entrada 620 (any 2)

Normalment escolto totes les opinions sense prendre part de cap (perquè els segles m’han ensenyat que la gent té una tendència innata a escombrar cap a casa, i seria preocupant que un sempre tingués la raó i mai s’equivoqués tal com intenta fer creure), però darrerament el tema ja dóna per massa, em fa somriure com el populisme d’una direcció és un perill que cal eliminar mentre que el populisme de la direcció contrària és quelcom al que cal riure les gràcies i ser considerat com un avenç democràtic, normalment la gent intenta vendre les seves idees (amb elles un està còmode) fent creure que són universals i que només aquells que representen tot el pitjor hi poden estar en contra, i és clar com que ningú vol ser d’aquells tothom acaba per creure que són les millors, i el problema de tot plegat és que hi ha persones que són incapaces d’assumir que les seves idees no són les de tots i que les especificitat personal (que donen cache i et fan xaxipiruli) no poden davant les generalitats del ramat i com diuen els japos “El clau que sobresurt s’emporta la martellada, i el que entra tort el treuen i el tornen a martellar o senzillament el tiren...”, i que en un sistema on els tots poden sobre els uns, normalment toca callar i aguantar, i per molt soroll que es faci un no pot pretendre modificar la conducta de tots perquè s’avingui a la de un, perquè precisament aquest un tampoc està disposat a canviar i ser com els tots (ole, ole, ole, aquest post ja sembla el contracte dels germans Marx...), un dels meus problemes i dels que sempre se’m tira en cara és que no prenc part per res ni dono el consell... dono consells i no decideixo per l’altre, perquè la gent ha d’aprendre que un no pot viure amb les solucions donades pels altres, un ha de viure amb tot el ventall de possibilitats i triar ell aquella solució que cregui millor sota la seva responsabilitat... fa anys un conegut em va citar prop d’un espadat, em va dir que li havien diagnosticat una malaltia en estat terminal i que coneixent l’evolució de la mateixa no volia passar-hi, senzillament em va demanar que l’empenyés i l’ajudés a acabar amb tot allò, vaig somriure “Si ho faig, passarà de suïcidi a assassinat... i de ser un problema teu a un problema meu... vas ser egoista en vida en tot allò que et va interessar i ara vols ser pròdig en el que no t’agrada...”, vaig somriure veient la seva cara és fàcil dir que es vol morir i difícil fer-ho, només cal una espurna del que podríem fer, del que podria ser per tal de fer-nos qüestionar si cal viure un xic més, i més creient en que la puta esperança es presenti i la fortuna ens toqui per tal que tot canvií, vaig veure com queia de genolls implorant tot impotent...allí el tenia, i com sempre en el cas dels humans disposats a fer el que us vingui de gust i esperar que altres facin allò que us desagrada, perquè al final suposo que si decidir matar-se requereix d’un cert valor, fer-ho en requereix d’encara més.... fa segles un conegut que anava a sacrificar-se em va dir “Seria estúpid si et digués que no lamento morir, però per molt que quedi per viure i per molt que es vulgui viure un ha de saber que al final morirà i que menys que fer-ho quan un cregui convenient...”