entrada 420 (any 2)

Conec a la Umiko des de fa anys, de fet ens hem anat creuant com a vaixells que som en l’oceà d’aquesta existència forces vegades, i mai hem tingut masses problemes per onejar les nostres pròpies banderes, ahir la vaig trucar per veure com estava però em va saltar el contestador, quan això passa tinc clar que està fent un dels seus viatges, la Umiko des de que té capacitat per fer-ho i en un nombre mai inferior als tres o quatre per any fa les maletes i es perd a la recerca dels vells amics, de fet va realitzar en el seu moment una programació lineal per determinar quins dies són els òptims per visita, per tal que la seva presència no acabi per cansar o que ella amb el pas del temps no perdi l’encant que els seus amics li desperten (perquè tothom sap que lo divertit i graciós amb el temps es converteix en repetitiu i cansí), darrerament té una major necessitat d’aquestes visites trencant el fràgil equilibri de la seva equació, ella sempre diu amb el seu somriure brillant que són cosses de l’edat, que quan una es fa més gran tendeix a valorar més l’existència d’aquesta gent que us fa sentir estimats, sempre acaba per dibuixar un somriure desarmador quan diu que hagués tingut d’incloure aquesta variable en el seu model de programació, jo porto segles en aquest mon i he aprés que l’amistat no deixa de ser una moneda de canvi més, al final un descobreix que està sol, possiblement sigui una idea equivocada i molts estareu que us hi cagueu de bé amb tots els amics i altres que us riuen les gràcies, però només recordo que per cada amic que es té i del que es depèn, un està un pas més proper a l’autodestrucció quan es quedi sol, ella en té molts d’amics, tants que fins i tot algun cop li he retret aquest nombre tot i considerar-lo insultant, al que ella sempre em mira amb els seus ulls coca-cola i amb un gest em diu que si jo no vull tenir amics bé que algú se’ls haurà de quedar!, doncs bé el que la Umiko sap i el que terriblement l’aterra, és que la vida tot i ser recordada pels curts períodes que passa amb els seus amics no és això, això no deixa de ser una anècdota de la mateixa, la vida són tota la resta de dies que passen inexorablement i que mai són millors que el que passa quan està de visita, ella sempre perd el somriure quan diu que cap programació lineal és capaç de convertir a aquests dies grisos en ni tan sols una ombra del que són els altres, molt possiblement perquè la felicitat no és d’aquest mon, o força més senzill perquè el mon és així de fotut (aquesta veritat mai li he dit... suposo que acabarà per descobrir-la ella sola), doncs bé, la Umiko torna a estar de viatge, el segon de l’any, la velocitat dels mateixos em fa entreveure que les ferides de la vida són cada cop més freqüents i doloroses i que necessita del bàlsam de les seves visites cada cop amb més urgència, com deia aquell: “Dependre de qualsevol cossa és una estupidesa, però dependre d’altres és encara més estúpid...”