La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 10 de febrer del 2010

entrada 413 (any 2)

Ahir em va tocar ser partícip en un càstig, el Robert té dos fills, bé, parlant en propietat els fills són de la Blanca (la seva dona), que com deia la meva àvia, la mare sempre se sap qui és, ara bé, el pare..., doncs bé, els dos angelets estan castigats, en un dels registres que els pares enrotllats van fer a l’habitació dels fills buscant no sé que, van trobar unes substàncies que tot i desenvolupar algunes facetes de la personalitat dels seus fills, no desenvolupen precisament les més valorades, els nens van negar i negar que fossin seves, al final van reconèixer que eren d’una persona qui no les podia tenir a casa i que ells senzillament les guardaven, els conec el suficient per creure’m la història, i com que es van negar a dir el nom del consumidor, els van castigar amb quinze dies sense sortir de casa i sense propina (ole sus cojones, això és un càstig, no sé com el Tribunal dels Drets Humans no ha pres cartes en l’assumpte...), doncs bé, ahir em van demanar si els podia vigilar una estona per la tarda mentre ells feien unes compres; vaig arribar a casa seva just quan marxaven, un cop fora els pares els nens es van acostar “Quin és el càstig d’avui?”, “Feu senzillament el que us roti, m’heu vist cara de que m’importeu?” els hi vaig dir mentre enfilava cap a la biblioteca, recordant el bon brandy que acostuma a gastar el Robert (veritable motiu de la meva visita), vaig estar revisant els llibres que tenia escrupolosament ordenats (un altre motiu de la meva visita), i veient als cabestros dels seus fills jugant a la play, vaig concloure aixecant la copa davant el quadre de la família “Blanca, Blanca, que negre tens la consciència...”, ja ho diuen que només aquells que diuen ser blancs i purs poden acabar sent bruts i pervertits... vaig agafar un dels llibres que hi havia damunt de la taula, aquell volum havia costat una fortuna al Robert tot i que no per això l’havia tractat millor que als altres, es notava que l’havia llegit forces vegades fins i tot es podien veure aquelles pàgines que havien estat temps obertes (un llibre és com una persona a vegades se l’entén a la primera i a vegades un necessita el seu temps), vaig començar a llegir: “A la meitat del viatge de la nostra vida em vaig trobar en una selva fosca per haver-me apartat del recte camí. Ah! ¡Que penós em seria dir el salvatge, aspre i espessa que era aquesta selva, el record de la qual renova el meu temor, temor tan trist que la mort no ho és tant!”, vaig escoltar un mecagondeu en el saló i m’hi vaig acostar, estaven els dos mirant la pantalla, semblava que el jocs se’ls hi estava posant coll amunt així que un d’ells es va aixecar i el va canviar deixant-lo per un altre dia, pasasnt de les aventures del Darksiders al Dante’s Inferno, a meitat de partida un d’ells va dir: “Joder, si l’infern és així au que no ha de molar...”, no em va caldre recordar-li que tenia forces números per acabar-hi, i que el podria experimentar en primera persona, vaig tornar a la biblioteca deixant el llibre en el seu lloc, i lamentant que no perdessin un xic més de temps en aquell lloc que no pas... tot i que veient la pau que hi havia entre els llibres i les obres que allí reposaven vaig agrair a qui fos que tinguessin aquella predilecció pels videojocs enlloc de pels llibres... “Blanca, Blanca, que negre tens la consciència...”, vaig tornar a pensar, de fet veient-los allí matant a tot el que es movia i maleint el fet que tinguessin de perdonar ànimes i no les poguessin condemnar a totes...

4 comentaris:

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Ara fa de pitonissa o es que hi duen el destí marcat a la cara aquests "angelets"?

sànset i utnoa ha dit...

Espero que se sentin prou satisfets amb els assassinats virtuals...

*Sànset*

maria ha dit...

"(...)el record de la qual renova el meu temor, temor tan trist que la mort no ho és tant"
És preciós...
Passo de comentar nens.
Sempre he desitjat tenir una biblioteca com la que descrius.I si no fos el cas una llibreria.^^M'agradaria perdre'm allí.Ets afortunat.Disfruta-ho!

Molon labe ha dit...

Apreciada Srta. Tikis li puc assegurar que el destí de qualsevol humà sempre serà l'infern, les entrades al cel estan totes trumfades...

Estimat Sanset, tal i com hi gaudien, sento dir-li que són protagonistes més que probables d'algun dels programes que fan per les tardes a la TV....

Benvolguda Maria, ara ja ha descobert el veritable motiu d'acceptar l'encàrrec... bon brandy i millors llibres...