entrada 407-2 (any 2)

La Srta Tic ha parlat i un no pot més que donar satisfacció als desitjos de les Srtes, algú em va preguntar fa temps que on estaven les èpoques on les Srtes eren el centre d’atenció, així que, allà anem... la Srta Tic (senzillament Tic a partir d’ara), va arribar al restaurant, quan havia dit on estava convidada cap de la feina tenia clar on era, només una de les velles li havia dit amb un somriure que dones records al Pierre, però aquella era una de les velles boges de l’empresa i no li va fer massa cas... es va aturar davant de la porta pitjant el botó del timbre, aquest no va sonar notant un punxada en el dit, va maleir el botó veient un gota de sang en el seu dit, agafant aire va fer sonar el picaport, després d’una estona la porta es va obrir un senyor força educat en les formes la va observar i finalment no sense deixar un sospir la va deixar passar, ella anava a dir-li una coseta quan va veure el local, mai s’hagués imaginat que seria així, el restaurant era ampli, tot de fusta, les taules eren circulars, amb tovalles de diferents colors, llargues i que amagaven les interioritats de les taules, la llum provenia d’uns finestrals del sostre que amb vidres de diferents colors donaven tonalitats al local, els cambrers anaven impol•luts, i aleshores va entendre els sospir de qui l’havia anat a rebre, la gent anava terriblement arreglada, recordava que ell li havia dit que l’esperés, però com a bona dona havia decidit prendre la iniciativa entrant al restaurant i esperant-lo a la taula per demostrar... per demostrar... ho estava pensant quan el maître se li va acostar “Vostè dirà..”, ella va quedar parada intentant captar tot el restaurant, cada un dels detalls quan ell va seguir “Sap la senyoreta perquè els senyors entren sempre primer en un restaurant i en surten també els primers?, doncs bé, perquè el senyors acostumen a conèixer les paraules màgiques que necessita tot maître...” ella va tornar a la realitat, sabia que li havia faltat al respecte però poc li importava, senzillament va dir: “Sóc la senyoreta Tic” tot arrossegant les lletres de “senyoreta”, el maître va somriure i per primera vegada ella es va sentir còmoda “Com no!, el senyor Tac, vaja quina casualitat, Tic-Tac” va dir rient, ella es va jurar i perjurar que algú pagaria per aquell acudit,”Va fer la reserva” va continuar ell, la van acompanyar a la seva taula, observava com la miraven i va començar a sentir-se incòmoda sent el centre de les mirades, “No pateixi minyona, hi ha més enveja que res, moltes es veien com vostè i ara es veuen com el que són i no hi ha res pitjor que no deixar marxar al passat i voler-lo tenir pres...”, no va poder més que deixar anar un crit de sorpresa al veure la taula, va acceptar que li apartessin la cadira i l’acomodessin, va contemplar el joc de copes, la coberteria... “Li recordo que són de plata i que la registrarem al sortir” va dir el maître tot seriós, ella va quedar amb els ulls com plats mirant-lo, “És broma!, amb tot la seva expressió no ha tingut preu minyona, espero que gaudeixi de l’àpat”, estava mirant al restaurant i a la gent quan el va veure aparèixer, ell es va asseure sense deixar de somriure “Així que senyor Tac??, saps que ets un cabron”, el dinar va ser excel•lent, ella es va demanar una amanida tèbia i un risotto de bolets, estava acabant el plat quan va decidir jugar una mica, va aixecar el peu notant la cama d’ell, va veure com ell aixecava la mirada un xic sorprès, envalentonada va seguir amb el joc pujant i baixant la cama que sota les tovalles de la taula quedava oculta, de sobte va veure com la sabata agafava vida pròpia i queia del seu peu, automàticament va recollir la cama mentre el cobert li queia al plat, va veure la mirada de les taules del costat maleint els seus sempre disposats a saltar nervis... ell va somriure desapareixent sota la taula, mai s’hagués imaginat començant a dinar com una reina i acabant com la ventafocs, va notar com ell li agafava el peu, com començava a rosar-lo, ella es va aguantar les pessigolles, tot deixant anar una puntada per indicar-li que fes via, va notar les mans d’ell recorrent la seva cama i ella va ser aleshores quan es va preguntar si havia estat una bona idea anar amb un vestit, les mans d’ell van anar acariciant la part baixa de la seva cama, ella s’anava posant nerviosa, si allò era el començament no volia o potser si que volia imaginar-se el final, de sobte les carícies van anar pujant i va notar l’alè d’ell prop de la seva cuixa, allò ja estava passant de rosca, va intentar donar una altre puntada però la cama no li va respondre i es va sorprendre acostant la cadera cada cop més a les tovalles, les mans d’ell van acariciar les seves cuixes, les anaven separant, la seva imaginació ja estava força lluny i havia fet que comencés a humitejar-se, els petons d’ell anaven pujant i baixant, de sobte va notar com les mans d’ell arribaven fins la darrera frontera apartant el vel que el separava del seu destí, va deixar anar un sospir “Li passa res?”, el maître l’observava, va tornar un xic a la realitat intentant asserenar, va notar la llengua d’ell entrant en el seu cony i concentrar-se en no saltar només va poder dir: “Tot, tot, bé”, el maître va ordenar que retiressin els plats i va deixar el postre, “Que aprofiti” va dir al marxar, la llengua d’ell jugava amb totes les parets del seu cony, es notava humida, la saliva d’ell es barrejava amb el seu flux, les taules del costat l’anaven mirant i ella agafava les tovalles i la taula cada cop més fort, estava segura que tots els allí presents ho haurien de saber i allò encara la posava més calenta, es va centrar en els postres mentre la seva cadera anava rítmicament amb la llengua d’ell, era com un brownie de xocolata al pitjar-lo, d’un dels laterals va sortir un líquid espès amb tonalitats vermelloses, ell va accelerar el ritme i ara els seus dits ajudaven a la seva llengua, ella es va mossegar els llavis, va mullar el dit al plat i el va llepar al notar el gust no va poder més deixant-se anar, juraria que havia cridat, segur que ho havia fet, havia estirat inconscientment les tovalles tirant una de les copes i algun cobert, quan va tornar en si tenia cambres i més cambres al voltant i al maître amb una falsa serietat: “Perdoni li passa res?”, “No, no, la senyoreta és força expressiva quan tasta quelcom que li agrada” va dir ell des de la seva cadira, en una de les taules del costat una de les dones li va dir al seu marit “Jo vull un postre com aquell!”, el marit va tapar-se la boca amb el tovalló tot dient “I una merda!”...