entrada 625-2 (any 2)

Després de la reunió un dels socis m’ha convidat a casa seva per prendre un mos i de pas parlar del tema, així que no m’hi pogut resistir, un cop a casa seva i mentre comentàvem com havia anat el dia ha sortit la seva parella des de la cuina directa cap a mi cridant: “Mira, mira, obre la boca”, suposo que a la imatge hagués pogut posar nerviós a més d’un perquè ella m’ha posat el dit a la boca i me l’ha fet llepar i amb un somriure de satisfacció ha dit: “Salat, eh!” no he pogut més que fer que si amb el cap mentre el soci es partia el cul “Doncs és sal de l’Himalaia!” ha dit ella i ha seguit dient: “Mira, que jo em pensava que la sal venia i del mar i resulta que també n’hi ha a la muntanya, l’Himalaya ho és oi?, mira que n’arribo a ser de tonta!, ahhh i diuen que és una sal espiritual tot i que no li trobo el regust a alcohol, no me diràs que no és extraordinari” dit això ha marxat cap a la cuina de nouonta?, vaja no crec que calgui faltar a les tontes, i el realment l’extraordinari és que a algú com ella li hagin donat el títol de persona, i ho ha dit tot sense perdre el somriure (hi ha gent feliç, però feliç de collons, ovaris en aquesta ocasió...), el soci m’ha mirat “Mira no podia ser perfecta...”, i veient-la i més encara escoltant-la un entén on va acabar la perfecció... ara bé, lo de espiritual per espirituosa ha estat força bo... “I demà què?” m’ha preguntat ell “Demà?, doncs com sempre, la vida segueix...”, aquesta tarda comentàvem el tema de la vaga de demà, amb gust li hagués dit que he viscut en primera persona bona part de les vagues que fan córrer de gust als sindicalistes d’avui en dia, i us puc dir que amb els temps les vagues han anat perdent, senzillament perquè la gent té més a perdre que no pas a guanyar, com deien aquesta tarda: “Els treballadors ja fa temps que han perdut els collons i la dignitat, i els aturats mentre cobrin i no vegin perillar les seves vacances contents que estan, i si a més fas creure que el tema pot ser molt pitjor i que ve de fora tots calladets i a la gàbia, tot i que perquè no es digui sempre pots deixar xiular alguns canaris, que donen vidilla i fan la sensació que els que poc o res manen tenen alguna cosa a dir... demà es queixaran, cridaran, manifestaran i possiblement molestaran, però passat demà tornaran al lloc de treball i seguiran obeint, són com els esquenes platejades en captivitat, molta imatge i poca substància perquè s’han acostumat a viure la vida donada que tenen, i perquè cap d’ells està disposat a renunciar a un xic a favor dels altres, de fet el capitalisme s’ha proletaritzat, i ara cada treballador és un capitalista vers els seus interessos... i sinó demà ho sabreu, i ja em direu que canviarà passat demà, per la revolució a part de cridar calen altres coses, coses que ningú des de la seva societat del benestar està disposat a arriscar...”