entrada 613 (any 2)

“Em moro”, no feia massa que m’havien trucat, ell em volia veure i jo no el vaig voler fer esperar, el pas dels segles haurien de donar el coneixement suficient com per entendre que la vida en els humans va i ve i que mai es queda massa temps en un mateix cos, “hauria” bonic temps verbal i carregat de bones intencions... “Va, no diguis tonteries que encara et queda metxa per cremar”, ell va clavar els seus ulls blaus en els meus i va intentar dibuixar un somriure “Em moro i tu ho saps...”, jo i qualsevol que el veiés, la malaltia no té pietat amb ningú, tracta per igual a tots els humans i al final demostra que per molt que s’hagi estat un acaba sempre sent quasi bé que res; sempre se m’ha fet estrany com les persones d’edat tot i malaltes o amb les facultats limitades són capaces de centrar-se i saber quan moriran, no en tenen cap dubte, saben que allò s’acaba, i normalment arriben a un punt de pau i tranquil•litat que cap dels que els veuen tindran mai en sa puta vida, ell em va agafar la mà “Recorda que no viu més qui més temps passa en aquest mon sinó qui més coses hi ha fet...”, en això ell podria estar content prop de cent anys viscuts al servei dels altres, bé, al servei de les seves idees que sempre van ser plurals, recordo quan de jove li deia que pensés més en ell i menys en els altres i ell sempre contestava: “Qui es construeix una casa per si mateix no gaudeix de la gresca d’aquell que ha construït un poble amb els altres...”, amb els anys la vida el va temptar i va intentar que canvies en les seves idees, però ell feia la vida d’aquell que poc ha de demostrar i de qui els seus actes sempre tendeixen a fer-se evidents sense necessitat de massa soroll, al final de la seva vida la malaltia l’havia acabat per deixar en un llit i ara el tenia davant meu, em va demanar que cridés a la seva família, es va anar acomiadant de tots ells i donant les gràcies per tot el que havien fet per ell en aquells darrers temps, va mirar a la seva filla dient-li: “Diuen que jo he estat un home bo, però tu has estat una millor filla”, després va demanar que ens deixessin sols, “Saps, sempre he envejat la teva capacitat de no envellir” em va dir “Sempre havia cregut que poder ser sempre jove i veure passar els anys és el millor que podria tenir, però en el fons era conscient que no ho hagués aguantat, no tinc la teva capacitat per oblidar la gent que estimo, saps?”, vaig somriure, en això estava equivocat no és facilitat per oblidar la gent que s’estima, és que senzillament no hi ha massa gent a estimar, “Hem voldries fer un darrer favor?”, “Com no, ja saps que si...”, "M’agradaria tornar a passejar per aquella platja i acabar aquella partida d’escacs que mai van jugar, sempre vam tenir millor coses a fer i crec que ara seria una bona oportunitat per fer-la... i no pateixis, res del que em pugui venir serà pitjor del que ja tinc... un descans, i ja estic força cansat jo, o el que em mereixi per la meva vida, ja saps, un ha d’aprendre a acceptar el que la vida li porta, i amb el que tens has de ser... t’agrairia que marxessis i els fessis entrar crec que ja no estem sols en aquesta habitació i agrairé que la nou vinguda em deixi un xic de temps per acomiadar-me...”