entrada 423 (any 2)

Diuen que per molt que t'amaguis el teu passat sempre t'acaba per trobar, i el passat com els vampirs té força temps per trobar-te, ja que a cada instant que passa es fa més gran, i només la ràpida mort dels humans pot fer que us n'he escapeu... definitivament quan la música del moment no acaba de despertar totes les simpaties necessàries, un acaba per tirar dels clàssics, i si un sol artista és capaç d'omplir una bona estona sense que deixem de perdre el somriure ja és, i a més si un pot gaudir de bona companyia doncs mireu, ja és més... i força que és.... així que ahir els 30 seconds to mars van deixar el seu lloc al Sr. Ashcroft amb ( 1 ), ( 2 ) i fins i tot 3 de les seves cançons, escoltant-les vaig recordar al House dient-li al Wilson quan aquest li demana que estigui amb ell abans de que l'operin: “No, no estaré amb tu, si no surt bé em deixes sol...”, la combinació de música i de paraules així com el passat que va aparèixer per l'habitació sense avisar, com d'altra manera sempre acostuma a fer, em van portar forces segles enrere... estàvem en un dels molts asedis als que he assistit, i us puc ben assegurar que no deixen de ser quelcom força avorrit, els de fora que volen entrar i no poden, i els de dins que volen sortir i no poden... i a part d'això tres putes i úniques regles a complir: controlar el camp que rodeja al castell, rebutjar qualsevol exercit que pugui anar en ajuda del castell i finalment no deixar sortir a ningú del castell, havíem enviat missatgers al castell que sempre ens havien estat retornats a trossos i via aèria, així que el general de l'exèrcit veient que allò anava per llarg i patint que la seva rossa dóna fos canosa quan tornés a gaudir d'ella, va cercar una solució més ràpida a tot allò tot i que menys honrosa, un dels fidels servents del castell a canvi de que el deixessin marxar a ell i la seva família ens obriria pas franc al castell, la resta era cosa nostra; em van demanar que participés en aquella aventura, i quan cobra per la seva feina poc i pot dir a aquests oferiments... en aquella època tenia força relació amb un jove cavaller, en Dídac de Glútia, qui havia deixat la seva casa per veure i viure mon. i si encara el podia viure m'ho devia no tan sols per una vegada a mi.. “Així que has acceptat?”, vaig forçar un somriure “Què volies... totes les putes d'aquí ja me les conec o me les he follades, sempre va bé, obrir-se a nous mercats... va et convido a fer una copa...”, “No” va respondre en Dídac, “No?”, “No, no penso venir a fer cap merda de copa, si no tornes em deixes sol...”, el vaig mirar i no vaig poder més que deixar escapar un riure, pobre imbècil, de fet era més!, pobre humà imbècil... a l'hora acordada vam arribar davant la porta, aquesta es va obrir i el vam veure: “Suposo que complireu la vostra promesa de deixar-nos marxar...”, el vaig veure a ell, la seva dona una més vella que poc interessava i les seves dues filles amb el fill petit... “Com no, si voleu marxar no us ho impedirem, és més m'han encarregat que us ajudi a iniciar el viatge...” no ho va entendre fins que va tenir vint centímetres d'acer en el seu cos, la dona va intentar cridar però el cap va quedar sense l'aire dels pulmons per dir res, la vella va morir ràpidament, una llarga vida de penúries no mereixia una mort lenta, vaig veure com miraven a les nenes i al nen “Dins tindreu tots les putes que vulgueu així que...”, aleshores vaig recordar la de vegades que una tropa cabrejada havien fet fracassar els millors plans... “Suposo que podem perdre una estoneta... però no vull cap crit”, els homes van somriure, sempre m'ha agradat el concepte d'humanitat i la dubtosa interpretació que té, em van deixar triar, vaig mirar a les tres criatures “Qui vol seguir amb vida demà?”, la nena mitjana va ser la més ràpida i la que es va emportar el premi, tot i que hauria d'haver sabut que els vampirs acostumem a dir forces mentides... el castell va caure, tot i que com a darrera rabieta havien llençat el pocs homes que els hi quedaven en un atac suïcida contra els nostre campament, el bo d'en Dídac no va passar aquella nit, vaig trobar el seu cos prop de la nostra tenda, ara era ell qui m'havia deixat sol, tot i que de fet, que importava?... si una cossa tinc clara és que la solitud és inherent a la condició de ser un vampir, i quan abans un ho aprèn, abans un s'estalvia de qüestions i reaccions estúpides....

We were the kings and queens of promise.
We were the phantoms of our selves.
Maybe the children of a lesser god,
between Heaven and Hell.
Heaven and Hell.

Into your lies,
hopeless and taken.
We stole our new lives,
through blood and pain,
in defense of our dreams.
In defense of our dreams.