entrada 611 (any 2)

Cada dia em creuo amb forces persones, aquelles que puc les ignoro i sé que molt possiblement això no faci massa bé a la meva reputació de reputat filldeputa, però que voleu que hi faci, prefereixo una lleugera xiulada d’orelles a la que segueix un somriure que se m’escapa a tenir que aguantar segons que, ahir nit de sopar, i com que va ser una de les “in” també conegudes com a “fashion victims” o “si no els porto allí jo no hi podré anar amb la meva parella”, ens va tocar assistir a un dels darrers restaurants que han obert, un d’aquells llocs on no saps on comença el restaurant, la zona chill i la disco i on per defecte tothom no sap ben bé on collons està, només entrar els Hurts amb el seu “Better than love” ja van intuir per on anirien els trets de la nit, ahir era nit de presentacions, dos dels angelets han trobat alguna que altra femella que els hi aguanta les tontades i això ja és (i a més a bon preu pel que sembla, no les femelles, sinó el que els hi aguantin les tonteries), les noies que ja ens coneixen les van advertir amb un somriure que s’asseguessin amb elles i no fessin massa cas del que els hi cauria damunt, amb tot no vaig poder evitar de preguntar a una de les noves sobre la seva vida, la tipa és una pintora que viu prop de Dunkerque (que pronunciat amb un marcat accent francès és intel·ligible), vaig somriure recordant el pas de maig a juny del 1940 “Vaja, els hi van donar pel raspall als aliats allí…”, i la tipa que em mira tota sorpresa “No!, que els aliats van guanyar la guerra…”, quasi que em moro ennuegat, i no veieu quina forma més ridícula de morir per un vampir… no vaig voler entrar en detalls i explicar-li el que havia passat exactament i que jo tinc molt clar (els avantatges d’haver-hi estat), i de saber que va portar aquella merda d’operació, ara era Owl City amb el seu “Fireflies” el que intentava possar un xic de pau en aquella taula, vaig mirar l’altre noia amb notant més d’una puntada per sota la taula “I tu?, que ens pot dir?”, res que la tipa era d’Àfrica tot i ser més blanca que la llet (vaja, tota una waka-waka, que seria una nyaca-nyaca pel meu conegut, ainsss, un altre acudit o xist vampíric…), la tipa treballava com encarregada en una botiga de perfums, així que tret que la conversa gires només al voltant de fragàncies el tema quedava tancat, tot i que no hi vaig poder estar: “Així deus haver llegit el perfum?”, ella va somriure amb certa complicitat “El perfum l’oloro no el llegeixo…”, ara van ser un parell dels de la taula que quasi moren ennoagats pel vi davant aquella demostració d’intel·ligència i domini del verb… la situació s’anava tensant i sort de David Guetta & Chris Willis ft Fergie & LMFAO amb el seu “Gettin' Over You” a tota pastilla van fer impossible cap més conversa, fet que vaig agrair més fins i tot que els que hi havia a la taula, vaig agafar la copa de vi tot pensant en quin o quins dels pecats capitals entrava el fet d’intentar que beguéssim aquella merda i que a més la paguéssim, va ser l’hora del tabac i les mirades assassines de les taules del voltant (per sort aquí el capitalisme pot més que la salut, i el principi de “Prohibir el prohibir” és una premissa bàsica de l’economia de mercat salvatge com aquesta…), finalment i quan ja marxàvem la Kylie amb el seu “All the lovers” ens va acomiadar i vaig somriure al veure l’encertat de la cançó tot veient com les parelles s’anaven fent, semblava ser que algunes ja no seguirien la nit amb nosaltres, com els nous emparellats que tot excusant-se havien dit que tenien coses a fer, i de pas poder respirar un xic més tranquils, al marxar vaig poder escoltar com una de les noves li deia a l’altre tot pensant que amb la distància no la podia escoltar: “No m’estranya que acabi sol, és un impresentable i un maleducat”, vaig somriure i ella va girar la cara, possiblement ho sigui, però quedava clar que ella algú que no calia presentar (no es perdia res per no arribar a conèixer-la) i una senzilla no-educada, vaig sortir al carrer on un dels presents se’m va acostar: “La Gem m’ha preguntat si ens pots portar, i de pas que també li donis la seva ració que s’ha sentit un xic deixada a banda…”, la vaig mirar mentre ella s’acostava somrient, “No està tot perdut” vaig pensar, possiblement ella no sabia qui era en Filípedes, però em va sorprendre quan va dir que ningú podria morir per córrer només 42 km, quan li vaig dir que ja en portava alguns a l’esquena va somriure “Veus, ja ho deia jo…”, aquelles senzilles paraules la van salvar, allò i que sigui l’única capaç de beure com nosaltres (o almenys intentar-ho)…