entrada 422 (any 2)

La Clara va baixar les escales del metro tot recordant encara la imatge que havia quedat gravada en la seva retina, va maleir que tingués d’anar a classe i no pogués fer campana (bé, tenia al cap forces altres cosses que podria fer, més que no pas fer una estúpida campana...), un cop a l’estació va deixar anar un sospir de resignació, si algú dubtava que aquesta merda de país no estigués en crisi, no tenia més que mirar les estacions de metro cada dia més plenes i cada dia menys eren els que pagaven els bitllets, de fet una simple operació estadística deixava clar que: primer era força complicat que t’enxampessin a la mínima que fossis normal, els vigilants tenien una certa preferència per immigrants, contra sistema i altres, en una aplicació força personal de la ley de vagos i maleantes, i després estava el fet que per molt que t’enxampessin, si no tenies pasta per pagar el bitllet ja em diràs per pagar la multa..., va esperar a que arribés el metro tot mirant el rellotge per veure si podia esperar el següent, ja que allò deixaria en ridícul a aquelles estacions japoneses on la gent hi entra a pressió, no tenia temps per perdre, així que va entrar sense demanar ni esperar cap mena de disculpa, un cop dins va tornar a respirar i a agrair a la crisi el fet que la gent en èpoques de crisi gasta més en perfumeria, de fet si no fos així allò podria ser considerat com un sistema d’eliminació massiva de subnormals... va mirar el poc que li deixava i podia veure de la massa de gent del seu voltant, al seu costat un parell de neo yuppies (young urban professionals pels neòfits del tema), a l’altre costat uns kumbaià de la subespècie xiruquera, davant d’ella una parella de pintors que havien tingut els sants collons de pujar al vagó amb els pots de pintura, tot i que veient al jovenet que se la mirava tot se li podia perdonar, va dibuixar un somriure com a nena ben educada... el metro va arrancar i va notar una pressió que l’empenyia contra el pintor, abans de topar-hi i deixar-se el seu vestit com els de l’àgata, va agafar-se a una de les barres d’acer tot lamentant que el jove no hagués triat una altra professió, hi estava pensant quan va notar una pressió darrera d’ella, més exactament en el seu cul... “Algú li estava fotent mà!”, va respirar més agitadament al veure que no era la mà, o aquell tipus tenia un dit força gruixut... el que notava que li anava fregant el cul era quelcom més viril que una senzilla mà, el tipus tenia el temps controlat, es notava que coneixia el trajecte, aprofitava la velocitat per acostar-se més o menys, ella podia notar com el ditet inicial començava a tenir ja un mesura considerable, va intentar veure qui era, però li va ser impossible, no es podia girar sense trencar l’encant i tampoc tenia cap reflex clar als vidres del vagó, va deixar-se anar un xic perdent l’equilibri, va semblar que estès a punt de caure però es va agafar a la barra, li van pujar els colors al veure que del moviment, la barra havia quedat entre les seves cames, el de darrera seu va continuar fragant-se, en un moment va notar el seu alè en la nuca, per efecte del moviment, la barra va començar a envair-la també, i ella va dibuixar un somriure al pensar que allò era un veritable “entrepà”, i ella la vianda, va notar com ell accelerava el moviments, cada cop més ràpids per reduir-ne la velocitat, estava clar que sabia que ella no diria res i ho aprofitava, ella es deixava fer intentant mantenir una aparent calma, i notant-se cada cop més calenta, de sobte el metro va fer una frenada inesperada, va escoltar un crit apagat i va notar com la pressió en el seu cul s’incrementava tant que va patir per la bragueta d’ell, va notar com la polla d’ell palpitava amb vida pròpia i fins i tot hagués jurat notar una humitat que no era seva... no va poder més i es va deixar anar, el peu li va fallar i va caure contra el noi que tenia davant, “A la merda el vestidet” va pensar, va veure al terra un petit toll de pintura i va sucar-hi la punta de la seva sabata, “Pintura blanca” va pensar, tot fent un analogisme d’idees que encara la va encendre més, sense parar va tirar la cama enrere rosant els pantalons del desconegut, segur que ell no ho havia notat, ara només li quedava buscar algú amb els pantalons tacats... “Està bé?” no recordava al noi, va aixecar la mirada i el va veure pertorbat, estava a escassos centímetres d’ell, havia evitat que caigués al terra, una de les mans d’ell reposava en un dels seus pits i l’altre en el seu ombro, el noi se la va mirar tot redreçant-la “Mira, no és el que et penses...” va començar a dir... “Tu t’ho perds” li va dir la Clara fent-li un petó, si ja ho deien que tots els pintors acaben per perdre en els moment de veritat... va sortir del metro buscant el seu objectiu després d’uns minuts va rebufar tot indignada coneixedora que havia perdut a la seva presa... aquella nit tocava sopar a casa dels pares, així que es va arreglar un xic i s’hi va presentar, sempre li havia fet gràcia que sent ella la seva filla i fins i tot en el sopar, els seus pares mantinguessin aquella expressió de que res anava amb ells, heretada el cognom i la posició de la família li deia sempre la seva mare, la conversa va ser força avorrida, quan van acabar el pare va anar al seu despatx a fer no sé quin coi de feina i ella es va quedar amb la seva mare, la va ajudar a recollir i portar els plats a la cuina “Tu veus nena!, mira que li tinc dit que vaig en compte, doncs res, no sé com trauré aquesta taca dels pantalons del teu pare!”, la Clara va somriure la seva mare sempre esta... collons! la taca de pintura del seu violador!!