entrada 605 (any 2)

Fa segles no hi havia internet (bé, ni fa tan sols uns anys...), i les notícies no anaven a la velocitat de les actuals, de fet era graciós que un fet s’expliqués exagerat o menysvalorat en funció de qui i quan ho explicava, i el bo del tema és que el personal acaba per creure que un s’havia enfrontat a centenars, milers o a escasses desenes d’enemics (sense qüestionar-se si el que escoltava era cert o no), i òbviament la justificació o no de l’acte també anava en funció de qui ho explicava i no pas de la realitat de l’acte... l’altre dia arrel d’un comentari vaig recordar un fet que va passar no fa massa, corria el 1637 i em van cridar per solucionar un petit problema a Kyushu (els detalls del tema us els deixo a vosaltres, tot i que us recordo que la història l’acostumen a escriure els que guanyen), em va estranyar que per una feina com aquella cridessin a tants com jo, però suposo que quan algú té les butxaques plenes se’ls pot gastar com millor cregui, qui havia encarregat la feina la va explicar en persona sense necessitat dels intermediaris que moltes vegades no transmeten el missatge, sinó que acabem per reinterpretar-lo segons el que ells creuen, l’encàrrec era senzill: assaltar un castell, exterminar la resistència, obrir les portes i facilitar a les tropes una victòria que es recordés quan ja no quedés ningú (sempre m’ha fet gràcia això de voler fer recordar una cosa quan ja no quedi ningú, aleshores qui la recordarà?), però bé, no ens pagaven per pensar així que un cop caiguda la nit vam anar cap al castell, estàvem rodejant la seva muralla quan un dels que venia amb mi em va donar un sobre “Noves instruccions” va dir forçant el somriure... vaig esperar que tots passessin per obrir el sobre, sempre m’ha agradat la gent pulcre, la gent que té tendència a preocupar-se en excés de la brutícia i els temes que fan olor, la nota era clara, no hi hauria d’haver supervivents entre la família dels que comandaven el castell, i un cop feta la missió no hi podria haver supervivents entre nosaltres, només els de la meva condició (tinc clar que si fos per ell ni nosaltres, però és clar era més fàcil cedir que arriscar-se a un confrontació amb nosaltres), un cop dins del castell vaig deixar llegir el missatge als que eren com jo, qui forçant el gest van somriure un va comentar “No sé perquè es preocupen tan els humans de deus i dimonis quan s’haurien de preocupar de la resta d’humans...”, no es pot demanar una feina d’homes a nens ni una feina de soldats a camperols i renegats, el castell va caure sense ni tan sols una baixa per la nostra banda, molt possiblement els que allí hi habitaven esperaven senzillament allò, morir i ser recordats (si cada cop que un imbècil humà ha intentat justificar la seva mort amb aquesta excusa m’haguessin donat un centilitre de sang, molt possiblement ara seria el vampir més ric de la terra en sang), vaig arribar a la cambra on descansaven els senyors del castell, allí ens esperava el senyor qui no havia tingut ni temps per cordar-se l’armadura, li vaig preguntar si necessitava més temps, ell em va mirar enfundant la seva espasa, el vaig ajudar a cordar-se l’armadura, un cop fet el combat va ser breu, la seva sang va tacar el llit on feia poc que havia dormit, la seva dona va quedar paralitzada veient el cap del seu senyor als seus peus, va aixecar la mirada però ja no va veure res, a la cambra del costat van començar a plorar els fills del matrimoni, al entrar vaig trobar-me amb la aia qui ens feia front amb un ganivet tan petit com inútil, massa determinació en massa poca fulla vaig pensar, el temps que ella va trigar en mirar-me va ser el necessari perquè els que venien amb mi matessin als fills, ella va quedar parada al no escoltar aquells que volia defensar, i més encara quan em va veure aprop, massa aprop, va acotxar el cap mirant la seva panxa on el seu vestit començava a marcar una flor vermella, va aixecar el cap mirant-me... “Suposo que et podria dir que cremaràs a l’infern per això, però suposo que ja saps que hi cremaràs no per això sinó per tot el que has fet abans...”, vaig treure la fulla deixant caure el seu cos, molt possiblement saber que no hi ha salvació i que un ja està condemnat fa que aquestes feines siguin molt més fàcils, vam sortir de la sala vaig ordenar a la tropa que tornessin al campament i just quan ens van donar l’esquena vaig deixar que els meus germans de foscor fessin el que millor saben fer, alliberar d’humans aquests fotut mon i intentar fer-lo un lloc millor (com a excusa no està malament, oi?)....