entrada 406 (any 2)

El fet de portar forces segles arrossegant-me per aquest mon fa que no tingui masses dificultats per anar escrivint tonteries en aquest blog, només necessito un xic de memòria, ahir recordava una frase: “Tothom diu mentides; l’única cosa que canvia és el motiu”, molt possiblement tothom prendrà aquesta frase com la que diu un personatge de ficció força conegut, però el fons de la mateixa és molt més antiga, el primer cop que la vaig escoltar va ser en boca d’en Ahmed Ibn Fadlan, recordo el dia que ens vam trobar a Bagdad i com els seus servents i amics escupien al meu pas, un infidel en terres de fidels, ell senzillament va somriure “Saps, al llarg del temps he descobert que no importa el que ens diguin o com ens tractin, al final sempre hi ha les persones, és fàcil amagar-se darrera un grup amb unes idees i/o principis, i més quan aquest grup és el majoritari i riure i perseguir als que són diferents, però quan cerquem a algú per fer quelcom no valorem el grup, valorem la persona, i normalment les persones no difereixen massa d’un lloc a l’altre, n’hi ha de bones, de dolentes, de més o menys espavilades, i de més o menys humanes...” va dir sense perdre el somriure, l’he anat veient al llarg del temps i mai li he pogut retreure el que em va dir el dia que ens vam conèixer, molt possiblement la gent tendeix a sobrevalorar la seva merda d’existència enfotent-se de la dels altres, aquells qui ho passen pitjor, i aquells que passen tot el dia rebent ordres i tenint d’aguantar no desitgen més que arribar a casa i poder cridar i maltractar a qui trobin per davant seu, i després diran que ells no han fet res i davant de tothom seran uns homes o dones exemplars, com deia aquell... “Tothom menteix; l’única cosa que canvia és el motiu”, fa segles que ja no em crec les paraules dels humans i gràcies a això he aconseguit sobreviure, he vist a masses germans morir creient les mentides dels humans, ja ho diuen que els essers roïns i dèbils necessiten de la mentida i les juguesques per imposar-se, i en el fons la culpa sempre es troba en aquells que es deixen enganyar, ja que la culpa mai és del mentider sinó del subnormal que es creu les mentides, ja que tothom sap que una mentida creguda passa a ser una veritat acceptada... el bo de l’Ahmad en el seu darrer viatge a Barcelona va tenir de suportar els insults d’una pandilla de brètols al metro, no va dir res, fins i tot em va parar quan m’hi acostava, senzillament em va recordar “No oblidis com et van rebre els meus amics i criats, les persones triguen a canviar i que son alguns segles per canviar mil•lennis de comportaments adquirits? deixa’ls que riguin i parlin, mentre es sentin feliços per fer-ho no passaran a fer res més, i com deia aquell les paraules no deixen de ser més que una pluja, amb l’avantatge que ens podem mullar i impregnar de les que desitgem i deixar córrer pels nostre cos aquelles que no ens interessen...”, “Tothom menteix.. Ahmad, l’únic que canvia és el motiu”, ell va somriure: “Saps?, també els mataria però no crec que portés a res, només a ser un xic més com ells i allunyar-me un xic massa del que sóc ara...”