La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell
dissabte, 25 de setembre del 2010
entrada 623 (any 2)
Una vegada parlant amb un altre vampir em va dir que ell podia recordar la cara de totes les seves víctimes, suposo que va ser un posat no exempt d’una certa càrrega humana, sempre he somrigut davant els que diuen tontades d’aquesta alçada, perquè aquell que recordi la cara de les seves víctimes indica que és el que és gràcies a elles o que senzillament ha fet tan poques víctimes que encara es pot permetre el luxe de recordar-les, vaig deixar aquell projecte de vampir lamentant el concili del 1.689 que va prohibir que un vampir en matés un altre sense una raó clara, tot recordant que en aquell moment hi vaig votar en contra i vaig fer una defensa per tal d’evitar precisament que qualsevol humà amb un xic de sort acabés com a vampir i ens toqui aguantar-lo pels segles dels segles... sent vos franc jo no recordo ni la cara de la darrera víctima, seria tan com que un humà hagués de recordar la cara del darrer peix, enciam o qualsevol altre producte que li hagi servit d’aliment; i més quan un perd fins i tot l’interès per fer-ho teatral, avui en dia un s’ha contaminat del concepte humà del “just in time”, i senzillament fixa la víctima s’hi deixa caure darrera i se n’alimenta, no hi ha res personal, moltes vegades víctimes anònimes o víctimes seleccionades tan hi fa, no deixen de ser el mitjà per seguir sent el que un és, això si just abans de morir i si en són conscients pregunten “Perquè jo...”, pregunta estúpida, podria ser ella com qualsevol altre, fa temps algú em va preguntar si era conscient que les nostres víctimes són: mares, pares, fills, filles... d’altres, persones estimades i que provocaran dolor per la seva pèrdua, a vegades un n’és conscient de la darrera resistència a morir, de l’intent de seguir en aquest mon i per un moment participem de la imatge de tots aquells que es deixen enrere podent veure clarament i saber quan d’estimats són i quantes persones lamentaran que haguem triat aquesta i no una altra persona per alimentar-nos, però tots els humans acabareu per morir, així que avançar un xic aquest fet tampoc ha de significar cap daltabaix que una altre persona no pugui substituir, perquè en això els humans sou força bons, en plorar, lamentar i seguir, perquè com diuen “la vida segueix”, i sempre hi ha algú que substitueixi al que ha marxat, de fet els humans no deixeu de ser peces de lego, intercanviables i del tot substituïbles....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
ja ho diuen ningú és imprescindible. Ara els primers moments, quan s'ha de reajustar la peç que falta són certament incomodes...sempre i quan et toqui de prop, sino un altre nom en un paperet amb un poema i un DEC ( no es curiós el tema de les "siglas" les mateixes per dos conceptes ben diferents: donde estas corazon=descanse en paz...)
Som intercanviables i del tot substituïbles, ningú ho dubta. PERÒ ÚNICS.
Per mi, aquesta és la gran bellesa de l'individu. Algú se't pot assemblar, però mai arribarà a ser igual que tu. Ni que tingui idèntic el 100% del teu genoma. Com tu no n'hi ha cap altre.
Umm, estimat anònim crec que la forma correcta és EPD (en paz descanse).. i tens tota la raó el problema no és la pèrdua sinó trobar qui en suplirà al exitat...
Apreciada Filadora, miri hi ha forces coses úniques i no tan valorades... i veient alguns humans tot i ser únics, ja se'n podrien anar amb la seva unicitat a la merda directament...
uauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
Res a afegir.
Apreciada Filadora, ja ho veu, clar i català... tot i que no anava pas per vostè...
Publica un comentari a l'entrada