La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 8 de febrer del 2010

entrada 411 (any 2)

La curiositat humana suposo que és allò que us fa mereixedors del poc respecte que us tinc, i també objecte dels desastres que us van caient un darrera l’altre, ahir em preguntaren qui em va trucar mentre estava amb la Clàudia, bé, de fet no era una trucada, va ser l’avís que m’havia entrat un missatge a la bústia de correu electrònic, i no vaig poder més que somriure al llegir-lo, si voleu que us sigui sincers el que em fa gràcia, és que mentre vosaltres us creieu allò que us van explicant nosaltres ho hem viscut i hem vist en primera persona el que va passar realment, rellegint el correu la meva memòria va anar alguns anys enrere a l’octubre del 1943, Polònia estava sota el control nazi, i Varsòvia tenia un dels guetos més ben dissenyats dels moment, se’ns va contractar per treure una nena del mateix, un jueu que fins la data havia tingut el control d’una entitat financera ens va oferir un objecte davant el qual no ens vam poder negar a fer el servei, la llàstima va ser que al arribar la mare temorosa de nosaltres ja havia lliurat la nena a una altra persona, qui tenia fama d’haver ajudat a molts nens i nenes, el pare sorprès per l’actitud de la seva dona va pagar el preu, tot i que ens va demanar com a favor personal que garantíssim la sortida de la seva filla; no em van caldre fer masses preguntes per descobrir que la xarxa a qui havien donat la criatura era tutelada per una dona que des del 1942 estava traient nens i nenes del gueto sota la promesa d’oferir una vida millor, n’havia sentit alguna cossa, aquell “àngel” ja havia salvat més de dues mil ànimes, totes joves, amb una ganyota em vaig preguntar com de desesperat ha d’estar un pare o una mare per donar el seu fill a una desconeguda sota una promesa de vida millor... la persona en qüestió havia aprés el valor real dels nens, en alguns casos eren venuts a famílies que en desitjaven, aquests eren els que tenien més sort, en altres casos eren lliurats directament als nazis per que en fessin el que creguessin més escaient, d’altres senzillament deixats en bordells, i finalment una part era utilitzada per ella mateixa en l’obtenció de beuratges i ungüents a base dels cossos dels nens i nenes, em vaig preguntar la cara dels pares al saber que havien tret als seus fills del purgatori per passar-los directament a l’infern, no em va costar trobar-la, per tal de reforçar la seva aureola de santa s’havia fet agafar i portar a la presó de Pawiak, allí havia dissenyat el seu darrer pla, no em va costar entrar-hi, de fet la gràcia d’una presó és que sigui fàcil entrar-hi però terriblement difícil sortir-hi... seguint els meus instints desperts per l’olor a sang del lloc vaig anar baixant pisos fins arribar als soterranis, a cada pas hi havia menys soldats alemanys, ni ells tenien el coratge per estar i veure el que allí s’hi feia, vaig contemplar la sala des de les alçades, el que m’havien dit era cert, aquell dia ella moria per renéixer en quelcom molt més poderós i terrible, vaig observar l’estel de cinc punxes invertit, sobre cada una de les punxes hi havia penjat pels peus un nen els que encara es debatien després de que ella els hi havia tallat el coll i la seva sang s’escampava pel terra i sobre la seu botxí, en el centre hi havia una nena qui ho mirava tot amb els ulls desorbitats, la salvadora d’aquells infants va començar a recitar allò que no es pot recitar aixecant el ganivet, no era la meva feina salvar a aquella nena i tot necessita el seu temps, el ganivet va baixar clavant-se en el pit de la nena, la sang va sortir disparada mullant a la seva assassina, aquesta fora de si anava recitant les darreres paraules, va callar caient de genolls, només s’escoltava la seva respiració en la sala, vaig sortir de les ombres aplaudint “Molt bé, molt bé, feia anys que no havia vist a ningú tan ficat en el seu paper, ara bé, tu creus que a qui volies invocar es molestarà a visitar a una bruixa com tu?”, ella es va aixecar clavant-me la mirada, fora de si va cridar llençant-se sobre mi, i aleshores va passar... va quedar parada davant meu i va sortir disparada per picar contra la paret que jo tenia davant, i el bo del tema és que jo no havia fet res de tot allò... vaig notar una presència darrera meu, vaig girar-me colpejant al desconegut, el meu cop senzillament va impactar en l’aire “Vampir, els anys t’han tornat lent”, el vaig veure materialitzar-se davant meu... “I tu dona que vols?, que esperes obtenir al cridar-me?...”, la bruixa el va mirar, dibuixant un somriure de triomf “Vull, vull, poder, la vida eterna...”, el nou vingut va deixar anar una riota que la va fer callar “I diners, i una casa, i una família? xst, xst... no sé perquè em molesto en venir quan se’m crida... no podeu ser un xic més originals?”, va aixecar la mà assenyalant un dels braços d’ella un petit gest i el braç d’ella es va partir, va anar gaudint mentre li trencava l’altre braç i les cames, finalment la va deixar caure al terra “Mira, si pots venir fins aquí, i tocar-me et donaré el que vols...” va dir sense deixar de somriure, la dona va quedar al terra gemegant... “I tu vampir? Que vols”, ja hi érem, a mi que estava allí per accident m’havia tocat el rebre, vaig agafar aire... “Jo només vull saber on hi ha una nena” “El teu sopar?” “No, algú a qui he de salvar” vaig dir sabent el que anava a passar, la riota de l’altre va ser encara més sorollosa: “Vaja, un vampir en missió humanitària... si ja deia jo que m’he perdut cosses gracioses en la meva absència... bé, t’ho diré, la nena que busques està en un tren camí de Berlin i el temps no és precisament d’allò que vas sobrat vampir...” vaig notar el seu contacte i tot va canviar, ja no estava a la presó, l’olor a mort i a por seguien sent les mateixes però el lloc on estava es movia, estava en un vagó de tren i davant meu, amagats hi havia alguns nens “Sofia!” vaig cridar, sabia qui era, però no volia perdre més temps, una nena se’m va acostar, un cop i va picar contra la paret del vagó quedant quieta “No tinc temps per perdre, la propera ho passarà pitjor, qui és la veritable Sofia?”, després uns segons de silenci la vaig veure sortir, aquella era el meu objectiu, la vaig agafar “T’agraden les voltarelles?” ella em va mirar sense entendre el que li deia, vaig obrir la porta del vagó saltant mentre l’agafava contra el meu pit; des d’aquí dir que aquestes cosses les heu de deixar en mans d’especialistes i no les heu de provar de fer a casa vostra... finalment la vaig deixar en una família d’adopció, la qual feia anys que cercaven tenir un fill, va ser un negoci rodó, vam cobrar dels pares que la volien veure marxar i dels pares que la volien veure arribar.... per cert, i per que quedi clar qualsevol similitud entre aquesta història i la de la Irena Sendler és pura i senzilla coincidència...

4 comentaris:

maria ha dit...

Ostres em sento tan ignorant quan et llegeixo.Amb tu sempre s'aprenen coses noves.
Si en el fons ets un vampir amb un gran cor^-^.

Pippicalzaslargas ha dit...

O un molt bon mercenari...

Goculta ha dit...

Al final valia la pena llegir-la.

Molon labe ha dit...

Apreciada Maria, el problema no és sentir-s'hi sinó senzilla i planerament ser-ho...

Estimada Aliena, poc import el que es sigui mentre es faci bé el que una ha triat ser...

Benvolguda Goculta, hi ha alguna vegada on hagi valgut la pena llegir-la??? (i pensi que els vampirs acceptem un xic malament les crítiques... és brooooma)