entrada 405 (any 2)

Ahir van aconseguir fer-me riure, i mira que ara per ara no és massa fàcil (masses humans per aguantar...), doncs bé, ahir estava convidat a un acte social, la presentació d’una exposició d’una pintora d’inicis del XX, de fet, al viure en un país petit i amb ànsies nacionalistes fa que es sobrevalorin molts artistes que en altres llocs passarien sense pena ni glòria, com deia aquell, si es té poc, el poc que es té tendeix a ser preciós sigui el que sigui, doncs bé ahir hi estava convidat, i després d’escoltar la vida (inventada com no), de la pintora van passar a presentar els quadres, em va fer gràcia les interpretacions que donaven dels mateixos, de fet si la Marie aixequés el cap segurament els caparia a puntades a aquells que intentaven entendre el que, i el més greu, el perquè ella pintava... la Marie va néixer en el si d’una família benestant, tot i que amb uns ideals força avançats per l’època, després de no poques demostracions que una dona pot follar igual que els homes, el seu pare la va intentar internar en un convent, però les monges que no són tontes (mai ho han estat), li van dir que igual era una època de joventut boja i li van recomanar que la portés amb algun parent llunyà, doncs bé, la pobra Marie, va a passar a ser la rica Marie en experiències, quan la van enviar a casa del seu tiet Robert qui exercia com a metge a París, com ella deia: “Si ho hagués sabut abans, abans hagués començat a follar i a viure la vida...”, París ja era una gran ciutat, una ciutat capaç de captar i captivar a qualsevol i no parlem d’una noia jove sense limitacions de cap mena, la ciutat es delia en donar-li tot el que ella volia només per poder veure-la gaudir d’ella, en certa mesura la ciutat li consentia els capricis a canvi de gaudir del que ella feia amb ella, ella es va apuntar a classes de pintura la que va esdevindre la seva veritable passió, encara la recordo passejant prop del Sacre Coeur quan de sobte es va girar i amb els seus immensos ulls blaus em va dir “Tu veus el que jo no vec, i jo vec el que tu no veus...” va ser a partir d’aquell dia que va començar a pintar com una boja, ella tenia un do, era capaç de pintar el que ella veia i que sorprenia a tothom perquè per molt que es miressin els llocs, ella sempre hi captava quelcom que havia passat per alt a l’observador, com ella deia, les cosses tot i ser com són, són força més complicades del que uns simples humans poden captar... la seva pintura va anar evolucionant i es va anar reconeixent el suficient per tal que es pogués independitzar del seu tiet, i deixar la feina d’acompanyant (ara tenen diferents noms, però vindria a ser el que tots esteu pensant) amb la que es pagava les classes, de fet ella sempre deia que lamentava haver deixat de cobrar per fer quelcom que li encantava i que se li donava quasi millor que pintar... estava somrient recordant-la, quan la noia que m’acompanyava va deixar anar un crit sord: “Has vist el quadre?” el que anava interpretant els quadres va passar ràpidament pel tema de la prostitució de la Marie, tot dient que havia estat força costós per ella poder assistir a les classes de pintura i que havia tingut d’acceptar forces feines, el quadre es deia “el client” i era el retrat segons el set ciències d’allí, d’un dels clients de la Marie, “Uf, si no fos que és impossible, diria que ets tu!” va dir la meva acompanyant, algunes de les persones van contemplar sorpresos la meva similitud amb el personatge que sortia en el quadre... definitivament la Marie fins i tot morta era capaç de sorprendre’m...