entrada 405-2 (any 2)

Avui he sofert un acte de sabotatge!, tenia clar que hi havia un mail corrent per les bústies d’entrada de forces ordinadors del despatx i a mi no m’ha entrat, finalment he trucat a informàtica queixant-me del tema i m’han dit que en principi no tenia cap problema, i que el mail m’hauria d’haver entrat sense problemes, finalment he aixecat el telèfon i he trucat a un parell de persones els que també estaven un xic molestos pel tema, tots sabíem de l’existència del mail però en canvi cap de nosaltres l’havia rebut, hem quedat per presentar una queixa formal i just quan hi anàvem una veu d’ultratomba ens ha cridat des de les alçades en forma de trucada, després d’un ràpid viatge en ascensor que m’ha donat temps a preguntar-me perquè els pitjors estan en els pisos superiors... ja que si en la realitat també és així ja us podeu cagar de la mala llet que deu gastar Deu (bé, de mostres n’hi ha forces)... doncs bé, un cop hem arribat ens han fet passar, i allí estava el generador del mail, l’individu que ens havia fet perdre una estoneta del dia i al seu costat el boss qui amb cara de Deu a punt de demanar a Abraham que matés al seu fill ens ha fet passar al seu despatx: “Així que no heu rebut el correu electrònic?, vaja, vaja...” “Doncs no” ha saltat un dels presents “I que consti que sabem que existeix!”, el jefe no s’ha pogut aguantar el riure “Així que no heu rebut el correu electrònic per la sessió de coaching d’aquesta tarda?” “No!” ha estat la resposta de tots els presents, “Però hi voleu anar?” “Noooo!” ha tornat a ser la resposta “Doncs digueu-me per quin motiu us l’haurien d’haver enviat, ahhh si, perquè poguéssiu riure una estona de les tontades que fa l’empresa, i després de queixar-vos i deixar en ridícul al pobre noi que ve a fer la formació marxar a la meitat de la mateixa tot marcant el territori...”, ens hem estat mirant i no hem pogut més que deixar escapar un somriure per sota el nas (si és que a vegades no sé ni perquè em paguen...), “Mireu, per no ferir-vos la sensibilitat us acabo d’enviar un altre correu electrònic” ha dit mentre donava per acabada la conversa, hem sortit i fora encara estava el coach de la sessió qui veient com sortíem del despatx ha fet un somriure victoriós, un dels que venia amb mi ha ensopegat caient damunt d’ell i tirant-lo contra una de les plantes de la sala, l’hem ajudat a aixecar-se mentre el meu company es disculpava, un cop en el ascensor s’han fotut un far de riure mirant les fotos de la cartera del coach, els números de telèfon de possibles amants i tot el que hi havia... un cop en el nostre pis han fet trucar a una secre per dir que havien trobat una cartera a l’ascensor, ja en el meu despatx he mirat la bústia de correu i allí hi era, l’he obert el missatge deia: “Els receptors d’aquest correu electrònic queden convocats a una reunió amb la direcció mentre la resta de personal perd el temps amb el coaching del collons, la reunió es farà a la cafeteria de sempre...”, algú va dir que no hi ha res més trist que no pertànyer a enlloc, ni a cap organització, és per això que els pàries en les hem d’enginyar per fer els dies més passables, i si voleu que us sigui sincer de moment no em queixo...