entrada 427 (any 2)

Ahir vaig tenir una gran sorpresa, al sortir de la feina amb un dels avorrits clients el vaig veure, després d’acomiadar-me del client tot prometent que el trucaria (pobre il•lús...), m’hi vaig acostar amb un somriure, el bo d’en Brand no es va estar de tonteries i em va abraçar tot aixecant-me del terra, fa segles que el conec, i com diria aquell qui l’ha vist i qui el veu, ens vam mirar sense saber qui començaria a parlar, després d’uns segons no vam poder més que començar a riure, com a nens petits que es troben després de les vacances escolars i de tant que s’han de dir no saben per on començar i acaben sense dir-se res... “Un cafè?”, “Si!” va contestar, la cambrera em va veure entrar però no va poder apartar la mirada del Brand qui amb un somriure li va donar els bons dies amb el seu marcat accent nòrdic, poc m’importa el motiu del seu viatge, suposo que es deu haver cansat d’estar on estigués i la seva naturalesa nòmada l’ha fet iniciar un nou viatge, el vaig conèixer al 1.585, havíem coincidit a Ambers i un cop acabat el setge de la ciutat vam tornar a coincidir a Boomel al desembre del mateix any, just per escoltar la famosa frase: “Els infants espanyols prefereixen la mort a la deshonra. Ja parlarem de capitulació després de morts...”, possiblement qui ho va dir a part de la valentia dels “infants”, tenia forces esperances en els de la meva raça, aquella nit mentre deixaven anar les aigües per ofegar-nos i mentre els valents infants resaven el que sabien nosaltres van fer la nostra feina, al final el mèrit se’l van endur els altres però hi estem acostumats, les ombres tenen el seu valor en precisament ser això, ombres... Després d’allò en Brand va agafar alguns homes i es va dedicar al saqueig dels pobles que anava trobant-se, fent cada cop més gran el seu exèrcit, va ser aleshores quan va passar... un dia va trobar un columna de religiosos, molt amablement els hi va robar tot el que tenien de valor, i mentre pensava si els matava o no (sempre ha estat terriblement avorrit, matar religiosos), va veure un vell que el mirava somrient, tot encuriosit (la curiositat és innata en els vampirs) s’hi va acostar, “Ho trobes divertit?”, el vell va baixar la mirada amb sorna tot dient “No, no senyor, només imaginava el poderós que deveu ser...”, en Brand va somriure mirant al seu voltant: “Tens raó vell, crec que sóc el més poderós dels voltants, ho vols posar en dubte?....” “No, no, però en podria veure una demostració del seu poder?”, en Brand va quedar parat davant la gosadia del vell i després d’uns segons de silenci va explotar a rialles, “Molt bé, tu mateix”, el va fer anar amb ell damunt d’un turó des d’on es veia tota la vall... a una ordre seva els seus homes van assaltar una aldea destruint-la totalment i no deixant ningú amb vida, uns altres van cremar tots els boscos que hi havia als voltants (eisss no hi havia graf ni altres bombers, així que tranquils), i finalment uns tercers van trencar els dics fent que l’aigua envaís els camp de cultiu, en Brand estava exultant girant-se cap al vell “Et sembla prou poder?”, el vell sense perdre el somriure el va mirar “Realment ets poderós senyor, ara bé, tindríeu el poder per refer tot el mal que heu fet?, segurament qui té el veritable poder es aquell qui pogués retornar allò que vos heu destruït, perquè no fa per algú poderós el trencar i destruir allò que després no pot arreglar o reconstruir...”, en Brand es va passar prop de cent cinquanta anys refent el poble, arreglant els dics, fent de nou que els camps fossin fèrtils, i fent créixer el bosc que havia cremat, quan va acabar va concloure que mai havia estat poderós, senzillament havia estat estúpid...