entrada 409 (any 2)

Vaig agrair a la Clàudia que fos la causa per accelerar la ponència i poder-la acabar un xic abans, no vaig poder més que recordar les paraules d’en Leonardo: “No és el fet que hagi d’ensenyar el que em molesta, sinó senzillament el fet que ja no hi ha res més que pugui aprendre és el que em mata...”, vaig observar la cara dels nois presents i fins i tot d’alguna de les noies que van dibuixar un somriure al contemplar la seva figura, la Clàudia era una noia que podia passar totalment desapercebuda o en canvi ser impossible de no mirar, tenia una bellesa camaleònica, com els bons vins que mentre estan envasats poc difereixen dels dolents i és quan un els tasta que els descobreix, el que més destacava d’ella era la seva melena negra com la nit i els seus ulls grisos, així com les seves faccions, de pare germànic i mare abissínica, del pare havia heretat la força i el caràcter i de la mare la forma de moure’s, no per res es diu que els gats abissínics són els que tenen un moviments més acurats i elegants, i molt possiblement haguessin quedat encara més sorpresos si coneguessin l’edat exacta de la Clàudia, de la que jo en tinc només una lleugera idea, però que supera la meva almenys en el doble, un cop fora la vaig portar a una cafeteria, la seva presència tot i que desitjada no sempre era volguda encara recordava la darrera vegada que ens vam veure, ella va somriure com si fos capaç de llegir la meva ment (fet que mai he dubtat): “No estaràs encara enfadat amb mi?” va dir amb cara de bona minyona, en la cafeteria estava sonant el meet me half away dels BEP, ella va seguir “Recorda el que em vas dir a Dortmund al 1987...” “Era el 88”, “Vaja, vec que encara ho recordes” va dir amb un somriure, de nou havia caigut de quatre potes a la galleda, “Vas prometre que si fos el cas moriries per mi, no ho recordes?, hi havia el petitó de testimoni, vaja ell, i unes quantes persones més, i per cert recorda qui et va dir lo del bar...”, va dir arrufant el seu preciós nas, no vaig poder més que somriure al recordar el concert de Prince, i si, quan va tocar el I would die 4 you vaig cometre l’error sota els efectes de l’alcohol i altres de fer-li aquella promesa, de fet ella va ser la que em va dir que sabia que el geni sortiria a fer unes copes i a fer una actuació més íntima en un bar proper al seu hotel, ara era el Jamie Cullum qui sonava a la cafeteria, la vaig sorprendre jugant amb el seu penjoll... “Saps, no sé a escala humana quantes vegades he complert la promesa...”, “Ja, per això és genial que siguis un vampir” va dir ella sense deixar de somriure, vaig tornar a contemplar el penjoll, el coneixia prou bé, per un costat la cara d’un famós emperador romà i en el revers l’escut imperial, i un rostre molt semblant al d’ella, i sota la màxima en llatí: “Un home ha d’acceptar el seu destí o sinó serà destruït pel mateix”, segurament molts historiadors matarien per aquell penjoll, era un dels pocs que s’havien fet, i molt possiblement l’únic que encara es conservava, hi havia una llegenda que deia que un emperador romà va fer-los com a salvaconductes per a persones molt especials, el fet que rostre de l’interessat estigués gravat el tornava quasi com un passaport actual, al portador se li havia de servir tot allò que demanés sota pena de mort, i la Clàudia sempre m’havia dit que era una casualitat que la noia del penjoll s’assemblés a ella, possiblement aquesta casualitat quedava un xic ofuscada pel fet que jo sabia que senzillament era ella... “Puc confiar amb tu?”, el to de la seva veu feia segles que no trontollava d’aquella manera, des del juny del 1905 a Odessa, “Saps que pots contar amb mi un cop més...”, el brunzit del meu telèfon em va sorprendre i el vaig mirar, podria dir que em va sorprendre que al aixecar la mirada ella ja no hi fos, però ella tenia aquella lletja costum, que quedava compensada pel fet que sempre convidava, ara eren els Spandau Ballet qui sonaven pel fil musical al bar, no sé quines aventures m’esperen però amb la Clàudia pel mig segur que no seran de les que deixen a un fred..., al sortir Amaral em recordava que no hi ha on fugir, que aquell qui no acceptí el seu destí acabarà destruit pel mateix...