entrada 614-2 (any 2)

Definitivament si el bo del Pierre decidís muntar un circ segurament els nans podrien formar part del pròxim equip nacional de baloncestu i fer-ho millor que els animalons que ara hi ha, avui al plegar m’ha vingut dient-me: “Poca broma, que estic que cremo…”, amb el seu exagerat accent francès, no calia que em digués res perquè la notícia havia corregut com la pólvora per l’oficina, avui la seva secretària ha plegat, aquest matí s’ha presentat a recursos humans i ha dit que volia plegar, bé, més que “volia” ha dit senzillament que plegava i que demà ja no pensa venir (emocionalment no es veu en cos per aguantar qualsevol termini de dies que tingui de donar, segons ella), davant la pregunta de perquè plegava, la tipa ha dit que per temes personals, tot i que tenir un cap que només es sabia expressar decentment en francès no ajudava, el bo del tema, és que jo vaig ser-hi el dia que la van entrevistar (i vaig votar per no contractar-la, que està escrit…), i en aquesta entrevista se li va preguntar si dominava el francès tot dient que el seu cap era francòfon, bé, no sé que va entendre la nena aquella, o potser si veient la cara que va posar al escoltar el terme “francès”… lo de francòfon ja li devia agafar molt lluny, suposo que ella deu dominar el francès però no el que en Pierre necessita (umm, o si… això ja només és qüestió de preguntar-li…), doncs res, que com manen els cànons en un cas com aquest ha vingut l’enllaç sindical per veure si hi podia fer res, després d’una petita conversa el tipus ha dit que res (rien pel Pierre) que la tipa ho tenia clar, i que el millor era deixar-la marxar… amb el pas del temps i coses com aquestes un es pregunta de que es queixen els treballadors quan els empresaris fan el que els hi rota si els propis treballadors aprofiten la mínima per fer el mateix, ahh, un moment, clar!!!, que en el primer cas s’acostuma a putejar als treballadors, i en el segon es fa justícia, ainsss que tontet que soc… doncs res, el divertit del tema és que la meva secre m’ha dit que la tipa en qüestió ja feia uns dies que ho anava dient que plegava, i que demà mateix se’n va de vacances (ole, ole, ole…), i que per això ha dit que demà ja no ve, si és que els treballadors es fan estimar cada cop més… i el màxim ha estat quan la tipa recollia les seves pertinences i el Pierre se li ha costat per desitjar-li sort, la tia l’ha mirat, ha deixat caure el que tenia entre les mans i ha marxat entre plors tot dient que no podia aguantar més (i no ha tornat!), que al final han tingut de ser les seves companyes qui han acabat de recollir-li les coses, perquè ella (que no podia més), ha recordat que encara no havia anat a canviar un vestidet que no li venia massa bé i que el volia per les vacances…