entrada 426 (any 2)

Ahir un dels veïns de despatx em va convidar a fer el cafè, i mireu que vaig pensar en no acceptar per no tenir d’aguantar les tonteries d’un altre humà, però al final l’aroma i la cambrera de la cafeteria van poder més... si, si, els vampirs som així de dèbils... doncs bé, mentre fèiem el cafè em va explicar el que ja sabia (jo, i tota l’oficina, així que ja em direu el mèrit, suposo que ell coneixedor del fet va accelerar l’explicació tot i la meva cara d’aparent sorpresa), doncs bé, el tipus havia conegut a una comercial que ens ve a visitar de tan en tan, i com no podia ser de cap altra manera la rosamenta va portar al carinyu i del despatx van passar al llit (o directament en el despatx, fet sobre el que corre una llegenda oficinil i forces apostes...), doncs bé, el tipus i la tipa s’han anat veient, ells mateixos van plantejar que no seria res seriós, cada cop que la tipa puja es veuen i follen, si es troben en fires, es veuen i follen, si es troben per casualitat, es veuen i es follen, si es troben sense tanta casualitat, doncs es veuen i es follen, total que la seva relació es un veurefollar que ja voldrien molts, doncs tot anava genial fins la trucada d’un amic d’ell, que vaja tenint amics com aquell qui vol enemics, doncs bé, resulta que la tipa, està casada i amb criaturetes, ell inicialment es va pensar que li estaven fotent el pel, però en una de les trobades i abans de follar (aissss, gran error), i mentre feien una copa li va treure el tema, molt possiblement jo hagués anat a casa d’ella l’hagués lligat i li hagués fet veure com matava al seu marit i cuinava a les seves criatures, i després els hi hagués fet menjar amb papes... ummm, mireu un que és civilitzat, que tothom sap que els nens a pal sec no tenen gust a res i acaben per embafar... doncs res, que la tipa aguanta el cop, agafa aire i li deix anar un: “Mira, mai vam parlar de la nostra vida personal, creia que érem adults, el que tenim està bé, però jo tinc la meva família, per mi, això no deixa de ser un divertimento, i espero que siguis prou adult com per entendre-ho, si vols que seguim jo hi estic disposada...”, el meu conegut es va aixecar i la va deixar allí plantada, la tipa l’ha estat buscant i trucant i ell ha evitat fins el moment de parlar-hi, i és clar, arribats a aquest punt la pregunta del milió: “Què faig?”, suposo que qui em paga un cafè té dret a un xic de comprensió i compassió i més si ha tingut la delicadesa d’agafar aquell punt de la barra on la cambrera no pot netejar ni posar el rentagots sense deixar veure bona part de la seva anatomia... “Mira, tot depèn... de si valores més el teu orgull o la teva polla... ara bé, amb ella sempre tens les de perdre, ella juga amb les cartes marcades, té el millor dels dos mons i un bitllet que li permet de passar d’un lloc a l’altre, és una puta Alícia amb la capacitat de saltar als dos costats del mirall quan vulgui, tu en canvi només tens un costat de mirall igual que té la seva parella, i ja sé sap que passa quan un juga amb algú amb les cartes marcades...”, ell va quedar pensatiu cridant a la cambrera i demanant dos cafès més, va ser aleshores que li va lliscar el bitllet amb el que anava a pagar darrera la barra, i la cambrera tota servicial es va acotxar a recollir-lo, ella es va posar vermella al veure els nostres somriures... “I on m’has dit que viu aquella mossa?” “No, no t’ho he dit” em va contestar mirant-me... dos cafè i la visió que m’havia regalat mereixia més que no pas una estúpida i senzilla sessió d’escoltar i donar consells estúpids, “Doncs ja tardes...” li vaig dir amb un dels meus millors somriures...