entrada 622 (any 2)

Ahir em van fer la pregunta del milió, la pregunta a la que els blocaires menteixen de la mateixa manera com quan et diuen: “Tu tranquil•la, xupa que jo t’aviso...”, doncs res ahir em van preguntar “Si ningú llegís el teu blog el seguiries escrivint?”, (ainsss pobre angeleta, com si algú ho fes... ja, ja sé que tu el llegeixes oh lector desconegut, però ja m’entens, no?... que si el llegeixes segur que ets espavilat/da, oi Ana?), bé la resposta és clara... doncs si, aquest blog va néixer inicialment sota un altre format que vaig abandonar al llegir les condicions de qui el publicava i el vaig passar a l’actual, aquest blog estava pensat per a una sola persona que com a bona fèmina va decidir deixar-se de tonteries pseudo-literàries i centrar-se a gaudir de la vida (ben fet!), així que vaig quedar des de fa temps orfe de lectora originària i del motiu del mateix, així que convertit en un senzill Oliver Twist o Oliver Blogwist (Xist dels dolnets), vaig decidir complir amb la meva paraula (ains, no hi ha res més rotllo que ser un vampir i encara creure en la paraula donada), així que jo compliré la meva part del tracte, i amb molts o pocs lectors aquest blog seguirà obert fins la data pactada, i si en aquest període algú més en gaudeix o el pateix doncs mira un que se n’alegra, perquè en una merdamon on el fàcil és deixar indiferent que et facin somriure o directament et cabregin, ja és... ahir també vaig riure una estona amb un de la feina que va venir de la seva visita mèdica fent l’acudit fàcil “No és res, llàstima que l’operació em costarà un colló...” o la seva variant “Mira, així perdré el pes que em sobra (el tipus és del morro fi) tot i que aquesta dieta em costarà un colló...”, i és que al tipus li han diagnosticat un càncer de testicles en fase inicial (així que des d’aquesta pàgina recomano a tots els homes que es repassin les boletes a la recerca de bultos... si trobeu dos bultos són els collons directament... i les noies facin el mateix als seus pits i si ho feu un davant de l’altre segurament tindreu un happy ending... i només com a consell, no tot bultet als collons és un càncer... ), doncs res, que al tipus ja li han donat hora per les proves i tal, i tothom que el veia el mirava de forma estranya i li deia tontades de les més diverses... mentre fèiem el cafè m’ho ha dit “Saps, al final he decidit ser pràctic i passar de les fases anant directament a la de l’acceptació, total amb un colló menys igual em donen la condició de discapacitat i puc aparcar a les places destinades a ells i colar-me als cinemes i als concerts..., i sent mono huevil em lliuro de que es barallin entre ells... i a més podré culpar al fabricant en cas d’esperma en mal estat que no es podran passar les culpes d’un a l’altre...”, suposo que ho deu estar passant malament fins i tot quan diu “Mira, diuen que la supervivència és del 97%, i que la probabilitat d’agafar dos càncers diferents en una sola vida és molt petita, doncs res, que ja sé que no moriré de càncer...”, doncs això, que el malestar no li treu ningú, però ell té clar com són les coses i que poques vegades són com volem que siguin, ell el passarà i ho aguantarà així com tot el que li vingui i molt possiblement aquesta forma de veure la realitat és el que fa que el consideri algú amb qui val la pena fer el cafè...