La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 1 de febrer del 2010

entrada 404 (any 2)

Aquest cap de setmana i després de fer de pare putatiu em va tocar anar a sopar, això si, convidat després d’agafar un nen i retornar una bèstia socialitzada que no socialitzable, doncs bé, mentre sopàvem vaig reafirmar una opinió que tinc des de fa un temps, des de que el pobre Ferran Adrià va començar la seva creuada i la “mindundi company” que el segueix s’han fet famosos, no hi ha res pitjor que anar a un restaurant, ja que qualsevol subnormal que es vesteixi de blanc i es posi un d’aquell barrets de xemeneia es creu en el sant dret d’innovar i fer patir les conseqüències als pobres que visiten al seu local (ara en diuen laboratori d’experiments dels sentits), i a més, al final espera cobrar per aquest acte... bon negoci si senyor, doncs bé, si un, tot i estar disposat a pagar per allò que no ha demanat ja que no vol muntar el número gossa a deixar-se el menjar en el plat (que un és tonto però no tant), ha de patir l’interrogatori del cambrer estúpid, que bé que podria agafar el plat i menjar-s’ho ell si tan estrany troba que t’ho deixis, ara molt em temo que ell ja hagi tingut de passar pel tràngol de menjar els invents del cuiner i vol fer partícip a la resta de la humanitat de les tortures culinàries que el “geni” pot arribar a crear, un cop esquivades les preguntes del cambrer i mentre s’agafa aire un descobreix el seu error al creure que allò acabava allí, ja que a les hores apareix el maître (o com nassos s’escrigui), qui més educadament però més incisivament pregunta que ha passat, i a més en un tonet de perdona vides, tot concloent que hi ha gent que millor no sortís de casa i que no saben el que és menjar més enllà del menjar ràpid (i ull, que un no marxarà sense pagar...), doncs bé, quan tot semblava finalitzat i un esperava el cafè sent el centre de les mirades de tot el local, apareix una noia que resulta ser coneguda d’una dels comensals de la taula i per més inri també és la companya del cuiner, qui ja no et pregunta directament a tu, sinó que va a la seva coneguda dient “És raret el teu conegut, no?”, la comensal va somriure excusant-se (encara no sé perquè), i aleshores i per acabar de rematar-ho va aparèixer el súmmum sacerdot dels fogons si Adrià és el Deu allí teníem al Messies qui hauria de saber que els messies acostumen a acabar força malament, amb la seva aureola de esperificació i gassificació de l’aroma del menjar al voltant seu i caminant sobre la sopa, mentre anava fent el miracle dels pans i peixos (d’un sol panet i un pobre peix en podia fer plats per més de cent comensals, com ell diu: “L’essència és l’important un cop captada ja no cal menjar més, les quantitats han de servir per crear curiositat no per atipar”, ole Manoleeeeete), i convertint el vi en aigua (que d’això si que en sabia), doncs bé se m’acosta i mirant-me com a un pobre heretge va fer la pregunta: “Què no estava del gust del Senyor?”, vaig somriure “Possiblement si hagués demanat aquell plat ho hagués estat, però no és el plat que he demanat”, “Perdoni però jo porto anys cuinant i cuinant-lo i mai ningú...” i fins aquí vaig poder ser un animal social... “Mira, fa segles que el menjo i mai havia provat una cosa tan infecta, si vols entro a la teva merda de cuina i el preparo jo, el donem a tastar i preguntem...”, el cuiner es va encendre i fins i tot va gosar valorar l’alternativa, al final va deixar anar un buf “No sempre es pot cuinar per a tothom, ja em van dir que seria un incomprès”, vaja un messies i a més incomprès... aquell tipus tenia tots els numerets per acabar força malament...

4 comentaris:

Srta. Tiquismiquis ha dit...

El que fa vosté per cridar l'atenció de tanta gent home.

Pippicalzaslargas ha dit...

Doncs jo també he probat un restaurant nou aquest cap de setmana... a mi tampoc em van agradar els plats...

maria ha dit...

Ja em feia coas aanar a un restaurant daquests tan "chic"...després de llegir això, ho tinc molt clar.

Molon labe ha dit...

Apreciada Srta. Tikis, no es confongui qui volia cridar l'atenció era el cuiner... si hagués fet les cosses bé cap problema

Estimada Aliena, jo dels plats poc en vull o puc opinar, ara bé, del menjar del plats si que en puc i un fàstic total...

Benvolguda Maria, recordi que per gustos els colors, ara bé, no li recomano...