare…), ell s’hi va negar, però al final va caure… “Anava begut i estava confós…” em va dir, vaig aixecar la mà per fer-lo callar “Jo no necessito explicacions, senzillament ets humà… no li vulguis trobar més explicacions”, ell va acabar la copa servint-se’n una altra… quan va acabar d’explicar-m’ho vaig deixar passar uns minuts abans de preguntar “Ho tens clar?, vull que et quedi clar, necessito que siguis tu qui ho demani…” ell va agafar aire deixant escapar un senzill “Si” “Si?”, “Si, vull que ho facis”, “Veus tot té solució, i el dolor per molt que et diguin mai és etern…”, així que ja torno a estar en ruta, i perquè el tren?, bé, és un mitjà de transport que em portarà força ràpidament del punt A al B i en el que no s’acostuma a deixar masses rastres, avui m’han dit una frase del tot encertada “Ensucrar la vida no la fa més dolça, senzillament la fa més empalagosa…”