La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 26 de setembre del 2010

entrada 624 (any 2)

Ahir em van convidar a un d’aquells actes masculins on n’hi hagi, em van oferir la possibilitat (obligada) d’assistir a casa d’un tipus per tal de gaudir d’un partit de futbol per televisió (bé, de fet un cop en aquell antro ple de mascles, genèricament parlant, vaig descobrir que se les havien enxiponat per poder seguir més d’un partit o un era en diferit?...), bé la qüestió és que després de la primera cervesa i un xic de conversa se’m va ocórrer preguntar perquè una falta a un jugador era mereixedora del capament ipso facto de qui l’havia fet i en canvi si la falta la feia un jugador de l’altre equip tothom reia i deixava anar crits de satisfacció queixant-se de la poca homenia de l’animalet que es recargolava per terra, al final tot es resumia en: els contraris son una pandilla de fills de puta que mereixen morir i tots els mals que els hi puguin caure sobre a ells, i això també anava pels que jugaven a l’altre partit aliens al primer, però que se suposa eren uns grans rivals, així que entre dos pantalles estaven cridant i cridant bé a favor bé en contra, un cop finalitzat el partit i com que el resultat va ser favorable van començar a saltar dient entre altres tontades “Hem guanyat!!” i allí no vaig poder més que somriure veient aquells projectes de barrilets amb potes, tipus pels que la senyal de l’ascensor de (8 persones) queda reduïda a forces menys... panxes, papades i carns flonges que ara es movien celebrant el que havien aconseguit?, bé, ells arrasar amb les cerveses i els panxitos mentre els de la tele havien suat una estona... veient-los no vaig poder més que preguntar-me si l’esport tal com ells l’entenien era saludable... ara bé, en el fons no deixaven de ser pura i senzilla massa, elements socialment discernibles i manipulables, elements emocionalment dirigibles, tipus faltats d’emocions i que vampiritzaven les dels altres així com el seus èxits (odio aquest accepció de “vampir”), persones necessitades de demostrar la seva pertinença a un grup i que són la suma de tots, perquè ells per si sols senzillament són res, ho he vist al llarg de la història, sempre hi ha hagut personatges així: prole, massa, vulgo diferents noms per definir aquells que són gràcies al que els altres són... mentre cridaven i fins i tot algun se m’acostava amb l’intent de fer-me partícip d’aquella merda d’alegria vaig recordar una història viscuda fa anys; em van contractar per acabar amb una revolta, en un d’aquells països on ara hi aneu a passar les vostres shitvacances sense saber o sabent-ho i ignorant-ho que tots els resorts, hotels i putes/xaperos que gaudiu hi són gràcies a personatges que van fer de les seves per tal d’aconseguir els preuats turistes estrangers, amb els segles he descobert que els bons acostumen a tenir la raó mentre que els dolents tenen els recursos, i per algú que es mou pel segon es més fàcil servir als dolents que als bons, en el meu cas una petita població s’havia revoltat i havien enviat als sicaris de sempre per fer la feina de sempre, però en aquest cas se’ls hi havien escapat els capitostos de la revolta, i com tots sabeu qui es revolta una vegada té la insana costum de fer-ho una altra si considera que el primer intent ha estat fallit, aquesta idea o per la senzilla de que val la pena no deixar caps per lligar em van demanar que els localitzés i els capturés, no va ser difícil, vaig lliurar al promotor juntament amb la seva dona als policies locals, aquests es van dedicar a apallissar al home fins deixar-lo mig mort, després van intentar violar a la dona qui es va defensar deixant una puntada a l’entrecuix del primer individu que se li va acostar, aquest renegant va agafar un pal elèctric i li va acostar ella va quedar paralitzada al veure saltar les espurnes en els pols del pal, l’home que estava semi inconscient va cridar tot dient que la seva dona estava embarassada, el policia va somriure “Millor, fetus fregit en la seva salsa” va dir mentre clavava el basto al cony de la dona i pitjava el botó de la descàrrega, vaig sortir de l’habitació, de fet aquells eren salvatges, no gaire llunyans als del partit (tot i que aquests darrers es consideren més civilitzats), no tenien clar el que estaven fet, per ells allò era una forma de retornar tot el mal que havien sofert i que inconscientment creien que fent-lo patir als altres els hi marxaria, aquella sensació de poder els feia sentir especials, però no deixaven de ser senzilla i pura xusma, vaig sortir de l’habitació entre les seves rialles al veure com marxava algú va escopir “L’estranger no te aguant...”, no vaig parar-me, suposo que hagués pogut deixar caure la nit i matar-los a tots, a ells, a les seves famílies i a qualsevol altre fill de puta que se’m creués, i aleshores la història explicaria com algú va matar als dolents, algú que havia estat precisament qui havia portat els bons als dolents... a vegades em fan riure algunes paradoxes...

5 comentaris:

maria ha dit...

Te n'has oblidat del nom del país...o no es pot saber?

Molon labe ha dit...

Estimada Maria, com diuen a les pinícules "Si li digués l'hauria de matar..." einsss, i miri que no li he dit com :)

maria ha dit...

Ara m'ha deixat encuriosida...i no em pots dir tan sols a quin continent pertany?La resta ja me l'imaginaria...

Molon labe ha dit...

Miri, allí li podrien dir: "eres una hija de la gran xingada..."

maria ha dit...

Veig per on vas...