entrada 408 (any 2)

Avui vaig tard, ja ho sé, però és que avui m’han tornat a enxampar per fer quelcom que hauria d’estar destinat als humans, ja sabia quan m’ho van proposar que no era massa bona idea i de fet no ho ha estat, fa uns mesos em van demanar de fer una ponència per als nous titulats d’una universitat d’aquest país, òbviament m’hi vaig negar però com que la imatge que es donava era força més important que no pas els interessos d’un pobre vampir, em van dir que ja podia anar reservant el matí i portant el vestit a la bugaderia, doncs bé, el dia del judici ha arribat, aquest matí quan he arribat a la feina la secre amb cara de poca sorpresa m’ha dit que avui, precisament avui, tenia la reunió, aisss, si és que no sé on tinc el cap, amb tot ha dit que cap problema que preveient la meva mala memòria me l’havia anotada una hora abans, jo he somrigut per no matar-la, així que m’ha baixat al pàrquing i fent-me pujar al cotxe m’ha fet prometre que seria bo, o que almenys ho intentaria, un xic després he arribat a l’edifici, sempre m’ha fet gràcia que el que hauria de ser el bressol de la cultura, ho sigui precisament de la ignorància, quan he entrat m’han presentat al rector a qui coneixia de vista, m’ha preguntat si portava material per fotocopiar “No”, si tenia previst fer cap projecció “No”, si desitjava utilitzar... “No”, i he estat a punt de citar en Cyrano per recordar-li que els “No’s” sempre acaben per calentar-me la boca... així que m’han deixat davant les ovelles, perquè poc tenien de lleons, una vintena de mal carats que em miraven creient que ells ho sabien tot i que jo era una d’aquelles rèmores del passat que apartarien amb els seus coneixements i intel•ligència, i aleshores no he pogut evitar deixar escapar un somriure, quantes vegades he vist joves disposats a menjar-se el mon i que han acabat menjats i cagats per aquest, m’he acostat a la taula deixant la jaqueta a la cadira, he observat com desaprovaven la meva roba i el meu aspecte..., infravalorar a algú és el primer pas per a una derrota, i més quan el vestit i l’aspecte poc té a veure amb la capacitat d’una persona, és com si valoréssim un regal per l’embolcall més que no pas pel propi regal... “Cap pregunta?”, s’han quedat callats, demostrant l’inútils que eren, aquells que s’havien de menjar el mon, estaven allí esperant que algú els avorrís, i quan aquest s’oferia contestar senzillament no tenien preguntes, i jo em pergunto... si no tens preguntes perquè esperes respostes? o senzillament és que no saps el que preguntar?, després d’uns segons de silenci finalment una noia del fons ha aixecat la mà, després d’una estona no he pogut més “T’he de donar permís per fer allò que vols?”, s’ha posat vermella i aixecant-se ha preguntat “Ens podria dir quins són per vostè les bases de qualsevol èxit?”, i aleshores he recordat el que m’havien dit al cotxe mentre conduïa... “Tot, èxit té un deu per cent de sort, un vint per cent de capacitats professionals, un quinze per cent de determinació vers l’objectiu desitjat, un cinc per cent de plaer en el que es fa, i un cinquanta per cent de pur i senzill dolor...”, hi ha hagut un silenci a la sala, algun dels subnormals m’ho ha fet repetir per tal d’apuntar-ho “Si has estat incapaç de no recordar-ho quan ho he dit, de poc et servirà apuntar-t’ho per recordar-ho...”, la noia s’ha assegut després d’agrair la resposta, la següent pregunta ha estat “Ens podria dir d’on ha tret la cita?, i si no és seva, la bibliografia imprescindible de l’autor?”, aleshores el somriure ha estat del tot obert, no sabia com dir-ho quan algú ha parlat darrera meu “Fort Minor, els podreu trobar explicant el que saben en tots aquells locals que mai trepitjareu i per tant d’on mai aprendreu res...”, sempre he considerat que una interrupció afortunada no és més que un regal diví...