entrada 608 (any 2)

Avui quasi tothom estava al seu lloc de treball, vaja que ja quasi teníem l’empresa amb totes les cadires ocupades (tot i que no he tingut la sensació que és fes més feina...), si és que per molts principis de Peter o Dilbert que hi vulgueu col•locar al final la gent és la que és, avui he invertit una estoneta a preguntar per les vacances de tothom, i la gent després de mirar-me de forma estranya (encara no sé perquè) deixaven anar monosíl•labs que afirmaven que havien estat força bones, i jo no podia estar de recordar-lis que: a pencar! i que encara els hi queden onze mesos per tenir-ne més (això si arriben)... avui recordava la frase d’un conegut (crec que ja l’he escrita) que deia “La gent es divideix entre dos grans grups, els que malviuen onze mesos per gaudir-ne d’un o el que en gaudeixen d’onze per malviure un...”, doncs bé, suposo que bona part dels animalons que han tornat aquest matí formen part dels primers, de fet els primers dies no ens posem massa si la gent té tendències a canviar el seu salvapantalles per recordar on han estat, o si hi posen la foto de la família al complert, tampoc si perden més temps que de costum en converses vitals i interessantíssimes (per ells) sobre les seves vacances i tot el que han fet, ni tampoc si venen vestides o vestits com autèntics subnormals amb la roba que era moda allí, sense caure que allí no és aquí (ainsss quan de mal ha fet que no reposin Barrio Sesamo...), cada any és el mateix, la gent dient que ja s’hi podrien quedar, que ho han pensat, que per ells ho deixaven rodar tot i que allí es quedaven, que si necessiten molt poc per viure i que, i que, i que, és aleshores quan un els hi pot preguntar “Collons, i si tan fàcil és perquè no ho fas?, i de pas intentes ser una mica feliç i deixes de tocar els collons, perquè pensa que la teva vida són dos dies i ja en portes tres...”, aleshores et poden dir qualsevol cosa, de fet sé per experiència que l’abrupte serà directament proporcional al coneixement que té l’individu que mai podrà canviar la seva existència, encara recordo quan vaig fer aquesta pregunta a una noia que portava alguns mesos amb nosaltres, la tipa em va mirar sense dir res i va desaparèixer, uns mesos després vaig rebre una postal on em deia “Per molts seràs un cabron, però a mi m’has canviat l’existència, gràcies”, la tipa ara està en una illa fent el que desitjava des de petita i vivint la vida... ahhh, però calen molts collons/ovaris per fer una cosa així i aprendre a viure només del que ens agrada i no de tot allò que a més creiem que necessitem, perquè com ella diu “Hi ha molt poca gent que enten que no cal canviar-se de roba mentre la que portem estigui en bon estat”, ara fan un anunci on diuen “No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita” (aquesta premissa és falsa, perquè si qui menys necessita, necessita quelcom caríssim possiblement serà més ric que qui més té), com diria ella “No és més ric qui més té, sinó qui té just el que necessita”, i ella diu que allò que es necessita es senzillament allò que un pot portar a sobre, tota la resta no són més que enganyifes d’una societat que viu precisament de vendre coses que fa creure que són necessàries...