entrada 410 (any 2)

Ahir estava veient la tele, i vaig veure com sortia un polític el qual es queixava de que molt possiblement no s'havien sabut explicar i que per això havia passat el que havia passat (per a despistats no cal més que mireu la darrera premsa publicada), jo personalment crec, que aquest cop, i sense que serveixi de precedent s'han explicat tan clar que la gent, fins i tot, el més tontos han vist el llautó i el que els hi molesta no és que no hagin entès el que ells volien explicar, sinó el senzill fet que la gent els comença a entendre (de veritat) i que actuen en conseqüència, fa segles algú em va dir que la diferència entre els guanyadors i els perdedors, és que mentre els primer se'n van quan volen, els segons acostumen a fotre'ls fora, i els polítics sempre s'acostuma a recordar-los per ser uns grans perdedors..., ahir vaig sortir, un altre dissabte, un altre local i una altra música, estava buidant l'ampolla de bourbon quan la vaig veure, vaig forçar un somriure, ella me'l va tornar, ja ho diuen que no hi ha més valents que aquells que ho necessiten ser i poc tenen a perdre, m'hi vaig acostar, un ràpid cop d'ull i la diagnosi va ser clara, víctima d'un ictus, el costat dret totalment mort, segurament un cas entre un milió, se n'havia sortit força bé, havia deixat la cadira de rodes i pel que semblava tenia una vida força normal (en termes d'aquells que tenen un costat dret i esquerre viu), vaig interessar-me per les seves aficions que no em van sorprendre gens: esports d'aventura, vol lliure, paracaigudisme, dansa... no hi ha res com perdre capacitat per voler demostrar que les poques que ens queden són superiors a la de la resta dels mortals... vaig veure un parell de copes amb ella, al final em va preguntar “Quan em mires veus algú inferior?”, vaig somriure, tots els d'aquell fotut local ho eren, inferiors a mi, però no volia perdre l'esquer, així que vaig dibuixar el meu millor somriure “Quan et miro, només vec a algú”, doncs si, hi va haver sexe, suposo que podria passar la factura a un centre d'assessorament a malalts per la teràpia que vaig fer, però ella s'hi va esforçar, va acabar plorant recordant el que era i el trist en que s'havia compartit... de peu la vaig observar, m'hi vaig acostar tot acariciant-la “Tanca els ulls, no recordis el que era, senzillament viu el que és”, va anar força millor, no va ser el polvo de la meva vida però ella va acabar abraçada (amb la meitat esquerra)... “No ens hem de negar al que som, senzillament hem d'acceptar el que hem deixat de ser..”, ella em va mirar amb el seus grans ulls blaus “Saps?, tu no em mires com a algú inferior, sembla com si follar amb mi no hagi estat cap mena de morbositat o sentiment de fer-me un favor...” vaig tornar a somriure... “Ja t'he dit que per mi ets algú, el que siguis o com siguis no són més que accidents...”