entrada 421 (any 2)

Estar sol al despatx porta a que un pot fer experiments com el que he fet aquest matí, ja fa uns mesos que ens van canviar els vidres de l’oficina, en principi tots són iguals, però un hàbil observador o senzillament algú amb dos ulls a la cara (un si és guerxo), descobriria que: iguals, iguals, no són... els d’alguns despatxos són polaritzats, és a dir que per molta o poca llum que hi hagi a dins, els de fora no veuen el que s’hi cou en el despatx, i és clar, això és vital! no sigui que algú des del bloc del costat i amb uns prismàtics els enxampi fotent mà a la secretària, o que algú amb un helicòpter pugui fer una fotografia de per on naveguen per Internet, perquè tingueu per segur que algú amb una rifle i bona punteria segur que no hi serà per tal de netejar l’oficina d’alguns subnormals... amb tot he decidit ser un xic trapella i he despolaritzat els vidres, i voila, la vida en tota la seva plenitud ha envaït el meu despatx i aleshores hi he caigut... el bloc del costat no està massa allunyat del nostre, de fet he pogut veure a la marujona del quart fent la neteja amb una senzilla camiseta (sort que encara no havia esmorzat), al del cinquè que està sense feina i que la seva dona no deixa fumar a casa, fent-ho al balcó amb abric, gorro i bufanda, un xic més amunt el gos del sisè, estirat prenent la fresca amb el gat de la noia del setè, qui no perdia l’estona entre la roba interior estesa i mirant de reüll al gos de baix... i després la decoració de cortines horribles que intenten amagar allò que ningú vol veure, així com tots els somnis deixats perdre, els mobles de terrassa que mai es faran servir, les plantes mortes perquè és força més fàcil comprar-ne de noves que no pas passar fred i cuidar-les, i entre tota aquella visió de realitat l’he vista, s’ha mogut un xic una cortina i l’he aparèixer, una noia mirant, de fet em veia sense adonar-se’n, suposo que veure sempre una superfície opaca fa que una ja no sigui capaç de veure-hi més enllà quan aquesta no hi és, he dibuixat un somriure i aleshores ha canviat la cara, descobrint-se observada, s’ha mirat de forma tard i de estúpida, ja que si hi hagués hagut quelcom digne de ser mirat ja ho hauria estat i ha corregut la cortina... he agafat aire tornant a polaritzar el vidres, un altre cop sol en el meu despatx, m’ha costat no anar directament al bany a vomitar després de tanta humanitat, de tanta demostració de com pot arribar a ser l’existència humana, de com de normal i fútil pot ser el que alguns anomenen vida, de com quelcom que tothom considera apreciat i únic pot arribar a certs extrems... i després encara ens acusen cada cop que fem que un d’aquells passerells deixin aquest mon i comencin de nou en un altre lloc... (ummm, o això diuen les religions), fet i fotut poc m’importa, com poc m’importen els que he vist aquest matí, de fet suposo que per aquest motiu tampoc he tingut mai cap peixera o granja de formigues...