entrada 626 (any 2)

Vaja, vec que ahir no em vaig o no vaig saber explicar-me bé... no tinc res contra la tipa a la que feia referència a la meva entrada anterior (625?), de fet la considero força capaç i digne, contra qui tinc alguna cosa és contra el seu marit que sembla que no sap fer pipi sense que ella li baixi la bragueta, i contra al fet que ella es deleix de baixar-li la bragueta i fer qualsevol cosa per demostrar la superioritat natural de les dones... fa temps un enginyer em va dir: “Només es pot pujar deixant anar llast, ara bé, sempre fa por deixar el conegut per anar cap al desconegut, i més por encara quan ens comparem amb el que tenim per sota sense mirar els que tenim per damunt...”, si voleu que us sigui sincer, no em cauen massa bé les bestioles que treballen i volten per l’empresa, però no em puc estar de dir que els processos de selecció de personal són senzillament brillants, perquè quan em toca conèixer a les seves parelles és quan vec la sort que tinc de treballar i patir a uns/es i no als altres; en el darrer “company day”, on venien treballadors i parelles a més de nens, gremlins i monstres diversos, van fer una partida de paint ball, i ens van seleccionar a mi i un altre per fer de capitostos dels marits, nuvis i follamics de les dones de l’empresa, en les primeres partides vam acabar més pintats que un kandinsky... en la darrera i farts de ser els pitjors dels pitjors dels pitjors, el que venia amb mi em va proposar matar-los directament i fer la guerra sols, vaig somriure proposant una nova estratègia, de fet érem els tontets i a qui tothom havia passat pel tub, així que menys que poc respecte ens tenien, vaig escollir una part del camí on aquest feia una U i vaig dir a dos dels angelets que es posessin davant fent veure que estaven camuflats i donant l’esquena al camí, vaig fer posar al tipus que portava l’ametralladora al fons de la U un xic alçada tot dient que no es mogués fins que el meu conegut els hi donés l’ordre que ni respirar vaja, i la resta els vaig posar davant la U i el meu conegut i jo un xic avançats tancant la formació, res una estoneta i pel costat vaig escoltar els riures i els moviments de l’esquadró que anava guanyant al veure els pobrets que estaven davant del camí mal parapetats, vaig demanar silenci, i just quan els teníem davant amb la mirada perduda en els dos que havia posat d’esquer vaig saltar jo i el meu conegut obrint-nos per agafar tot l’escamot i ordenant foc a discreció, els van enxampar per sorpresa sense entendre com podia ser que els estiguéssim cascant d’aquella manera, sense poder anar cap al davant o el darrera (el meu company i jo els estaven tancant) van anar cap al fons de la U, el meu company va cridar i l’ametralladora va fer net, vaig lamentar no notar l’olor a pólvora, el moviment de la sang i els cossos, els crits, la por i el terror, l’eufòria, l’adrenalina al màxim, però allò era un joc i com tot joc un fet mesurable per donar la dosis exacta del que és... vaig somriure feina feta, va arribar l’àrbitre i ens va donar com a guanyadors d’aquella partida, tot i que em va picar al pit a mi i al meu company “Esteu morts!” va dir amb un somriure “Ni de conya!” va dir el meu company mirant si tenia cap taca ni ell ni jo en teníem cap, l’àrbitre encara va riure més “Foc amic...” va dir girant al meu company, tenia no menys de tres trets a l’esquena i jo no menys de quatre, valents cabrons! morts per aquells a qui havíem fet guanyar, el meu conegut els volia pelar allí mateix i aleshores vaig recordar el que m’havien dit fa segles “La gent vol i necessita herois per tal que els hi treguin les castanyes del foc, i força millor si els herois no tornen, ja que si ho fan a la llarga acaben per ser un problema...”, vaig veure els somriures d’aquells tipus i el que em va molestar no va ser que m’haguessin tintat els meus, sinó que en una guerra real aquells mateixos cabrons ens haguessin matat gustosament, perquè res molesta més a l’inútil que algú que li recordi que ho és, més i tot que el propi fet de ser-ho, i lligat amb això, avui llegia una sèrie de cartes de joves que es queixaven de tot i tots pel fet que ells s’havien esforçat per estudiar i que a canvi no tenien allò que esperaven obtenir, i no puc més que somriure al pensar que en aquests casos el problema no és ni els altres ni res, el problema és un mateix, perquè una cosa és el que un creu que és i l’altre el que realment és, ainsss quan de mal han fet les àvies i les mares al dir “Què llest i maco que ets!!”, i és clar el fàcil és acabar per creure-s’ho, quan un no deixa de ser senzillament un quasi clon del que té al costat, i al costat, i al costat, i al costat... ni millor ni pitjor, una peça que es creu única en una caixa de peces iguals...