entrada 431 (any 2)

Les paraules són dites i descansen en l'aire i en la memòria per tal que siguin reutilitzades i dites de nou, i d'aquesta manera esdevenen eternes, aquest fet no me molesta massa, el que realment em rebenta és la facilitat de certes persones per fer-se-les seves i no reconèixer que un ha de cobrir la seva incapacitat intel·lectual amb la memòria del que altres han dit... l'altre dia llegint blocs (crec), em vaig trobar...

No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

I el/la tipus es quedava tan ampla, com si del seu curt coneixement un fos capaç de vestir idees com aquestes, no vaig poder més que somriure i recordar la totalitat del que deia i que ell/a com a bon sisejador no havia dit totalment per tal de no quedar retratat...

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

Personalment em costa entendre aquesta dificultat per reconèixer que el que un escriu i/o diu no és seu, i que un aprofita a aquells que han estat força més destres en l'art d'ajuntar de lletres per dir allò que un vol dir i que personalment té problemes per dir (ahhh, i per cert el poema anterior és de William Ernest Henley, i el podeu escoltar entre molts altres llocs si veieu la peli d'Invictus), com deia aquell: “No hi ha pitjor lladre de paraules que aquell que les roba i és creu que pel senzill fet d'haver-ho fet passen a ser seves...”