entrada 607 (any 2)

Fa anys vaig estar amb un tipus que havia guanyat un premi que el catalogava com el millor del mon en allò que feia, els tipus havia aguantat les celebracions en el seu honor i fins hi tot s’havia atrevit a fer algun que altre discurs i somriure davant les càmeres, ara quan estàvem sols em va reconèixer que molt possiblement aquell era un dels moments més estranys de la seva vida, tothom li deia que havia d’estar content per allò que havia aconseguit i que molt possiblement trigarien a treure-li el títol pel que ell havia estat entrenant i preparant-se bona part de la seva vida, però ell em va mirar per deixar anar “Saps?, ara sé que només em queda esperar que algú em superi, ja he arribat al cim, ja no hi ha cap més enllà, podria repetir el títol però aleshores senzillament diran que he fet el que tenia de fer que per això sóc el campió, i fins i tot algú dirà que ho tinc fàcil per repetir-ho, però el cert és que molt possiblement en poc temps algú em superi i jo no deixi de ser un record per a pocs i una imatge borrosa que no podran identificar per a molts altres… perquè tan que ara m’elogien aquests mateixos són els que són incapaços de recordar el nom del campió anterior al campió que jo he superat… al final tots volen apropiar-se del teu triomf i considerar-lo com a seu, i quan perds no triguen a acostar-se al nou campió… i veure que a la meva edat ja he arribat al màxim fa que pensi en que puc fer a partir d’ara, perquè aconseguir l’objectiu de la teva vida et deixa feliç però sense objectius…”, vaig somriure, “Suposo que ara només et queda viure com a qualsevol altre, tot ens ve deixat i tard o d’hora ho hem de tornar…” “I aleshores?”, va ser en aquell moment quan vaig recordar un estudi que vaig llegir sobre en SH, en aquell es deia que el Doc M no era més que un alter ego d’ell mateix i que el feia aparèixer quan no hi havia casos que li despertessin el seu interès, com ell deia “La ment és una màquina que sempre ha d’estar funcionant per evitar que s’oxidi o vicií”, i quan a més, algú té unes escales de valors un xic “particulars” una juguesca com la de ser el més gran dels detectius i el més gran dels assassín bé que val la pena… vaig mirar a qui tenia amb mi “Perdona, on estàvem?, ah si, mira possiblement el millor és que deixis de ser el campió i tornis a ser tu, sempre és més fàcil viure com un anònim que com una celebritat, bé sempre que no necessitis als altres per tal que et vegis com et vols veure…” “I funciona?”, vaig somriure, als vampirs ens ha anat força bé, i com a botó els darrers mil·lennis…