entrada 419 (any 2)

Fa gràcia que la gent vulgui estar informada però en canvi no vulgui saber, fa res que s’ha creat una comissió investigadora per un cas que va passar fa un temps, després de veure als primers que hi han anat passant em pregunto quina és la veritable missió d’aquest coi de comissió a part de malbaratar un xic més el cabdals públics, que com a bons clients d’un prostíbul tots pagueu via impostos... perquè en cap cap cap (ole, ole, tres caps seguits, si ja semblo la ministra de sanitat jugant al monopoli...), que ningú s’aixequi dient “Si senyors, la culpa és meva...”, el que faran serà aquell esport de: “Igual la culpa és d’aquell...” i a l’altre dirà “O d’aquell altra...” i així fins que al final només en quedi un qui dirà “Meva?, no, la culpa és dels elements...” amb un parell de collons, i auuu ves tu a buscar als elements i a dir-lis que han de pagar per la ineptitud de forces altres... Avui també he rebut un correu d’algú, que sobre el paper està salvant al mon occidental, tot i que ell prefereix dir que està en un estat continu de modern warfare poc virtual, i no us penseu que s’ho passa malament, al final es veu que els hi han fet cas i els hi han donat permís per deixar-se de tonteries i disparar a tot el que es mogui, com diu ell: “És força més senzill però no per això menys divertit...”, i és que quan en una guerra hi ha jocs de cartes diferents, mal rotllo, al final fins i tot ens voldran fer creure que les guerres poden arribar a ser civilitzades... i finalment, avui llegint un blog no he pogut més que deixar escapar un somriure, i mireu que és de fàcil que m’alegrin el dia... en aquest blog l’autora anava deixant una sèrie de frases que en teoria la persona que l’havia deixada li havia dit per no fer-li tan de mal, i ella es preguntava perquè si era tantes cosses bones al final acabava sempre sola... aisss, com de cruel és la veritat quan una és molt del que no interessa i res del que interessa, i suposo que les reines eternes de la simpatia donarien el títol a canvi de ser per un dia les reines de la sexualitat, o aquelles que tenen el títol de grans amigues el vendrien per comprar el títol de petites amants i gaudir d’allò que desitgen, i al final és que els humans sou massa considerats i la que escrivia més encara, perquè per molt que us diguin no hauríeu de deixar que altre escrigui el vostre present i us faci viure la realitat que ell vol, jo si que hagués estat d’aquella noia, senzillament li hagués preguntat: “Així no vols follar amb mi?”, tot i que clar, per fer aquesta pregunta s’ha d’estar preparada a escoltar un senzill i clar “No”, i els humans teniu la tendència per tal de mantenir la vostra estúpida felicitat a acceptar qualsevol mentida i creure tot el que us diguin, i per acabar-ho d’arrodonir els comentaris del altres happyhaikuscomprensius que van dient allò de: “Mira si et diu això és que no et mereix”, o “Tu tranquil•la que algun dia”, o encara més brutal, “Mira ell s’ho perd...”, com em va dir una noia fa segles... “Perquè tot el que em diuen no em reconforta, i en canvi em fa qüestionar encara més perquè m’ha deixat?”, al que li vaig contestar “Perquè els que et parlen creuen que t’estimen, i el que volen realment és que els hi deixis de tocar els collons amb les teves historietes que a pocs interessen...”, ella va somriure, era una noia més saludable que no pas maca, però amb ganes de quedar bé (les noies saludables tenen aquesta predisposició...), i que voleu que us digui, no va ser una nit del tot dolenta, un polvo a la salut d’aquell que se’l va perdre...